19 de juny 2019

Un mal menor

Ja fa temps, tant com fa que el seu germà Pasqual fou escollit president de la Generalitat, que guanyar, a Catalunya, no és sinònim de manar. Ja fa temps que això és així i, atès que la primera vegada que ho constatàrem fou precisament amb el primer tripartit i que l’Ernest Maragall en fou el Secretari de Govern, algú que com ell ha dedicat tota la vida professional a la política hauria d’haver sabut utilitzar molt més hàbilment la calculadora, hauria d’haver sigut més ràpid i perspicaç; algú que com ell s’hi ha ben especialitzat, la mateixa nit electoral ja hauria d’haver fet referència als punts programàtics compartits per ERC i BeC, que són molts, i, seguidament, amb l’ànim d’anar aplanant el camí, ja hauria d’haver deixat caure que la poca diferència entre els suports a un i altre partit hauria de ser tinguda en compte per ambdós. Adés hauria d’haver iniciat les negociacions amb l’alcaldessa Colau, a qui ja d’entrada hauria d’haver proposat el que li acabà proposant al temps de descompte, a la desesperada: un pacte estable, de legislatura, amb l’alcaldia compartida.

Òbviament, això no hauria evitat que, en paral·lel, amb l’alcaldessa en funcions també s’hi hagués posat en contacte la mateixa gent que s’hi posà en contacte a partir de la nit electoral i, és clar, exactament amb la mateixa intenció. Però si ERC hagués desplegat a temps la maquinària i ho hagués fet en la direcció apuntada més amunt, si Maragall hagués sigut més hàbil amb la calculadora i molt més ràpid i perspicaç, malgrat potser finalment Colau hagués acabat sent igualment investida –perquè ben aviat veiérem que no faria un gest semblant al que feu Trias el 2015; perquè, com aleshores, ben aviat constàrem que tot allò transcendia l’abast barceloní i català, que era un afer espanyol–, sens dubte li hauria costat més justificar-se i de ben segur hauria decebut a més electors.
 
Però tant ERC com Maragall es llevaren tard de fer la migdiada –«5 minuts més, mama», feu el ganàpia–, Colau fou investida com qui no vol la cosa per una majoria que després del trencament entre Valls i Cs pot ser recurrent durant la legislatura –al cap i a la fi tots tres són socialdemòcrates– i ara, ben asseguda al tron municipal, té quatre anys per a recuperar els votants perduts –que segur que no són tants com tothom pensa–, així com per a explorar un possible salt al Parlament, al Congrés o a l’Eurocambra.
 
Com són les coses: si bé fa quatre anys l’arribada de Colau a l’alcaldia feu tremolar l’UpDiagonal –i a Polònia els veïns de la zona alta fugiren cames ajudeu-me cap a l’exili, Collserola amunt destinació Sant Cugat–, enguany, en canvi –Sant Cugat també ha caigut–, els uppers han fet mans i mànigues perquè l’Ada continuï essent l’alcaldessa de Barcelona. Però no perquè hagin canviat d’opinió, òbviament; no perquè, de cop i volta, com per art de màgia hagin arribat a la conclusió que el millor per a la ciutat és que continuï sent governada a cop de superilla pel mateix tàndem polític que, amb l'excepció de la legislatura 11-15, la de l'alcalde Trias, l'ha governada des de 1979 fins avui és a dir: el tàndem format per PSC i la línia PSUC-IC-BeC, sinó més aviat perquè, com sempre que arriben moments així no és pas la primera vegada, de les dues opcions possibles aquesta representa un mal menor –«antes roja que rota», diríem altrament.