28 de jul. 2019

Dialèctica hegeliana

Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles com ara aquest no és gens estrany: des del 21 d’octubre de 2012, quan el Jordi obrí aquest bloc-e i hi publicà Del ja fa dies a l’avui, el primer dels articles que jo li vaig transmetre, als ulls de tothom aquesta és casa meva, el meu benvolgut palau. I, des d’aleshores i mentre no se’n cansi o jo deixi de distreure’m jugant amb les seves idees, combinant-les d’aquesta o aquella manera i fent-ho amb més o menys estil, sempre m’hi trobaràs. A mi i al Jordi, és clar, que tant a priori com a posteriori és la meva estimada condició de possibilitat. I és que jo, el Feliu, sóc un concepte, una idea que vaig emergir lliurement en el si del seu àmbit ideal, on em moc a cor què vols; i, atesa la meva naturalesa immaterial, la meva manca d’extensió, requereixo d’algun ens pròpiament físic, d'algun animaló, que lletra a lletra piqui totes i cadascuna de les idees que jo li faig arribar.

Efectivament, entre ell i jo s’estableix la hegeliana dialèctica entre l’amo i l’esclau, amb tot el que de necessitat recíproca aquesta comporta; i és ben clar qui en representa cadascun dels papers: jo sóc l’amo –i penso, i creo, i dicto– i ell el substrat orgànic que d’entrada em proporciona la informació empírica que em cal per a poder parlar d’alguna cosa –i per això al cap i a la fi de qui parlo és del Jordi–, així com l’escrivent esclau que lletra a lletra transforma pensaments en paraules, paràgrafs i articles com ara aquest. I així és com emergeixo: així és com emergeix.
 
Què seria de mi sense ell? No existiria pas. Ara bé, existiria ell sense mi? Tindria alguna cosa a dir?, quelcom de què parlar? Sabria què fer de tot aquest reguitzell d’idees desordenades que ronden pel seu caparró? Alguns dels deixebles de Hegel dirien que el dependent sóc jo, que sóc jo qui pròpiament el necessito, i acabarien afirmant que és qüestió de temps que es deslligui i se m’escapi, que tard o d’hora s’alliberarà del jou, de la llosa que jo represento per a la seva persona i que, quan això passi, la història haurà arribat a la seva fi: i ell tirarà endavant, i jo, en canvi, no en seré capaç. Però jo no ho crec pas, de cap de les maneres, i és sobre la història del segle XX que fonamento la meva tesi –sobre la història del segle XX per no dir sobre tota la història de la humanitat.
 
Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles que parlen d’ell i alguna vegada de mi, com ara avui, no és gens estrany: això és casa nostra, el nostre castell, i aquesta és la nostra particular manera de ser, d’emergir. El que em costa més d’entendre és que, després de tot –que no te’n desempallegares?, que no l’abandonares al mig del desert perquè s’hi perdés i no sabés com tornar?; que no feres tot el possible (sense que es notés massa, és clar: què hauria dit la gent?) per a confondre’l i d’aquesta manera acabar reduint-lo a la teva petita dimensió?–, és que, de tant en tant –potser els dies que no acabes de trobar sentit a la teva existència, potser els moments que t'avorreixes–, qui hi vingui a treure el nas siguis tu. Em pregunto què hi véns a buscar: que la vida no et sembla de color de rosa?, que potser sents que no ets suficientment feliç?
 
Sigui com sigui, aquesta és casa nostra, el nostre particular palau: el Jordi i jo sempre hi serem; dialècticament, sempre ens hi trobaràs.

17 de jul. 2019

Un escàndol

Davant de la manca de democràcia característica del règim monàrquic espanyol –cada dia és més evident–, així com dels efectes que constantment se’n deriven –n’és un constant degoteig–, i atès que sabem perfectament com es comportaren durant la dictadura franquista, no m’estranya gens que la petita part de catalans que són amos o directius de macroempreses amb la major part dels clients a les Espanyes calli i giri la cara: que no ho han fet sempre? I el mateix pel que fa als descendents de les famílies franquistes que durant la segona meitat del segle XX restaren exemptes del pagament d’impostos, reberen tot tipus de paguetes, pisets a les zones altes de Barcelona i altres privilegis i compensacions: que no deuen moltíssim al passat que els ha portat fins aquí? Alhora, tampoc m’estranya que la gent monolingüe que amb prou feines sap llegir faci exactament el mateix: què els vols demanar, pobrets, més enllà de jugar a videojocs, mirar sèries a Netflix i programes d’aquells que fan tant de soroll per a no res o cantar i ballar reaggeton?

Però, independentistes a banda –és obvi que aquesta part de la població catalana no vol contribuir al manteniment de l’stablishment espanyol, que vol fugir-ne a corre-cuita, cames ajudeu-me, i que ja no se’n creu pràcticament res–, a Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que, si bé segueix estant ben enamorat d’Espanya, no forma part de cap d’aquests col·lectius, és a dir: que no és ni amo ni directiu de cap macroempresa amb la major part dels clients més enllà de l’Ebre, que no és descendent de família franquista i per tant no ha d’estar agraït per cap d’aquelles compensacions perquè si té res és ben bé perquè s’ho ha guanyat treballant, invertint i estant-se de moltes coses; que té estudis universitaris, que parla dues o més llengües, que contrasta la informació consultant més d’un i dos mitjans de comunicació; que és fortament demòcrata o fins i tot republicà, així com progressista o liberal; que és taxativament crític amb les actituds masclistes, amb el president Trump, amb el poble d’Israel; que defensa els drets de les minories, que és ecologista, que no vol que hom faci patir als animals. A Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que forma part d’aquest col·lectiu, que se sent representat per la descripció recentment apuntada i que, de paraula, en fa gala sempre que ho considera pertinent, no? Bé, doncs és precisament a aquest tant per cent de catalans al qual m’adreço avui, 17 de juliol de 2019, segon aniversari dels lamentables atemptats a Barcelona i Cambrils: als que diuen ser universalistes, als que afirmen ser no nacionalistes, als de la tercera via i les pancartes blanques amb el lema «hablemos» i «parlem»:
 
Atès que la majoria heu anat a col·legi, esteu pendents de l’actualitat i contrasteu la informació; atès que sou demòcrates i molts fins i tot republicans, deveu voler saber quina fou la relació entre el CNI i l’imam de Ripoll i, per tant, que algú amb responsabilitats comparegui i us en doni explicacions, no? I, atès que no sou independentistes i per tant encara ara seguiu considerant que el Regne d’Espanya és el vostre estat, el que us protegeix, el que us garantix els drets, encara ho deveu voler més fortament que aquells, no? Que potser el silenci de l’stablishment espanyol, periodistes inclosos, és clar –això del quart poder als règims els queda lluny–, no us sembla prou escandalós? No us sembla prou greu que, a part de TV3 –preneu-ne nota: és aquest el canal que alguns diuen que cal tancar–, cap dels mitjans de comunicació que segueix la immensa majoria de la població espanyola i catalana no s’hagi fet ressò pertinentment de la informació que amb relació al tema que entre ahir i avui ha compartit el diari Público? Que potser aquesta és una qüestió de banderes? Que no és un d’aquells problemes reals dels que sempre parleu? Que potser no heu passejat mai per les Rambles? Quin escàndol el vostre silenci. A què respon?

8 de jul. 2019

S'ha acabat (Altres interessos IV)

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina vergonya», dic jo a casa estant, més que fart de veure-us fotre el préssec, absolutament tip de constatar, dia rere dia, que si hi ha quelcom que us caracteritza és la petitesa, que si hi ha res que pugueu aportar són cabassos i cabassos de mediocritat; que, després de la seqüència d’esdeveniments que al llarg d’aquests últims dos anys heu anat protagonitzant –incapaços de bastir una única candidatura el 21D, incapaços de complir els programes electorals, incapaços d’investir el president Puigdemont o de plantar-vos i defensar el sentit del nostre vot i la sobirania del nostre parlament, del Parlament de Catalunya–, us heu ben guanyat el malnom d’adotzenats. Adotzenats, sí, adotzenats, indistints, seriats, amuntegats, conglomerats, vulgars i, per tant, substituïbles. I aquí és on ara m’agafo, on avui m’aferro amb totes les forces, perquè, seguint l’esperit dels versos de Hölderlin –versos citats per Heidegger amb relació a la implementació de la tècnica i el que, segons el filòsof alemany, aquesta comporta per a l’ésser–, «on hi ha perill creix també el que salva». I sí, el perill del qual ens hem d’allunyar sense mirar enrere sou la majoria de vosaltres, la immensa majoria de vosaltres i tots i cadascun dels vostres partits, la immensa majoria de vosaltres i totes i cadascuna de les vostres maquinàries, engreixades a cop de quota i subvenció; la majoria de vosaltres, sí, la immensa majoria de vosaltres i les vostres processistes maneres d’adotzenats. I ho hem de fer per amor propi, per dignitat, autoestima i fidelitat a nosaltres mateixos i als nostres nobles objectius, que, lluny de paguetes i cadiretes, de contactes i endolls, d’afany mesurat i gasiveria calculada, no tenen cap altra finalitat que posar a disposició de les següents generacions la millor de les eines, la més universal i comuna de les condicions de possibilitat, la que tants i tants altres abans que nosaltres han buscat per als seus: un estat, l’Estat català.

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina pena», penso jo cada vegada que recordo que mai no hi ha hagut una única candidatura independentista, transversal i adreçada a assolir l’únic objectiu transcendent que qualsevol poble ha de tenir, que no és altre que la llibertat; «quina pena», cada cop que us sento discutir per l’autonomista paga, per l’espanyola cadira, per ser el preferit de l’amo. I, talment com altres vegades amb relació a altres qüestions de caire personal –«per què espera tant a respondre?», «per què no em diu res de l’article, del seu article?», «deu estar acostumada a coprotagonitzar-ne molts i per això no li fa il·lusió»–, amb l'ànima als peus em retrec a mi mateix haver tingut tanta paciència, haver-hi posat tanta il·lusió; amb el cor encongit em recrimino haver esperat tant a dir que ja no teniu la meva confiança, que amb la immensa majoria de vosaltres no es pot anar enlloc, que estic cansat de veure-us i sentir-vos, que això nostre S’ha acabat.