8 de jul. 2019

S'ha acabat (Altres interessos IV)

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina vergonya», dic jo a casa estant, més que fart de veure-us fotre el préssec, absolutament tip de constatar, dia rere dia, que si hi ha quelcom que us caracteritza és la petitesa, que si hi ha res que pugueu aportar són cabassos i cabassos de mediocritat; que, després de la seqüència d’esdeveniments que al llarg d’aquests últims dos anys heu anat protagonitzant –incapaços de bastir una única candidatura el 21D, incapaços de complir els programes electorals, incapaços d’investir el president Puigdemont o de plantar-vos i defensar el sentit del nostre vot i la sobirania del nostre parlament, del Parlament de Catalunya–, us heu ben guanyat el malnom d’adotzenats. Adotzenats, sí, adotzenats, indistints, seriats, amuntegats, conglomerats, vulgars i, per tant, substituïbles. I aquí és on ara m’agafo, on avui m’aferro amb totes les forces, perquè, seguint l’esperit dels versos de Hölderlin –versos citats per Heidegger amb relació a la implementació de la tècnica i el que, segons el filòsof alemany, aquesta comporta per a l’ésser–, «on hi ha perill creix també el que salva». I sí, el perill del qual ens hem d’allunyar sense mirar enrere sou la majoria de vosaltres, la immensa majoria de vosaltres i tots i cadascun dels vostres partits, la immensa majoria de vosaltres i totes i cadascuna de les vostres maquinàries, engreixades a cop de quota i subvenció; la majoria de vosaltres, sí, la immensa majoria de vosaltres i les vostres processistes maneres d’adotzenats. I ho hem de fer per amor propi, per dignitat, autoestima i fidelitat a nosaltres mateixos i als nostres nobles objectius, que, lluny de paguetes i cadiretes, de contactes i endolls, d’afany mesurat i gasiveria calculada, no tenen cap altra finalitat que posar a disposició de les següents generacions la millor de les eines, la més universal i comuna de les condicions de possibilitat, la que tants i tants altres abans que nosaltres han buscat per als seus: un estat, l’Estat català.

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina pena», penso jo cada vegada que recordo que mai no hi ha hagut una única candidatura independentista, transversal i adreçada a assolir l’únic objectiu transcendent que qualsevol poble ha de tenir, que no és altre que la llibertat; «quina pena», cada cop que us sento discutir per l’autonomista paga, per l’espanyola cadira, per ser el preferit de l’amo. I, talment com altres vegades amb relació a altres qüestions de caire personal –«per què espera tant a respondre?», «per què no em diu res de l’article, del seu article?», «deu estar acostumada a coprotagonitzar-ne molts i per això no li fa il·lusió»–, amb l'ànima als peus em retrec a mi mateix haver tingut tanta paciència, haver-hi posat tanta il·lusió; amb el cor encongit em recrimino haver esperat tant a dir que ja no teniu la meva confiança, que amb la immensa majoria de vosaltres no es pot anar enlloc, que estic cansat de veure-us i sentir-vos, que això nostre S’ha acabat.