12 d’oct. 2019

Ara

Ara que ja hem deixat l’estiu enrere, que per fi ha baixat la temperatura i que tan suaument com progressiva ens anem endinsant a l’octubre; ara que tornem a entrar en contacte amb la tan benvolguda com enyorada tardor i de bell nou planxem camises i altre cop tenim l’americana penjada a la cadira del menjador, a l’abast de la mà, que és on tostemps ha de ser, que és com sempre ha d’estar; ara que ja hem oblidat platges i vacances, xancletes i samarretes de tirants, que cauen les fulles i turons i muntanyes, carrers i places canvien de colors;
 
ara que s’atansen dos nous aniversaris –del Feliu serà el 7è i ell i jo ens en portem 30– i que ja torno a sentir el regust agredolç que d’uns anys ençà impregna les setmanes prèvies a l’anual commemoració de la pròpia naixença, una commemoració –sigui dit– cada cop menys celebrada; ara que interiorment sóc tan conscient que, si bé «tot és possible», encara tinc molta feina «[a] fer», que no puc perdre temps, que no puc badar gens, que no puc badar mica;
 
ara que a fi de no ser tantes hores a casa passo algunes tardes a la biblioteca de la Sagrada Família i alguns matins a la de la Facultat, talment com el curs aquell que vaig estudiar el màster, el curs d'El Miquel i l'Olga..., el que de tant en tant heus aquí un exemple encara torno a rememorar; ara que al pis de Grassot no m’espera ningú, que després d’haver-ne passat la porta mai ningú no em pregunta, amb un somriure pintat als llavis, com m’ha anat el dia, com em trobo o què em ve de gust fer el cap de setmana; ara que quan no parlo sol passo les hores en silenci, negociant amb mi mateix, arribant a acords i de tant en tant fins i tot complint-los;
 
ara que sóc tan lluny dels altres –«oh solitud!»–, tan lluny com mai abans –«tu, pàtria meva, solitud»–; ara que he punxat tantes bombolles i sóc tan a prop de mi mateix –«massa temps he viscut salvatge en estranys països salvatges com perquè no torni a tu amb llàgrimes als ulls!»–; ara que ja no puc amagar més les pròpies limitacions, mancances i tares, que no les tornaré a poder amagar mai més, sinó més aviat tot el contrari, «ara... enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar» paràgrafs i a aparracar cabòries.