14 de juny 2019

Visto para sentencia

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquest judici –o sigui: d’aquesta comèdia–: «visto para sentencia».

El dia anterior, dedicat a les conclusions de les defenses, afortunadament poguérem sentir dir als advocats que, més enllà de l’ús del llenguatge –muralles i escuts humans, atrinxeraments i barricades, insults i mirades d’odi, massa tumultuosa, cop d’estat–, de fets violents, durant el període analitzat, a tot estirar tres i com a meres «accions reactives a una situació tensional concreta d’un col·legi determinat efectuades per una persona aïllada» (Van den Eiden), no fets planificats pels acusats i executats de manera organitzada per tothom i arreu del país; o també que seria si més no curiós que, per haver participat a l’1O, «s’imputés un delicte de rebel·lió a aquells que, abillats amb la bandera espanyola i essent aplaudits en entrar a un col·legi electoral, depositaren llur vot dient que no volien la ruptura amb Espanya» (Pina). Afortunadament, per tant, poguérem sentir un relat dels fets molt més fonamentat i, sobretot, molt més versemblant que el de les acusacions. Prova d’aquesta versatilitat la trobem a la part de les conclusions en què l’advocat Melero feu referència als fets ocorreguts després de la declaració d’independència: «el govern de la Generalitat no només no tallà les amarres i retingué el poder, sinó que feu tot el possible per a cedir aquell poder, per a abandonar-lo, per a posar-lo a disposició de l’Estat el dia 27 d’octubre sense la menor resistència... no s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic, no es dicten decrets ni lleis de desenvolupament i tothom s’adapta a l’aplicació de l’article 155». I és que fou així, sens dubte fou així: el dia 27 d’octubre de 2017, després de tot, que no fou poc, i amb l’1O com a punt d’inflexió, el Parlament de Catalunya culminà el mandat democràtic sorgit de les últimes eleccions i proclamà políticament la independència, sí, però no efectuà cap acte de poder, ni tan sols simbòlic. I aquí jutgem fets, no? O jutgem intencions –polítiques?

Uns minuts abans de la finalització del judici, els dotze presos pogueren fer ús de l’al·legat final, un al·legat que la majoria omplí de contingut polític –són presos polítics, és un judici polític: what else?–, d’alt contingut polític entrellaçat amb referències personals colpidores envers les quals molts no poguérem evitar reaccionar com ho feu l’advocat Pina –i ens traguérem les ulleres, i ens fregàrem els ulls–, referències als pares, als fills, a les parelles; als amics, als companys, a la gent. I sempre mantenint la dignitat, sempre tan serenament; malgrat tot aquest temps a la presó sent innocents, sempre mantenint la fortalesa, tothora conservant la calma.

Veient una escena tan trista hom inevitablement pensa que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili i, apel·lant a la manca de garanties, s’hagués reivindicat com a tal des de fora. Sens dubte hauria estat una acció que com a mínim hauria cridat l’atenció de la comunitat internacional: no passa massa sovint, i menys a la UE. Però, si bé teòricament aquest camí hauria comportat d’entrada evitar la presó preventiva que, com bé palesaren els acusats, tant de dolor provoca a tanta gent, sense presos polítics hauria sigut més difícil apel·lar a la manca de garanties de l’Estat per a legitimar l’èxode de tot un govern. De fet, que a hores d’ara al Regne d’Espanya hi hagi presos polítics provoca que molta més gent tingui la mirada posada sobre la realitat catalana; que hi hagi aquestes dotze persones a la presó fa molt més comprensible als ulls de molta més gent informada d’arreu tant l’anhel català d’independència com l’exili del president Puigdemont a Waterloo. Per tant, malgrat la situació ens entristeixi tant, malgrat veiem tan nítidament que llur presència a la presó durant tot aquest període només respon a una lògica de venjança i d’immediata pensem que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili, també hem de ser capaços de veure que llur sacrifici personal i el de llurs famílies ha jugat i juga un paper importantíssim, un rol pel qual no podem fer altra cosa que mostrar respecte i admiració.

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquesta comèdia, d’aquesta performance nacionalista: «visto para sentencia». A partir d’aquí, als presos polítics només els queda esperar l’estocada final, que, atesa la forma que tot plegat ha adoptat des del principi, malgrat la bona feina de les defenses i l’alta qualitat de part del contingut de certs al·legats finals, hom creu que serà inculpatòria i contundent. Per tot plegat, quan arribi la sentència i els ulls se’ns tornin a humitejar, caldrà que fem el cor fort, que no oblidem que qualsevol de nosaltres s’hi podria trobar i que, malgrat tot –és veritat: malgrat haver-s’hi compromès, ningú no havia bastit cap estructura d’estat–, aquell govern ens portà més lluny del que molts creien, molt més lluny del que uns quants secretament desitjaven. Així que, quan arribi la sentència i se’ns torni a fer un nus a la gola, quan arribi la sentència i els focus tornin a il·luminar el Parlament –i per tant ja no el Suprem ni cap altre jutjat–, hem de tenir molt present que aquell govern proclamà políticament la independència de Catalunya i que, seguint la ratificació que suposaren els resultats del 21D, aquesta és la base sobre la qual hem de seguir treballant, tant de portes endins com de portes enfora –o sigui: tant a Catalunya com a Europa.