29 de des. 2019

Otro trozo de papel

No t’ho he dit mai és veritat, però ho he pensat cada vegada, cada cop que he coincidit amb tu i els teus cabells rinxolats, cada volta que, en un raconet d’aquesta tan nostrada com petiteta vila –reflex, sens dubte, de la nostra pròpia petitesa–, la meva mirada de tardor ha topat amb la teva mirada de nit; cada cop, cada vegada, cada volta, tant in situ com a casa estant, tant allà com aquí, tant a fora com a dins del llit.

No t’ho he dit mai certament, però ho he pensat cada vegada, que al cap i a la fi vol dir que ho he seguit pensant, que íntimament mai no me n’he desdit, que de portes endins mai no he deixat de ser aquell mosquit de la cançó, el que tan inevitablement com reiterada sempre voleia cap a la teva llum; cada cop, cada vegada, cada volta, tant amoralment com cíclica, tant romànticament com impulsiva: que maca tu i la teva rinxolada mirada!, que maca tu i els teus cabells de nit!

I trastejant a palau, talment com ara, em resulta impossible no preguntar-me si no seria bonic tornar a agafar el llibre, si no seria bonic rescatar-lo del prestatge, treure’n el punt i, pàgina a pàgina, continuar llegint les aventures d’uns personatges que, com tots els personatges –i en aquest conte tu i jo no som cap excepció: com la resta, també som personatges, personatges de ficció–, pacientment esperen que, paràgraf a paràgraf, llur història continuï avançant; d’uns personatges que, sobre paper –o almenys sobre aquest altre tros de paper–, estan predestinats a viure peripècies plegats.