4 de juny 2019

La Santa Aliança

La Santa Aliança fou un pacte politicomilitar de col·laboració entre els regnes d’Àustria, Prússia i Rússia. Signat el 1815, just després de la caiguda definitiva del I Imperi Francès, tingué com a principal objectiu la defensa de l’absolutisme, del modern Ancien Régime que, en detriment de les temptatives d’arrel liberal, havia de tornar a ser el sistema imperant a l’Europa sorgida del vienès congrés. En definitiva: una aliança de caràcter conservador pensada per a evitar, si calia a garrotades, que les flamants tesis polítiques contemporànies tornessin a arrelar mai més enlloc del continent. I Napoleó fou desterrat a Santa Helena, i Lluís XVIII i Ferran VII foren restaurats; i Catalunya i l’Aran tornaren a ser espanyoles, i Andorra recuperà la independència. Però, si bé el mapa continental quedà de nou pintat de modernitat i, internament, els diversos stablishments tradicionals europeus foren capaços de reimposar-se i recuperar el poder, ja res més no tornà a ser mai com abans: els plantejaments liberals –i nacionalistes, en alguns casos– havien arrelat.

Malgrat la vocació de la Santa Aliança fos principalment restablir i mantenir l’ordre anterior a la Revolució Francesa i que, vist amb perspectiva històrica, a hores d’ara considerem, òbviament, que aquella fou una temptativa condemnada al fracàs, n’hem de subratllar un aspecte positiu que ens mena fins als nostres dies: talment com la Unió Europea, la Santa Aliança, que posteriorment incorporà els regnes d’Anglaterra i França –Quàdruple i Quíntuple Aliança–, tingué voluntat aglutinadora, inclusiva, i, alhora, com bé mostren els diversos congressos que al llarg del període 1815-1822 organitzà arreu del continent, predisposició al diàleg i l’acord. Així que, vista des d’aquesta perspectiva –com una associació d’ens sobirans que miren de tractar en comú qüestions que comunament els afecten; com a conjunt d’estats que, amb base a uns criteris acordats, si és pertinent s’ajuden–, podríem dir que aquesta actuà com un dels antecedents d’aquella. On no hauríem de trobar cap mena de similitud, però, és en l’enfocament ideològic d’una i altra, perquè, si bé la Santa Aliança representà l’última temptativa continental a favor de l’Antic Règim, la Unió Europea és fruit, precisament, del triomf de les tesis liberals, unes tesis que, certament, amb el pas dels segles han anat quedant matisades per altres plantejaments polítics que les han anat complementant, com ara els d’arrel socialista, nacionalista, feminista o ecologista, però sempre sobre les bases democràtiques i de dret que, en detriment de les modernes, obriren la porta de la contemporaneïtat. 

És per això que, essent com som europeus –i per tant ciutadans membres d’una superestructura juridicopolítica d’arrel liberal, amb el que això comporta pel que fa a la rousseauniana manera d’entendre la relació de sobirania entre els ciutadans i l’estat–, resultaria incomprensible que la Unió Europea, a través de qualsevol dels seus organismes, acabés justificant que la idoneïtat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras a l’hora d’exercir les funcions pròpies dels eurodiputats està subjecta a alguna consideració alternativa al més de 2,2M de vots que els atorgà la ciutadania: si la Unió Europea finalment acabés considerant que hi ha quelcom que preval per sobre de la cessió de sobirania que representa l’exercici del vot dels ciutadans, palesaria que ha canviat el rumb, que s'allunya dels seus valors fundacionals. I sí, és cert que a Europa hi ha moltes veus i molt diverses, algunes fins i tot ens transporten a l'etapa dels totalitarismes. Però, tenint en compte el que la UE representa en el si de la història política, estic plenament convençut que, en detriment de les que voldrien fer d'aquella una mera associació entre estats amb l'únic objectiu de preservar l'statu quo i certs stablishments –és a dir: una mena de Santa Aliança adaptada al segle XXI–, les que finalment s'acabaran imposant seran les que pròpiament es fonamenten en les tesis del  liberalisme clàssic, o sigui: les que parteixen de la premissa que la sobirania rau en l'individu i que, consegüentment, el vot d'aquest, que és inalienable, pren sentit de dret de facto, és a dir: esdevé legal com a conseqüència necessària dels resultats fruit de la participació electoral dels ciutadans, no per cap tràmit burocràtic estatal.