10 de juny 2019

La Barcelona de pont

A cavall entre la de cap de setmana i la de vacances, la Barcelona de pont, malgrat amagar algunes de les seves cares –no tots els comerços i establiments són oberts al públic–, resulta ser la més idònia per a tothom amb ganes de gaudir-ne, la més adequada per a treure’n un bon rendiment, per a desplaçar-s’hi amb facilitat, per a passejar-hi fins a perdre-s’hi. I així és que, tant els guiris com els catalans inquiets, barcelonins o vinguts de comarques, aquells que encara no han perdut la curiositat i de tant en tant consulten agendes, horaris, preus i cartelleres, gràcies al tan intermitent com estructural èxode de bona part dels autòctons –que, després d’una llarga estona més al cotxe, ja fa hores que són a l’hotel o obrint portes i finestres de la segona residència–, poden disposar a cor què vols d'una ciutat que aquests dies els somriu més que mai, d'una ciutat que temporalment tenen a l’abast de la mà. 

En dies com aquests és quan, en certa mesura i salvant les distàncies –ara tenim el bicing i els patinets–, emergeix la Barcelona amb què vaig entrar en contacte per primera vegada, de petit, quan, a contracorrent, els meus pares i jo hi passàvem alguns caps de setmana i la major part de les vacances: la de pocs vehicles circulant, la de les voreres més amples i llargues, la del garatge buit de cotxes, la del pollastre a l’ast a la rostisseria de la cantonada; la de l’interior de l’illa deserta, amb tantes persianes abaixades de dia com llums apagats de nit, quan pràcticament no se sent ningú, quan ben bé sembla que no quedi cap veí a casa; la dels metros arribant a l’estació cada cinc o sis minuts, amablement i pausada, com el cotxe de Midnigh in Paris quan el campanar de Sant-Étienne-du-Mont toca les dotze i el Gil es refugia en un passat que només coneix de manera indirecta, per altres, com qualsevol àmbit, època, personatge o acció que coneixem a partir de llibres, documentals, pel·lícules o sèries –és a dir: que coneixem de manera indirecta, per l’observança aliena, per la mirada d’altri–, fugint cames ajudeu-me de la seva època, del seu present i circumstàncies, talment com sembla que fugin els autobusos, que aquests dies van a tot gas amunt i avall de l’Eixample, i talment com sembla que fugim tots plegats sempre que tenim uns dies de festa i, a la recerca d'un petit parèntesi de caràcter psicològic al cap del Pirineu o bé a una platja de la Costa Brava, deixem la ciutat a les mans d'aquells que no han perdut la curiositat per a descobrir-ne els indrets més recòndits, d'aquells que encara xalen passejant-hi, perdent-s'hi i fent-s'hi fotos.