5 de juny 2019

L'autodeterminació

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que tradicionalment acompanya bona part de la vida pública del president dels Estats Units, de la visita de Donald Trump al Regne Unit ens fixarem en part del contingut del discurs que pronuncià durant els prolegòmens del sopar que la família reial britànica oferí en honor seu dimarts a Londres. Amb la reina Elisabet II al cap de taula presidint l’àpat i la resta dels més de cent cinquanta comensals pertinentment asseguts, el president Trump, que per moments ben bé semblava el xiquet vergonyós a qui els pares demanen que llegeixi el poema de Nadal enfilat a la cadira, convidat amb motiu del 75è aniversari del desembarcament a Normandia, començà fent referència a la lluita compartida pels dos països durant la IIGM, una lluita contra el nacionalsocialisme i les tiranies, de les quals, afegí, tant el Regne Unit com els Estats Units contribuïren a l’alliberament de milions de persones. Finalment feu una referència a valors compartits per ambdós: la llibertat, la sobirania, l’estat de dret i –vés per on!– l’autodeterminació.

Hom dirà que no fou més que una picada d’ullet a la situació en què es troba el Regne Unit, poc més que un petit reconeixement pel brexit; i hom hi afegirà que només per interès i, efectivament, hom tindrà raó. Però, mentre aquí molts la presenten com el fruit d’un tipus de fal·làcia, d’una mena d’impossible, no deixa de ser graciós que, en el si d’una trobada entre dos dels països amb les democràcies més consolidades –si no les que més–, dos dels països on no ha arrelat mai el totalitarisme, el president Trump, president de la primera potència econòmica i militar, digués públicament a Elisabet II, reina de la monarquia més antiga d’Europa, que un dels valors que comparteixen és, precisament, l’autodeterminació. No deixa de ser graciós que, mentre alguns la situen sempre fora de l’estat de dret, el Regne Unit ja s’hagi autodeterminat dues vegades durant els últims cinc anys.

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que lamentablement sempre acompanya tot allò que prové dels Estats Units –en aquest sentit mai no he acabat d’entendre Europa–, els independentistes catalans faríem bé de tenir clar que quan parlen els grans toca callar i escoltar, escoltar atentament amb la intenció d’aprendre alguna cosa útil per a nosaltres –no útil per a algú altre.