23 de des. 2019

Més enllà de l'euroclatellot

El clatellot de la Unió Europea al Regne d’Espanya a través del Tribunal de Justícia de Luxemburg amb motiu de la revisió de la situació jurídica de l’eurodiputat Junqueras encara ressona ara. Quina clatellada! Quina cleca! Però, si avui encara ressona, molt més que podria ressonar demà:

Perquè, si del posicionament del Tribunal de Justícia europeu al cap i a la fi se’n deriva que el vicepresident eurodiputat Junqueras és un pres polític i que els eurodiputats president Puigdemont i conseller Comín són exiliats –perquè a hores d’ara no tenen pas la immunitat que haurien de tenir d’acord amb llur condició d’eurodiputats i, per tant, per raons d’estat, de l’Estat espanyol, llurs drets continuen sent vulnerats–, on queda la causa d’inhabilitació sobre el president Torra, 131è president de la Generalitat de Catalunya, quan aquesta es fonamenta en el contingut d’una pancarta que deia el mateix que dijous digué el Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb altres paraules, o sigui: «llibertat presos polítics i exiliats»? O potser la pancarta de Palau i la resolució del Tribunal de Justícia no acaben dient el mateix? Que potser no exhorten al Regne d’Espanya a complir les regles juridicopolítiques del joc? I que potser aquestes no passen per respectar i fer respectar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín, uns drets a hores d’ara encara continuen sent vulneratst? És només des d’una perspectiva de part, només des de la raó d’estat de l’Estat espanyol que hom pot acceptar les tesis del Tribunal Suprem i per extensió del Regne d’Espanya amb relació tant a la situació jurídica dels eurodiputats com a la del president Torra; només des d’una perspectiva nacionalista de part, però no des de la posició de neutralitat que representa –aquest sí– el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

I, alhora: quines garanties pot oferir un tribunal, el Suprem espanyol, que dictà sentència sense saber quin era el posicionament del Tribunal de Justícia de Luxemburg envers la situació jurídica del vicepresident Junqueras quan aquest, essent un home innocent –malgrat els gairebé dos anys a la presó encara no havia estat declarat culpable de res–, ja havia estat escollit eurodiputat? Quina credibilitat pot tenir un tribunal que sentencia una persona, la situació jurídica de la qual encara ha de ser dirimida? Què el mogué, a risc de rebre un clatellot com el que ha rebut, a no respectar ni els tempos ni els fonaments legals preeminents, és a dir: els europeus? Per què no s’esperà unes quantes setmanes a dictar sentència? Fou per ignorància o per deliberació? Si fou fruit de la ignorància, no cal dir que el prestigi de la justícia espanyola i particularment del jutge Marchena encara caurà una mica més; però si fou fruit de la deliberació –mirant quants dies sumen el període de dos anys– s’ensorrarà del tot. En qualsevol dels casos, qui voldria ser jutjat per aquest tribunal? Quines garanties pot oferir? I si el Tribunal Suprem del Regne d’Espanya no és de fiar –com estem veient amb relació amb l’eurodiputat Junqueras, que hauria de ser a casa seva–, quina legitimitat tenen les sentències que emeté a mitjans d’octubre?

Respectivament, tant la defensa del president Torra com les dels presos polítics que demà passaran el dia de Nadal a la presó per tercer any consecutiu de ben segur que n’estiraran el fil. Ara bé, independentment de quina forma adopti la qüestió a principis de 2020 i com evolucioni posteriorment, independentment de si
«davant la història... [llur] condemna [acaba sent llur] condemna», si per alguna cosa ens ha de servir aquest capítol és per a no oblidar mai que els drets dels ciutadans europeus han de passar sempre per sobre dels deliris i fantasies nacionalistes dels estats –per això precisament nasqué la Unió Europea.