15 d’oct. 2019

Incertesa

Unes hores abans que previsiblement coneguem el contingut de la sentència del judici i que per tant el Tribunal Suprem i per extensió el Regne d’Espanya faci públic el seu posicionament oficial al respecte, independentment que les condemnes –sembla que per sedició– acabin sent de mínims o de màxims, de com negre sobre blanc les justifiquin i de com no sé quants anys més tard el Tribunal d’Estrasburg finalment s’hi posicioni, el que podem afirmar és que se’n derivaran dues conseqüències, una de certa i una d’incerta: la certa és que amb la publicació de la sentència continuarà quedant internacionalment palès que el Regne d’Espanya, on hi torna a haver un govern en funcions, segueix sense mostrar símptomes de ser capaç d’afrontar políticament la qüestió catalana, que judicialitzant-la com la judicialitza –o sigui: escudant-se com s’escuda rere una lectura molt conservadora de la Constitució del 78, potser més conservadora i restrictiva que mai– segueix negant-la com a tal i, així, negant la possibilitat de gestionar políticament la realitat –fet que de ben segur serà valorat més enllà dels Pirineus–, s’allunya de la manera com les democràcies consolidades afronten les situacions; i la incerta és la forma que adoptarà la resposta tant de la ciutadania com d’organitzacions patronals, sindicals, professionals, polítiques o socials, així com del Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
 
Incertesa com fa dos anys, com la nit del 30 de novembre; incertesa durant tota la tardor, la de la nostra primavera.

El curs 2017-2018, a última hora de divendres tenia un dels dos grups de 2n de batxillerat. Feia poc que havíem començat, el calendari encara no havia empetitit, la selectivitat quedava lluny i, atesa l’excepcionalitat del moment i el rol que la filosofia juga a l’ensenyament –així com que fins aleshores encara ningú no havia assenyalat amb el dit a cap professor–, divendres 29 vam dedicar part de la sessió a parlar sobre el referèndum de l’1 d’octubre. Quedaven pocs minuts per finalitzar la classe, la qüestió girava al voltant del que hom considerava que passaria diumenge i hi havia divisió d’opinions entre els que creien que d’alguna manera o altra el referèndum se celebraria i els que pensaven que d’alguna manera o altra o no se celebraria o no serviria de res, entre els que consideraven que tindria ressò internacional i els que creien que no cridaria tant l’atenció com els primers es pensaven. Quan sonà el timbre recordo perfectament que, acompanyat d’un lleuger cop de cap i un marcat aixecament de celles, em va sortir un «bé, ja ho veurem» del cor, un
«bé, ja ho veurem» del cor que suposo que sintetitzà tant la distància que en debats com aquest ha de mantenir el docent com la sensació d’incertesa que, com avui, tant caracteritzà aquells dies.

Incertesa com fa dos anys, com la del migdia del 29 de novembre; incertesa durant tota la tardor, la de la nostra primavera.

12 d’oct. 2019

Ara

Ara que ja hem deixat l’estiu enrere, que per fi ha baixat la temperatura i que tan suaument com progressiva ens anem endinsant a l’octubre; ara que tornem a entrar en contacte amb la tan benvolguda com enyorada tardor i de bell nou planxem camises i altre cop tenim l’americana penjada a la cadira del menjador, a l’abast de la mà, que és on tostemps ha de ser, que és com sempre ha d’estar; ara que ja hem oblidat platges i vacances, xancletes i samarretes de tirants, que cauen les fulles i turons i muntanyes, carrers i places canvien de colors;
 
ara que s’atansen dos nous aniversaris –del Feliu serà el 7è i ell i jo ens en portem 30– i que ja torno a sentir el regust agredolç que d’uns anys ençà impregna les setmanes prèvies a l’anual commemoració de la pròpia naixença, una commemoració –sigui dit– cada cop menys celebrada; ara que interiorment sóc tan conscient que, si bé «tot és possible», encara tinc molta feina «[a] fer», que no puc perdre temps, que no puc badar gens, que no puc badar mica;
 
ara que a fi de no ser tantes hores a casa passo algunes tardes a la biblioteca de la Sagrada Família i alguns matins a la de la Facultat, talment com el curs aquell que vaig estudiar el màster, el curs d'El Miquel i l'Olga..., el que de tant en tant heus aquí un exemple encara torno a rememorar; ara que al pis de Grassot no m’espera ningú, que després d’haver-ne passat la porta mai ningú no em pregunta, amb un somriure pintat als llavis, com m’ha anat el dia, com em trobo o què em ve de gust fer el cap de setmana; ara que quan no parlo sol passo les hores en silenci, negociant amb mi mateix, arribant a acords i de tant en tant fins i tot complint-los;
 
ara que sóc tan lluny dels altres –«oh solitud!»–, tan lluny com mai abans –«tu, pàtria meva, solitud»–; ara que he punxat tantes bombolles i sóc tan a prop de mi mateix –«massa temps he viscut salvatge en estranys països salvatges com perquè no torni a tu amb llàgrimes als ulls!»–; ara que ja no puc amagar més les pròpies limitacions, mancances i tares, que no les tornaré a poder amagar mai més, sinó més aviat tot el contrari, «ara... enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar» paràgrafs i a aparracar cabòries.