26 de set. 2019

Unes altres eleccions espanyoles II

Unes altres eleccions espanyoles, les quartes en quatre anys. Ara bé, segons els representants dels mateixos partits que han tornat a ser incapaços d’investir un president a Madrid, el parlament que ningú no convoca és el de Catalunya i el govern que ningú no governa és la Generalitat. Això és el que deien els representants catalans del club del 155, així com els comuns, just abans de l’estiu: que el Govern tenia el Parlament tancat per a evitar que l’oposició, en representació dels seus votants, fes d’oposició, és a dir: pogués portar a terme el legítim control sobre aquell. Però de referències a la situació excepcional que vivim des de fa més de dos anys cap ni una: que les eleccions que donaren peu a la present legislatura, les del 21D de 2017, foren conseqüència de la prèvia destitució del govern de Puigdemont, fruit de la pretèrita aplicació de l’article 155, no ho deien, com no deien ni diuen que les conseqüències de la intervenció de la Generalitat les pagàvem tant aleshores com encara ara; tampoc que, amb una participació de pràcticament el 80%, l’únic cap de llista a qui el poble de Catalunya donà l’opció de ser investit president fou el que ja ho era ni que, malgrat el suport obtingut a les urnes, formalment no ho pot continuar sent perquè, espanyolament, només espanyolament, és considerat un rebel. Fins i tot ben bé semblava que eludissin que el Govern és un govern de coalició entre dos partits que tenen els líders a la presó i a l’exili, que no disposen de majoria i que representen dues tendències que competeixen, a grosso modo, pel mateix electorat, circumstància que, ai las!, hi ha qui ara sí cita per a justificar la recent convocatòria d’eleccions, unes noves eleccions que per quarta vegada en quatre anys tornaran a comportar el tancament temporal del Congrés i el Senat, així com que al Regne d'Espanya no hi hagi ni president ni govern, ni pressupostos ni oposició; unes noves eleccions com a símptoma de no haver entès –o el que seria pitjor: no voler acceptar– el paper que els càrrecs electes juguen en el si d’una democràcia representativa, que no és altre que procurar materialitzar proporcionalment la voluntat dels ciutadans –no la del rei–, per molt que aquesta no sigui exactament com els representants –o el deep state– voldrien que fos. 

Unes altres eleccions espanyoles i la mateixa mandra de sempre. I és que, si bé segueix sent necessari que la veu independentista, sempre favorable al referèndum acordat, tingui representació a totes les cambres on hom prengui decisions que afecten Catalunya, tot sembla indicar que ni la imminent publicació de la sentència del judici evitarà que segueixi fent-ho a través de múltiples i diverses candidatures. I és una llàstima, perquè una única llista a favor d’un referèndum pactat com a opció política per a trobar una solució democràtica a la situació, una única llista que, seguint la proposta de Dante Fachín –línia que ja procurà portar a la pràctica JxC i que la Crida ha dit que considera òptima–, es comprometés a votar en contra de qualsevol candidat a la investidura que no es posicionés a favor del diàleg real, democràticament parlant, a més a més de millorar els resultats, amb tot el que això comporta, llançaria un missatge d’autoafirmació molt més clar i pertinent que el que hem sentit durant aquests quatre mesos: clar perquè no hi ha res de més fàcil d’entendre que una única candidatura amb pocs punts i molt concrets; i pertinent perquè, precisament per fer la força, la unió és la forma que més bé s’adequa a la voluntat majoritària de l’independentisme, conformada transversalment per milions de catalans, aliens, la majoria, als interessos dels partits.

Si passat un temps la resposta de l’executiu i el legislatiu espanyols continués sent tan negacionista com fins ara, jo aconsellaria als representants de la llista independentista que, primerament i de manera tan realista com calmada, prenguessin nota de l'estat de la qüestió i de les condicions materials de possibilitat que se'n deriven i que no se'n deriven, i, a continuació, prèvia exposició dels fets de cara a casa i de cara a Europa i el món, abandonessin els escons al Congrés i al Senat espanyols i, amb l'ànim de no tornar-hi mai més, fessin cap a Catalunya.