29 de des. 2019

Otro trozo de papel

No t’ho he dit mai és veritat, però ho he pensat cada vegada, cada cop que he coincidit amb tu i els teus cabells rinxolats, cada volta que, en un raconet d’aquesta tan nostrada com petiteta vila –reflex, sens dubte, de la nostra pròpia petitesa–, la meva mirada de tardor ha topat amb la teva mirada de nit; cada cop, cada vegada, cada volta, tant in situ com a casa estant, tant allà com aquí, tant a fora com a dins del llit.

No t’ho he dit mai certament, però ho he pensat cada vegada, que al cap i a la fi vol dir que ho he seguit pensant, que íntimament mai no me n’he desdit, que de portes endins mai no he deixat de ser aquell mosquit de la cançó, el que tan inevitablement com reiterada sempre voleia cap a la teva llum; cada cop, cada vegada, cada volta, tant amoralment com cíclica, tant romànticament com impulsiva: que maca tu i la teva rinxolada mirada!, que maca tu i els teus cabells de nit!

I trastejant a palau, talment com ara, em resulta impossible no preguntar-me si no seria bonic tornar a agafar el llibre, si no seria bonic rescatar-lo del prestatge, treure’n el punt i, pàgina a pàgina, continuar llegint les aventures d’uns personatges que, com tots els personatges –i en aquest conte tu i jo no som cap excepció: com la resta, també som personatges, personatges de ficció–, pacientment esperen que, paràgraf a paràgraf, llur història continuï avançant; d’uns personatges que, sobre paper –o almenys sobre aquest altre tros de paper–, estan predestinats a viure peripècies plegats.

23 de des. 2019

Més enllà de l'euroclatellot

El clatellot de la Unió Europea al Regne d’Espanya a través del Tribunal de Justícia de Luxemburg amb motiu de la revisió de la situació jurídica de l’eurodiputat Junqueras encara ressona ara. Quina clatellada! Quina cleca! Però, si avui encara ressona, molt més que podria ressonar demà:

Perquè, si del posicionament del Tribunal de Justícia europeu al cap i a la fi se’n deriva que el vicepresident eurodiputat Junqueras és un pres polític i que els eurodiputats president Puigdemont i conseller Comín són exiliats –perquè a hores d’ara no tenen pas la immunitat que haurien de tenir d’acord amb llur condició d’eurodiputats i, per tant, per raons d’estat, de l’Estat espanyol, llurs drets continuen sent vulnerats–, on queda la causa d’inhabilitació sobre el president Torra, 131è president de la Generalitat de Catalunya, quan aquesta es fonamenta en el contingut d’una pancarta que deia el mateix que dijous digué el Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb altres paraules, o sigui: «llibertat presos polítics i exiliats»? O potser la pancarta de Palau i la resolució del Tribunal de Justícia no acaben dient el mateix? Que potser no exhorten al Regne d’Espanya a complir les regles juridicopolítiques del joc? I que potser aquestes no passen per respectar i fer respectar els drets dels eurodiputats Junqueras, Puigdemont i Comín, uns drets a hores d’ara encara continuen sent vulneratst? És només des d’una perspectiva de part, només des de la raó d’estat de l’Estat espanyol que hom pot acceptar les tesis del Tribunal Suprem i per extensió del Regne d’Espanya amb relació tant a la situació jurídica dels eurodiputats com a la del president Torra; només des d’una perspectiva nacionalista de part, però no des de la posició de neutralitat que representa –aquest sí– el Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

I, alhora: quines garanties pot oferir un tribunal, el Suprem espanyol, que dictà sentència sense saber quin era el posicionament del Tribunal de Justícia de Luxemburg envers la situació jurídica del vicepresident Junqueras quan aquest, essent un home innocent –malgrat els gairebé dos anys a la presó encara no havia estat declarat culpable de res–, ja havia estat escollit eurodiputat? Quina credibilitat pot tenir un tribunal que sentencia una persona, la situació jurídica de la qual encara ha de ser dirimida? Què el mogué, a risc de rebre un clatellot com el que ha rebut, a no respectar ni els tempos ni els fonaments legals preeminents, és a dir: els europeus? Per què no s’esperà unes quantes setmanes a dictar sentència? Fou per ignorància o per deliberació? Si fou fruit de la ignorància, no cal dir que el prestigi de la justícia espanyola i particularment del jutge Marchena encara caurà una mica més; però si fou fruit de la deliberació –mirant quants dies sumen el període de dos anys– s’ensorrarà del tot. En qualsevol dels casos, qui voldria ser jutjat per aquest tribunal? Quines garanties pot oferir? I si el Tribunal Suprem del Regne d’Espanya no és de fiar –com estem veient amb relació amb l’eurodiputat Junqueras, que hauria de ser a casa seva–, quina legitimitat tenen les sentències que emeté a mitjans d’octubre?

Respectivament, tant la defensa del president Torra com les dels presos polítics que demà passaran el dia de Nadal a la presó per tercer any consecutiu de ben segur que n’estiraran el fil. Ara bé, independentment de quina forma adopti la qüestió a principis de 2020 i com evolucioni posteriorment, independentment de si
«davant la història... [llur] condemna [acaba sent llur] condemna», si per alguna cosa ens ha de servir aquest capítol és per a no oblidar mai que els drets dels ciutadans europeus han de passar sempre per sobre dels deliris i fantasies nacionalistes dels estats –per això precisament nasqué la Unió Europea.

21 de des. 2019

Un euroclatellot

El clatellot de la Unió Europea al Regne d’Espanya a través del Tribunal de Justícia de Luxemburg amb motiu de la revisió de la situació jurídica de l’eurodiputat Junqueras encara ressona ara. Quina cleca! I, arrel de l’anàlisi de la situació del vicepresident, després que l’alta instància anul·lés la mesura per la qual els també escollits eurodiputats Puigdemont i Comín no podien ser considerats com a tal –així, el 2 de juliol no pogueren assistir a la sessió constitutiva de la novena legislatura del Parlament Europeu–, que bé constatar finalment que la nostra estimada Europa, a través de la forma juridicopolítica de la Unió i d’acord amb uns principis d’arrel liberal, protegeix els drets fonamentals dels seus ciutadans –com ara el dret a sufragi, per exemple, tant actiu com passiu. Que bé sentir-se’n membre, ser-ne ciutadà i, per tant, saber que, més enllà dels diversos tribunals estatals i de llurs diverses raons d’estat, hom pot comptar amb una instància jurídica superior, la finalitat de la qual és vetllar pel compliment dels drets humans de tots els ciutadans europeus arreu del territori.

Quin gaudi sentir-se’n membre quan, com hem vist –i com ja apuntàrem que veuríem–, el vot de l’elector és l’única condició necessària per a determinar qui és o no és electe! Quina joia ser-ne ciutadà quan, liberalment, no hi ha cap trava burocràtica de part, cap raó nacionalista d’estat entremig del ciutadà elector i el ciutadà electe! I cal que ho valorem, que valorem en què consisteix ser ciutadà europeu, què comporta des d’una perspectiva de dret, de drets fonamentals, de drets de ciutadania. I per a poder-ho fer amb propietat cal que alhora siguem mínimament capaços de relatar en què consisteix i com col·lectivament hem arribat a atorgar-nos aquesta forma jurídica, cal que siguem mínimament capaços d’explicar-ho, d’explicar-nos, i, per a fer-ho, potser podem començar responent preguntes com aquesta: al llarg del trajecte històric que com a éssers humans hem anat traçant, què ens ha anat menant fins a la situació jurídica del nostre present i, contràriament, què ens n’hauria allunyat i en quina direcció?

Com passa amb qualsevol altra qüestió, com més capaços siguem de respondre preguntes com aquesta, d’explicar amb les pròpies paraules en què consisteix la nostra condició de ciutadans europeus i com hi hem arribat, més bé podrem entendre-la i, consegüentment, valorar-la amb propietat. I, més enllà d’adreçar-nos al tema de manera teòrica, intel·lectualment o per mer avorriment, si a més a més estem desemparats –que, sense un estat propi, és com a hores d’ara estem els catalans–, també tindrem l’oportunitat de valorar la nostra condició des d’una perspectiva pràctica, en primera persona, tal i com precisament ha passat aquesta setmana, la setmana del clatellot europeu als espanyols: si bé durant més de mig any, seguint la raó espanyola d’estat, el Tribunal Suprem ha negat el dret a sufragi passiu als electes Puigdemont, Junqueras i Comín, així com el dret a sufragi actiu als més de dos milions d’electors que els votàrem, ara el Tribunal de Justícia europeu l’esmena, el corregeix, i ens els atorga: ens atorga –o més aviat ens retornael dret a sufragi actiu i passiu a electors i electes, respectivament, així com a qualsevol ciutadà europeu que a partir d’ara es trobi en una situació jurídicament equiparable.

Consegüentment, Puigdemont i Comín ahir ja acreditaren personalment la seva condició d’eurodiputats electes, moviment que els permetrà afegir-se al present curs polític i desenvolupar les funcions pròpies del càrrec durant aquesta novena legislatura: participar a comissions i grups, així com a reunions i entrevistes amb col·legues i mitjans d’arreu, intervenir a l’Eurocambra, assistir a esdeveniments i visitar in situ aquest o aquell racó del continent –Girona és una ciutat bonica. Igualment ho podrà fer Ponsatí quan el Regne Unit i la Unió Europea executin el brexit i exactament igual ho hauria d’haver pogut fer Junqueras des de dijous, dia en què el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronuncià. Però la Fiscalia de l’Estat espanyol ben aviat palesà que no comparteix les tesis europees i Junqueras encara és a la presó, la qual qual cosa ens permet afirmar que, des del 13 de juliol –publicació al BOE dels resultats electorals–, i més greument des de dijous –posicionament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea–, el vicepresident eurodiputat Junqueras és formalment un pres polític.