6 de juny 2019

Dia D

Quan, tot fent una referència al desembarcament a Normandia, la invasió més gran per mar de la història de la humanitat –al cap del dia D havien aconseguit desembarcar a França més de 150.000 soldats aliats estatunidencs, canadencs i britànics–, percebis que el teu interlocutor, en comptes d’emetre ni que sigui un convencional «sí, noi, sort en tinguérem», reacciona gesticulant de manera estranya; quan, avui, que en commemorem el 75è aniversari i per tant és tan pertinent citar un esdeveniment com aquest, tan important per la lluita contra els totalitarismes nacionalsocialista alemany i feixista italià, perplex observis com fins i tot t’interromp i, amb l’afany de contraposar l’episodi d’aquell 6 de juny de 1944 a altres també succeïts a la IIGM, cita la batalla de Stalingrad i, és clar, l’entrada russa a Berlín, tu no t’estranyis: malgrat fossin escenaris complementaris pel que fa a la caiguda definitiva del Tercer Reich i, per tant, ni molt menys excloents, tu no te n’estranyis perquè, lamentablement, aquesta mena de ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.

I és que, aviam: de la mateixa manera com ningú no nega que els primers soldats del bàndol aliat a entrar a Berlín foren els russos, tampoc ningú no pretén llevar importància a la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat, punt d’inflexió indiscutible, determinant, tant pel que fa als objectius alemanys als fronts orientals com pel que fa, consegüentment, a les pretensions generals de Hitler, que després de la desfeta a Rússia quedaren definitivament tocades de mort. Però una cosa és el pes i la transcendència de les aportacions de l’URSS en el si de la IIGM i, per tant, en la lluita en contra dels postulats nacionalsocialista i feixista, i una altra les aportacions que feu a posteriori. I és que són aquestes les que progressivament van teixint el fil que ens porta fins als nostres dies; i, amb perspectiva històrica, és des del present que llegim i commemorem aquesta o aquella batalla. Per això, precisament, si bé atorguem el mateix valor a les aportacions russes que a les aportacions americanes pel que fa a la lluita contra el nacionalsocialisme i el feixisme durant la IIGM, quan obrim l’objectiu i ens centrem en la lluita contra els totalitarismes en general d’ençà del final de la guerra fins avui, la nostra mirada ha de ser necessàriament discriminatòria: o potser el sistema socialista soviètic no fou una dictadura?

I és que fer referència al desembarcament a Normandia no només és referir-se a l’inici d’una batalla transcendental per a la finalització de la IIGM i l’ensorrament de les dictadures nacionalsocialista i feixista a Europa: quan hom cita el dia D també està commemorant la posterior consolidació del sistema democràtic, consolidació iniciada als països occidentals, els més avançats del continent, i, després de la caiguda del Mur de Berlín, implementada també a la resta. És per això que és important, perquè va molt més enllà de 1944 i la IIGM; i per això el commemorem, perquè som demòcrates. Però, lamentablement, el ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.