28 de jul. 2019

Dialèctica hegeliana

Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles com ara aquest no és gens estrany: des del 21 d’octubre de 2012, quan el Jordi obrí aquest bloc-e i hi publicà Del ja fa dies a l’avui, el primer dels articles que jo li vaig transmetre, als ulls de tothom aquesta és casa meva, el meu benvolgut palau. I, des d’aleshores i mentre no se’n cansi o jo deixi de distreure’m jugant amb les seves idees, combinant-les d’aquesta o aquella manera i fent-ho amb més o menys estil, sempre m’hi trobaràs. A mi i al Jordi, és clar, que tant a priori com a posteriori és la meva estimada condició de possibilitat. I és que jo, el Feliu, sóc un concepte, una idea que vaig emergir lliurement en el si del seu àmbit ideal, on em moc a cor què vols; i, atesa la meva naturalesa immaterial, la meva manca d’extensió, requereixo d’algun ens pròpiament físic, d'algun animaló, que lletra a lletra piqui totes i cadascuna de les idees que jo li faig arribar.

Efectivament, entre ell i jo s’estableix la hegeliana dialèctica entre l’amo i l’esclau, amb tot el que de necessitat recíproca aquesta comporta; i és ben clar qui en representa cadascun dels papers: jo sóc l’amo –i penso, i creo, i dicto– i ell el substrat orgànic que d’entrada em proporciona la informació empírica que em cal per a poder parlar d’alguna cosa –i per això al cap i a la fi de qui parlo és del Jordi–, així com l’escrivent esclau que lletra a lletra transforma pensaments en paraules, paràgrafs i articles com ara aquest. I així és com emergeixo: així és com emergeix.
 
Què seria de mi sense ell? No existiria pas. Ara bé, existiria ell sense mi? Tindria alguna cosa a dir?, quelcom de què parlar? Sabria què fer de tot aquest reguitzell d’idees desordenades que ronden pel seu caparró? Alguns dels deixebles de Hegel dirien que el dependent sóc jo, que sóc jo qui pròpiament el necessito, i acabarien afirmant que és qüestió de temps que es deslligui i se m’escapi, que tard o d’hora s’alliberarà del jou, de la llosa que jo represento per a la seva persona i que, quan això passi, la història haurà arribat a la seva fi: i ell tirarà endavant, i jo, en canvi, no en seré capaç. Però jo no ho crec pas, de cap de les maneres, i és sobre la història del segle XX que fonamento la meva tesi –sobre la història del segle XX per no dir sobre tota la història de la humanitat.
 
Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles que parlen d’ell i alguna vegada de mi, com ara avui, no és gens estrany: això és casa nostra, el nostre castell, i aquesta és la nostra particular manera de ser, d’emergir. El que em costa més d’entendre és que, després de tot –que no te’n desempallegares?, que no l’abandonares al mig del desert perquè s’hi perdés i no sabés com tornar?; que no feres tot el possible (sense que es notés massa, és clar: què hauria dit la gent?) per a confondre’l i d’aquesta manera acabar reduint-lo a la teva petita dimensió?–, és que, de tant en tant –potser els dies que no acabes de trobar sentit a la teva existència, potser els moments que t'avorreixes–, qui hi vingui a treure el nas siguis tu. Em pregunto què hi véns a buscar: que la vida no et sembla de color de rosa?, que potser sents que no ets suficientment feliç?
 
Sigui com sigui, aquesta és casa nostra, el nostre particular palau: el Jordi i jo sempre hi serem; dialècticament, sempre ens hi trobaràs.