6 d’ag. 2019

Bombolles

En sentit psicològic –que, òbviament, és el que ens interessa–, de bombolles, al llarg de la història de la humanitat sempre n’hi ha hagut. Però és a partir del segle XX i sobretot del segle XXI, amb el desenvolupament de la tecnologia en el sentit que avui la coneixem –i aquí ens situem sobre la línia que ens porta del nihilisme de Nietzsche a la crítica a la tècnica de Heidegger–, que el sorgiment i expansió d’aquesta mena de refugis psicològics, d’aquest tipus de coves en què hom temporalment s’aïlla tant de la realitat que l’envolta com de la seva pròpia persona –que amb el pas dels dies cada cop esdevé més fantàstica, que amb el pas dels anys més aviat sembla una caricatura–, s’ha anat multiplicant de manera exponencial. Així, a les existents històricament parlant –relats mitològics, religiosos, filosòfics, científics; propaganda política, campanyes publicitàries, consum compulsiu; futbol i altres esports; alcohol i altres drogues– avui hi hem de sumar bombolles com ara les xarxes socials, els videojocs o les sèries de televisió, que, talment com qualsevol de les altres, metafòricament –i no epistemològica ni metafísica–, actuen de cavernes en el sentit del mite de Plató, o sigui: d’entorns coneguts, on tot plegat té un sentit fàcilment comprensible, molt fàcilment comprensible –i a les habitacions hi ha moqueta i a la sala llar de foc–, però que alhora encadenen i empresonen; de refugis on amagar-se, on puntualment passar l’estona –i distreure’s i alienar-se en el sentit marxista del terme–, però que alhora empetiteixen tothom qui definitivament s’hi instal·la.

Tota bombolla és una caverna en el sentit platònic i, consegüentment –i seguint la línia de l’autor–, l’actitud adequada al respecte no és no haver-hi entrat mai, sinó haver-ne sortit alguna vegada, és a dir: haver passat totes les dificultats que comporta l’ascens dialèctic i, un cop a fora, haver vist la llum del sol –realitat– i, sota aquesta, de mica en mica haver anat entenent que, d’aquella, a l’interior de la caverna, a l’interior de la bombolla només se’n projectaven les ombres. O, dit d’una altra manera: saber que la bombolla, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta i sigui quin sigui el sentit que l’acompanya, psicològicament només és això: una bombolla, una cova, una caverna, un refugi que en última instància esdevé una presó; una presó psicològica, una cel·la que cada cop es fa més petita, on cada cop queda menys lloc per a l’actitud crítica, per a la mirada existencialment profunda, per al pensament creatiu, nou, no susceptible d’haver estat prèviament memoritzat, individual, únic.


I sí, hi ha bombolles i bombolles: no és el mateix aprofundir en una teoria filosòfica o científica que jugar al Candy Crush. I sí, hi ha actituds i actituds: no és igual mirar el capítol d’una sèrie i en acabat anar a dormir que mirar-ne compulsivament un nombre indeterminat fins que, ai las!, ja només falten dues hores perquè soni el despertador. Hi ha bombolles i bombolles i actituds i actituds al respecte, però totes, absolutament totes tenen en comú el que hem apuntat al paràgraf anterior: a l’interior d’aquestes tot és lògic, estructurat, ordenat; tot ve donat, tot està fet, tot té sentit i, per tant, ja no cal buscar-n'hi, de sentit; tot està previst, pensat, embolicat amb paper de regal, llampant i amb purpurina, o amb paper reciclat de color de rosa o lila moral; envasat al buit i òptim per al consum humà. 

I n'hi ha tantes de bombolles!
I més que n'hi haurà.