31 d’ag. 2019

Els altres

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, per dir-ho d’alguna manera, com a mínim compleix una triple funció: la primera, susceptible de ser llegida en clau positiva i que en certa mesura es manté en tots els casos, ens transporta al terreny de les relacions intersubjectives i la humana sociabilitat, la segona ens fa pensar en conceptes com ara refugi o escut i la tercera actua de reflex de la pròpia petitesa; totes ens allunyen de nosaltres mateixos perquè ens traslladen sempre a un àmbit aliè a la nostra persona: els altres.

Atès que els éssers humans som éssers socials –o sigui: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets–, no és gens estrany que en algun moment de la conversa mantinguda durant les dues hores llargues de vermut hom parli dels altres i que, entre escopinya i escopinya, ho faci amb la mera intenció de posar a sobre taula un tema qualsevol, un punt en comú que permeti iniciar o mantenir la dialèctica relació amb la persona amb qui comparteix taula un migdia de diumenge i amb qui, a més a més, està biològicament predisposat a socialitzar.

Però la referència als altres no sempre és puntual, d’acord amb les circumstàncies i amb el mer i socialitzador objectiu de fer petar la xerrada durant part de l’estona compartida, sinó que de vegades adquireix una condició molt més perenne que transcendeix l’enfocament citat al paràgraf anterior i que, per tant, hem de llegir negativament. I és que una cosa és que hom de vegades parli d’algú altre i una altra que ho faci sempre: que la referència als altres sigui puntual o circumstancial en el si d’una conversa dinàmica és psicològicament positiu –ara parlem de tu, ara parlem de mi, ara de Catalunya, ara d’una altra persona; ara fem un mos, ara agafem la moto, ara fem un got, ara en fem un altre–, però si adquireix un format estructural, si la referència als altres esdevé un tema molt recurrent i per tant un tret característic d’una persona o una parella, el que tant l’una com l’altra posen de manifest amb aquesta actitud és: o bé que sobre si no tenen res interessant a explicar –o sigui: que en el fons llur vida és una merda–, o bé que, per la raó que sigui, no volen parlar-ne. Si tenen coses pròpies a dir, quelcom interessant a posar a sobre taula però no ho fan potser és perquè són tímides, o introvertides, o previsores, o desconfiades; o potser simplement perquè no els agrada parlar de si mateixes. Sigui per la raó que sigui, la funció que en aquests casos compleix el recurs psicològic és la de refugi: hom parla dels altres com a refugi on amagar-se per no haver de parlar de si mateix. La de refugi o escut: hom cobreix la seva petitesa –no pot posar res a sobre taula i ho sap– escudant-se rere la vida dels altres.

I de parlar dels altres com a refugi o escut a malparlar-ne, a criticar-los, hi ha un pas de pardal. Perquè, és clar: si hom no té res interessant de si mateix a explicar perquè la seva vida és una merda i, per tant, a fi de canalitzar la seva sociabilitat, en el si d’una conversa es veu obligat a fer referència a temes aliens a la seva persona com ara la vida dels altres, per què no anar una mica més enllà?, per què no fer-ho negativament? Si no se li veiés gaire el llautó, a simple vista malparlar-ne sembla un bon negoci: traient-ne els draps bruts desviaria l’atenció –tant la seva com la de l’interlocutor– i així no li caldria parlar de si mateix, ni tan sols pensar-hi! Per altra banda, de ben segur que el recurs compliria la funció socialitzadora: com a mínim al principi, sabria veure complicitat al fons dels ulls de l’interlocutor perquè –ja hi pots pujar de peus– de complicitat n’hi hauria: és tan còmode criticar als altres, tan alliberador! El problema, però, arribaria quan la crítica a altres persones esdevingués estructural, perenne, quan es repetís un dia i un altre perquè seria aleshores quan l’interlocutor començaria a prendre consciència de la petitesa de la persona amb qui comparteix taula. I, és clar: quan això passés, de ben segur que deixaria de resultar-li prou interessant com a per anar-hi de vermut un diumenge d’octubre al migdia, quan a Barcelona encara fa bo però afortunadament tothom ja porta camisa i jaqueta: qui voldria compartir una estona amb algú tan petit que només pot treure pit parlant malament dels altres? I si el problema de portes enfora seria qüestió de temps que emergís, mentrestant, el de portes endins, que és el principal, no hauria variat ni un mil·límetre, seguiria sent on era: malgrat totes les múltiples i variades referències a altres persones, tots els equilibris, les tombarelles i –alehop!– els salts mortals, la pròpia petitesa, causa de tot el recorregut dialèctic, continuaria caracteritzant la personalitat del protagonista, incapaç d'aportar res de si mínimament interessant.

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, si bé té una vessant positiva perquè ens pot ajudar a empatitzar amb una altra persona, mantenir-hi part d’una conversa i, puntualment, guanyar-hi complicitat –no hi ha res de més divertit que riure amb complicitat, també i especialment d’algú altre–, sempre acaba fent de reflex d'una personalitat petita, una personalitat petiteta que, reflectida, diria que encara s'empetiteix més. En aquest sentit, Schopenhauer ens diria que parlar dels altres és atorgar-los massa importància, Hobbes que no ens en podem refiar, Nietzsche que ens decebran i Sartre que són «l’enfer». Però, amb tot, els éssers humans seguim sent éssers socials: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets. Una mica passa com amb la wittgensteiniana relació entre el llengutge i l'escala: malgrat els altres ens allunyin de nosaltres mateixos, els necessitem. En quina mesura? Això ja és molt personal.

12 d’ag. 2019

Hong Kong

Talment com els catalans, el millor que poden fer els hongkonguesos per a la següent generació és independitzar-se: ni tornar a cridar «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» –que, sigui dit: és on ara ens volen portar tots aquells que, per boca i interès particular del líder, diuen coses com ara «eixamplar la base» o «mirada llarga»– ni l’abolició de la llei d’extradició no serien altra cosa que un petit pedaç temporal, eufemisme de perpetuació dels règims borbònic i neocomunista sobre Catalunya i Hong Kong, respectivament, amb tot el que aquests, com a règims que són, comporten per als ciutadans catalans i hongkonguesos.

I és que tant els uns com els altres som minories nacionals, la qual cosa significa que, encara que tots els catalans i tots els hongkonguesos ens poséssim d’acord en alguna cosa –per exemple: en un estatut d’autonomia o una consulta o referèndum, així com, respectivament, en poder escollir lliurement els propis representants o en frenar l’aplicació d’una llei forana–, seguiríem sent una minoria respecte el cent per cent de la població de l’estat-règim matriu, ja sigui el Regne dels espanyols, ja sigui la República popular dels xinesos. Som minories nacionals, amb història, institucions i imaginaris col·lectius nacionals propis que, com succeeix i ha succeït en tots els casos semblants arreu del món i al llarg de la història, el poder central ha procurat desconstruir, és a dir: enderrocar, esborrar del mapa del record de qualsevulla i, amb una altra forma –normalment vinculada al concepte estat-nació–, tornat a aixecar. I, a partir d’aquí, que passin els anys, que passin els anys amb la calculada esperança que, després de milers de milions de minuts de relat, després de centenars de milers de notícies i titulars –controlen tots els mitjans i, s’hi ha cap que no acaben de controlar, si n’hi ha cap que té la gosadia de tenir una línia editorial distinta a l’oficial, a la del règim, si no el tanquen el difamen–, després de desenes de lleis d’homogeneïtzació i de polítiques i accions de repressió, d’abús de poder disfressat de justícia i de repoblament del territori, els autòctons, els indígenes se'n cansin, reneguin de llur propi relat nacional, així com de llur pròpia llengua, i, finalment, arribin a la conclusió que és millor quedar-se a casa, centrar-se en llurs interessos individuals, callar i deixar-ho estar. Però no, senyors, en sentit estricte no és millor deixar-ho estar: només és més còmode i tan sols a immediat termini, perquè el millor per a la següent generació és i seguirà sent sempre alliberar-la de la relació amb qualsevol règim.

És per aquest motiu que, malgrat la lluita dels hongkonguesos no sigui pròpiament, o al menys d'entrada, a favor de la independència, avui cal que posem els ulls sobre Hong Kong i que ho fem amb l’ànim d’aprendre’n alguna cosa, perquè, a diferència de la ciutadania catalana, en comptes de marxar de vacances, en comptes d’amagar el cap sota l’ala, en comptes d’escudar-se en el seguiment a uns líders que no són líders només que de llur particular melic –i la prova és la manca d’unitat: qui afirma que no és necessària està dient que el que preval és el seu interès particular–, la ciutadania hongkonguesa continua sortint al carrer, fent vagues i, en definitiva, enfrontant-se al poder d’un règim que, a diferència del dels espanyols, és la segona força econòmica i militar del món, d'un règim –el comunista–, que històricament ha aixafat militarment qualsevol bri de democràcia. Cal que avui posem els ulls sobre Hong Kong i que mirem quines banderes aixequen per a cridar l’atenció de la comunitat internacional: la Union Jack, per llur relació pretèrita, i la dels Estats Units. Cal que que avui posem els ulls sobre Hong Kong, que ho fem molt atentament i, sobretot, amb la intenció d’aprendre que a qui realment vol quelcom mai no li serveix cap excusa. 

6 d’ag. 2019

Bombolles

En sentit psicològic –que, òbviament, és el que ens interessa–, de bombolles, al llarg de la història de la humanitat sempre n’hi ha hagut. Però és a partir del segle XX i sobretot del segle XXI, amb el desenvolupament de la tecnologia en el sentit que avui la coneixem –i aquí ens situem sobre la línia que ens porta del nihilisme de Nietzsche a la crítica a la tècnica de Heidegger–, que el sorgiment i expansió d’aquesta mena de refugis psicològics, d’aquest tipus de coves en què hom temporalment s’aïlla tant de la realitat que l’envolta com de la seva pròpia persona –que amb el pas dels dies cada cop esdevé més fantàstica, que amb el pas dels anys més aviat sembla una caricatura–, s’ha anat multiplicant de manera exponencial. Així, a les existents històricament parlant –relats mitològics, religiosos, filosòfics, científics; propaganda política, campanyes publicitàries, consum compulsiu; futbol i altres esports; alcohol i altres drogues– avui hi hem de sumar bombolles com ara les xarxes socials, els videojocs o les sèries de televisió, que, talment com qualsevol de les altres, metafòricament –i no epistemològica ni metafísica–, actuen de cavernes en el sentit del mite de Plató, o sigui: d’entorns coneguts, on tot plegat té un sentit fàcilment comprensible, molt fàcilment comprensible –i a les habitacions hi ha moqueta i a la sala llar de foc–, però que alhora encadenen i empresonen; de refugis on amagar-se, on puntualment passar l’estona –i distreure’s i alienar-se en el sentit marxista del terme–, però que alhora empetiteixen tothom qui definitivament s’hi instal·la.

Tota bombolla és una caverna en el sentit platònic i, consegüentment –i seguint la línia de l’autor–, l’actitud adequada al respecte no és no haver-hi entrat mai, sinó haver-ne sortit alguna vegada, és a dir: haver passat totes les dificultats que comporta l’ascens dialèctic i, un cop a fora, haver vist la llum del sol –realitat– i, sota aquesta, de mica en mica haver anat entenent que, d’aquella, a l’interior de la caverna, a l’interior de la bombolla només se’n projectaven les ombres. O, dit d’una altra manera: saber que la bombolla, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta i sigui quin sigui el sentit que l’acompanya, psicològicament només és això: una bombolla, una cova, una caverna, un refugi que en última instància esdevé una presó; una presó psicològica, una cel·la que cada cop es fa més petita, on cada cop queda menys lloc per a l’actitud crítica, per a la mirada existencialment profunda, per al pensament creatiu, nou, no susceptible d’haver estat prèviament memoritzat, individual, únic.


I sí, hi ha bombolles i bombolles: no és el mateix aprofundir en una teoria filosòfica o científica que jugar al Candy Crush. I sí, hi ha actituds i actituds: no és igual mirar el capítol d’una sèrie i en acabat anar a dormir que mirar-ne compulsivament un nombre indeterminat fins que, ai las!, ja només falten dues hores perquè soni el despertador. Hi ha bombolles i bombolles i actituds i actituds al respecte, però totes, absolutament totes tenen en comú el que hem apuntat al paràgraf anterior: a l’interior d’aquestes tot és lògic, estructurat, ordenat; tot ve donat, tot està fet, tot té sentit i, per tant, ja no cal buscar-n'hi, de sentit; tot està previst, pensat, embolicat amb paper de regal, llampant i amb purpurina, o amb paper reciclat de color de rosa o lila moral; envasat al buit i òptim per al consum humà. 

I n'hi ha tantes de bombolles!
I més que n'hi haurà.