25 de juny 2019

Foc nou

La revetlla de Sant Joan, «la nit incendiada per tants focs que es van alçant», conjuga clarament la tradició pagana i la tradició cristiana: la festivitat representa la convergència entre la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i el reconeixement a la figura de Sant Joan Baptista. Nogensmenys, també és fruit de la síntesi entre dues èpoques i mentalitats: per una banda, la que ens porta des dels pobles ibers del segle V aC fins als comptats catalans del segle X, període durant el qual l’univers simbòlic popular i els ritus religiosos encara estaven molt condicionats per la tradició pagana, sobretot a zones com el Pirineu occidental, on les influències gregues, romanes, visigòtiques i musulmanes foren molt més superficials que al Pirineu central i la costa; i, per l’altra, la que ens mena de la Baixa Edat Mitjana fins avui, quan, malgrat continuar festejant esdeveniments importants segons la tradició pagana –la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu n’és un–, amb una breu llambregada al calendari n’hi ha ben bé prou per a constatar que la majoria de les nostres celebracions –Nadal, Sant Esteve, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, Mare de Déu d’agost, Tots Sants, les festes majors, els diumenges– reprodueixen anualment l’univers simbòlic del catolicisme.
 
Malgrat ser tan i tan breu –o potser precisament per això–, la nit de Sant Joan és la més bonica de totes, i ho és perquè representa un nou començament, una renaixença: des de la perspectiva pagana representa la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i, per tant, l’inici d’un nou cicle còsmic; i des de la perspectiva cristiana, vinculada a la figura de Sant Joan Baptista, l’anunciació del Messies i el baptisme de Jesús, o sigui: la profecia d’una imminent nova etapa metafísica, d’un nou relat religiós, amb la purificació com a acte iniciàtic.
 
I és que per als cristians l’aigua purifica tant com per als pagans purifica el foc: simbòlicament, la persona que ha sigut batejada, talment com la que ha participat en rituals al voltant d'una foguera, deixa enrere el passat i pot afrontar certs aspectes de la seva vida de bell nou per primera vegada. És per això que, talment com Sant Joan a Jesús, bategem als infants que volem que iniciïn llur vida sota els preceptes del cristianisme, per això que ens mullem els dits a la pica i ens senyem sempre que entrem a una església, per això que el mossèn ruixa persones, animals i coses depenent del moment de la litúrgia o de la festivitat, perquè, segons el cristianisme, l’aigua purifica. I, paral·lelament, és per això també que la nit de Sant Joan a l’Aran cremen l’Haro, per això que als Pirineus baixen falles, per això que a Alacant fan fogueres, per això que arreu del país tothom celebra la revetlla al voltant de les flames i a ritme de petards, i que molts graduats hi cremen els apunts i molts amants fotos, cartes i poemes, perquè, segons el paganisme, el foc purifica. I, ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar no significa altra cosa que tornar a la puresa, no és res més que llevar allò que hom considera impur; ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar només té una finalitat: preparar el camí per a tornar a començar.

Potser és per això que la nit de Sant Joan sempre fa «olor de sofre i de lluna», per això que és la més bonica de totes, perquè és una eterna invitació a tornar a començar, perquè cíclicament ens empeny a apilar la fusta vella amb l'impertorbable afany de fer foc nou.

19 de juny 2019

Un mal menor

Ja fa temps, tant com fa que el seu germà Pasqual fou escollit president de la Generalitat, que guanyar, a Catalunya, no és sinònim de manar. Ja fa temps que això és així i, atès que la primera vegada que ho constatàrem fou precisament amb el primer tripartit i que l’Ernest Maragall en fou el Secretari de Govern, algú que com ell ha dedicat tota la vida professional a la política hauria d’haver sabut utilitzar molt més hàbilment la calculadora, hauria d’haver sigut més ràpid i perspicaç; algú que com ell s’hi ha ben especialitzat, la mateixa nit electoral ja hauria d’haver fet referència als punts programàtics compartits per ERC i BeC, que són molts, i, seguidament, amb l’ànim d’anar aplanant el camí, ja hauria d’haver deixat caure que la poca diferència entre els suports a un i altre partit hauria de ser tinguda en compte per ambdós. Adés hauria d’haver iniciat les negociacions amb l’alcaldessa Colau, a qui ja d’entrada hauria d’haver proposat el que li acabà proposant al temps de descompte, a la desesperada: un pacte estable, de legislatura, amb l’alcaldia compartida.

Òbviament, això no hauria evitat que, en paral·lel, amb l’alcaldessa en funcions també s’hi hagués posat en contacte la mateixa gent que s’hi posà en contacte a partir de la nit electoral i, és clar, exactament amb la mateixa intenció. Però si ERC hagués desplegat a temps la maquinària i ho hagués fet en la direcció apuntada més amunt, si Maragall hagués sigut més hàbil amb la calculadora i molt més ràpid i perspicaç, malgrat potser finalment Colau hagués acabat sent igualment investida –perquè ben aviat veiérem que no faria un gest semblant al que feu Trias el 2015; perquè, com aleshores, ben aviat constàrem que tot allò transcendia l’abast barceloní i català, que era un afer espanyol–, sens dubte li hauria costat més justificar-se i de ben segur hauria decebut a més electors.
 
Però tant ERC com Maragall es llevaren tard de fer la migdiada –«5 minuts més, mama», feu el ganàpia–, Colau fou investida com qui no vol la cosa per una majoria que després del trencament entre Valls i Cs pot ser recurrent durant la legislatura –al cap i a la fi tots tres són socialdemòcrates– i ara, ben asseguda al tron municipal, té quatre anys per a recuperar els votants perduts –que segur que no són tants com tothom pensa–, així com per a explorar un possible salt al Parlament, al Congrés o a l’Eurocambra.
 
Com són les coses: si bé fa quatre anys l’arribada de Colau a l’alcaldia feu tremolar l’UpDiagonal –i a Polònia els veïns de la zona alta fugiren cames ajudeu-me cap a l’exili, Collserola amunt destinació Sant Cugat–, enguany, en canvi –Sant Cugat també ha caigut–, els uppers han fet mans i mànigues perquè l’Ada continuï essent l’alcaldessa de Barcelona. Però no perquè hagin canviat d’opinió, òbviament; no perquè, de cop i volta, com per art de màgia hagin arribat a la conclusió que el millor per a la ciutat és que continuï sent governada a cop de superilla pel mateix tàndem polític que, amb l'excepció de la legislatura 11-15, la de l'alcalde Trias, l'ha governada des de 1979 fins avui és a dir: el tàndem format per PSC i la línia PSUC-IC-BeC, sinó més aviat perquè, com sempre que arriben moments així no és pas la primera vegada, de les dues opcions possibles aquesta representa un mal menor –«antes roja que rota», diríem altrament.

14 de juny 2019

Visto para sentencia

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquest judici –o sigui: d’aquesta comèdia–: «visto para sentencia».

El dia anterior, dedicat a les conclusions de les defenses, afortunadament poguérem sentir dir als advocats que, més enllà de l’ús del llenguatge –muralles i escuts humans, atrinxeraments i barricades, insults i mirades d’odi, massa tumultuosa, cop d’estat–, de fets violents, durant el període analitzat, a tot estirar tres i com a meres «accions reactives a una situació tensional concreta d’un col·legi determinat efectuades per una persona aïllada» (Van den Eiden), no fets planificats pels acusats i executats de manera organitzada per tothom i arreu del país; o també que seria si més no curiós que, per haver participat a l’1O, «s’imputés un delicte de rebel·lió a aquells que, abillats amb la bandera espanyola i essent aplaudits en entrar a un col·legi electoral, depositaren llur vot dient que no volien la ruptura amb Espanya» (Pina). Afortunadament, per tant, poguérem sentir un relat dels fets molt més fonamentat i, sobretot, molt més versemblant que el de les acusacions. Prova d’aquesta versatilitat la trobem a la part de les conclusions en què l’advocat Melero feu referència als fets ocorreguts després de la declaració d’independència: «el govern de la Generalitat no només no tallà les amarres i retingué el poder, sinó que feu tot el possible per a cedir aquell poder, per a abandonar-lo, per a posar-lo a disposició de l’Estat el dia 27 d’octubre sense la menor resistència... no s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic, no es dicten decrets ni lleis de desenvolupament i tothom s’adapta a l’aplicació de l’article 155». I és que fou així, sens dubte fou així: el dia 27 d’octubre de 2017, després de tot, que no fou poc, i amb l’1O com a punt d’inflexió, el Parlament de Catalunya culminà el mandat democràtic sorgit de les últimes eleccions i proclamà políticament la independència, sí, però no efectuà cap acte de poder, ni tan sols simbòlic. I aquí jutgem fets, no? O jutgem intencions –polítiques?

Uns minuts abans de la finalització del judici, els dotze presos pogueren fer ús de l’al·legat final, un al·legat que la majoria omplí de contingut polític –són presos polítics, és un judici polític: what else?–, d’alt contingut polític entrellaçat amb referències personals colpidores envers les quals molts no poguérem evitar reaccionar com ho feu l’advocat Pina –i ens traguérem les ulleres, i ens fregàrem els ulls–, referències als pares, als fills, a les parelles; als amics, als companys, a la gent. I sempre mantenint la dignitat, sempre tan serenament; malgrat tot aquest temps a la presó sent innocents, sempre mantenint la fortalesa, tothora conservant la calma.

Veient una escena tan trista hom inevitablement pensa que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili i, apel·lant a la manca de garanties, s’hagués reivindicat com a tal des de fora. Sens dubte hauria estat una acció que com a mínim hauria cridat l’atenció de la comunitat internacional: no passa massa sovint, i menys a la UE. Però, si bé teòricament aquest camí hauria comportat d’entrada evitar la presó preventiva que, com bé palesaren els acusats, tant de dolor provoca a tanta gent, sense presos polítics hauria sigut més difícil apel·lar a la manca de garanties de l’Estat per a legitimar l’èxode de tot un govern. De fet, que a hores d’ara al Regne d’Espanya hi hagi presos polítics provoca que molta més gent tingui la mirada posada sobre la realitat catalana; que hi hagi aquestes dotze persones a la presó fa molt més comprensible als ulls de molta més gent informada d’arreu tant l’anhel català d’independència com l’exili del president Puigdemont a Waterloo. Per tant, malgrat la situació ens entristeixi tant, malgrat veiem tan nítidament que llur presència a la presó durant tot aquest període només respon a una lògica de venjança i d’immediata pensem que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili, també hem de ser capaços de veure que llur sacrifici personal i el de llurs famílies ha jugat i juga un paper importantíssim, un rol pel qual no podem fer altra cosa que mostrar respecte i admiració.

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquesta comèdia, d’aquesta performance nacionalista: «visto para sentencia». A partir d’aquí, als presos polítics només els queda esperar l’estocada final, que, atesa la forma que tot plegat ha adoptat des del principi, malgrat la bona feina de les defenses i l’alta qualitat de part del contingut de certs al·legats finals, hom creu que serà inculpatòria i contundent. Per tot plegat, quan arribi la sentència i els ulls se’ns tornin a humitejar, caldrà que fem el cor fort, que no oblidem que qualsevol de nosaltres s’hi podria trobar i que, malgrat tot –és veritat: malgrat haver-s’hi compromès, ningú no havia bastit cap estructura d’estat–, aquell govern ens portà més lluny del que molts creien, molt més lluny del que uns quants secretament desitjaven. Així que, quan arribi la sentència i se’ns torni a fer un nus a la gola, quan arribi la sentència i els focus tornin a il·luminar el Parlament –i per tant ja no el Suprem ni cap altre jutjat–, hem de tenir molt present que aquell govern proclamà políticament la independència de Catalunya i que, seguint la ratificació que suposaren els resultats del 21D, aquesta és la base sobre la qual hem de seguir treballant, tant de portes endins com de portes enfora –o sigui: tant a Catalunya com a Europa.

10 de juny 2019

La Barcelona de pont

A cavall entre la de cap de setmana i la de vacances, la Barcelona de pont, malgrat amagar algunes de les seves cares –no tots els comerços i establiments són oberts al públic–, resulta ser la més idònia per a tothom amb ganes de gaudir-ne, la més adequada per a treure’n un bon rendiment, per a desplaçar-s’hi amb facilitat, per a passejar-hi fins a perdre-s’hi. I així és que, tant els guiris com els catalans inquiets, barcelonins o vinguts de comarques, aquells que encara no han perdut la curiositat i de tant en tant consulten agendes, horaris, preus i cartelleres, gràcies al tan intermitent com estructural èxode de bona part dels autòctons –que, després d’una llarga estona més al cotxe, ja fa hores que són a l’hotel o obrint portes i finestres de la segona residència–, poden disposar a cor què vols d'una ciutat que aquests dies els somriu més que mai, d'una ciutat que temporalment tenen a l’abast de la mà. 

En dies com aquests és quan, en certa mesura i salvant les distàncies –ara tenim el bicing i els patinets–, emergeix la Barcelona amb què vaig entrar en contacte per primera vegada, de petit, quan, a contracorrent, els meus pares i jo hi passàvem alguns caps de setmana i la major part de les vacances: la de pocs vehicles circulant, la de les voreres més amples i llargues, la del garatge buit de cotxes, la del pollastre a l’ast a la rostisseria de la cantonada; la de l’interior de l’illa deserta, amb tantes persianes abaixades de dia com llums apagats de nit, quan pràcticament no se sent ningú, quan ben bé sembla que no quedi cap veí a casa; la dels metros arribant a l’estació cada cinc o sis minuts, amablement i pausada, com el cotxe de Midnigh in Paris quan el campanar de Sant-Étienne-du-Mont toca les dotze i el Gil es refugia en un passat que només coneix de manera indirecta, per altres, com qualsevol àmbit, època, personatge o acció que coneixem a partir de llibres, documentals, pel·lícules o sèries –és a dir: que coneixem de manera indirecta, per l’observança aliena, per la mirada d’altri–, fugint cames ajudeu-me de la seva època, del seu present i circumstàncies, talment com sembla que fugin els autobusos, que aquests dies van a tot gas amunt i avall de l’Eixample, i talment com sembla que fugim tots plegats sempre que tenim uns dies de festa i, a la recerca d'un petit parèntesi de caràcter psicològic al cap del Pirineu o bé a una platja de la Costa Brava, deixem la ciutat a les mans d'aquells que no han perdut la curiositat per a descobrir-ne els indrets més recòndits, d'aquells que encara xalen passejant-hi, perdent-s'hi i fent-s'hi fotos.

6 de juny 2019

Dia D

Quan, tot fent una referència al desembarcament a Normandia, la invasió més gran per mar de la història de la humanitat –al cap del dia D havien aconseguit desembarcar a França més de 150.000 soldats aliats estatunidencs, canadencs i britànics–, percebis que el teu interlocutor, en comptes d’emetre ni que sigui un convencional «sí, noi, sort en tinguérem», reacciona gesticulant de manera estranya; quan, avui, que en commemorem el 75è aniversari i per tant és tan pertinent citar un esdeveniment com aquest, tan important per la lluita contra els totalitarismes nacionalsocialista alemany i feixista italià, perplex observis com fins i tot t’interromp i, amb l’afany de contraposar l’episodi d’aquell 6 de juny de 1944 a altres també succeïts a la IIGM, cita la batalla de Stalingrad i, és clar, l’entrada russa a Berlín, tu no t’estranyis: malgrat fossin escenaris complementaris pel que fa a la caiguda definitiva del Tercer Reich i, per tant, ni molt menys excloents, tu no te n’estranyis perquè, lamentablement, aquesta mena de ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.

I és que, aviam: de la mateixa manera com ningú no nega que els primers soldats del bàndol aliat a entrar a Berlín foren els russos, tampoc ningú no pretén llevar importància a la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat, punt d’inflexió indiscutible, determinant, tant pel que fa als objectius alemanys als fronts orientals com pel que fa, consegüentment, a les pretensions generals de Hitler, que després de la desfeta a Rússia quedaren definitivament tocades de mort. Però una cosa és el pes i la transcendència de les aportacions de l’URSS en el si de la IIGM i, per tant, en la lluita en contra dels postulats nacionalsocialista i feixista, i una altra les aportacions que feu a posteriori. I és que són aquestes les que progressivament van teixint el fil que ens porta fins als nostres dies; i, amb perspectiva històrica, és des del present que llegim i commemorem aquesta o aquella batalla. Per això, precisament, si bé atorguem el mateix valor a les aportacions russes que a les aportacions americanes pel que fa a la lluita contra el nacionalsocialisme i el feixisme durant la IIGM, quan obrim l’objectiu i ens centrem en la lluita contra els totalitarismes en general d’ençà del final de la guerra fins avui, la nostra mirada ha de ser necessàriament discriminatòria: o potser el sistema socialista soviètic no fou una dictadura?

I és que fer referència al desembarcament a Normandia no només és referir-se a l’inici d’una batalla transcendental per a la finalització de la IIGM i l’ensorrament de les dictadures nacionalsocialista i feixista a Europa: quan hom cita el dia D també està commemorant la posterior consolidació del sistema democràtic, consolidació iniciada als països occidentals, els més avançats del continent, i, després de la caiguda del Mur de Berlín, implementada també a la resta. És per això que és important, perquè va molt més enllà de 1944 i la IIGM; i per això el commemorem, perquè som demòcrates. Però, lamentablement, el ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.

5 de juny 2019

L'autodeterminació

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que tradicionalment acompanya bona part de la vida pública del president dels Estats Units, de la visita de Donald Trump al Regne Unit ens fixarem en part del contingut del discurs que pronuncià durant els prolegòmens del sopar que la família reial britànica oferí en honor seu dimarts a Londres. Amb la reina Elisabet II al cap de taula presidint l’àpat i la resta dels més de cent cinquanta comensals pertinentment asseguts, el president Trump, que per moments ben bé semblava el xiquet vergonyós a qui els pares demanen que llegeixi el poema de Nadal enfilat a la cadira, convidat amb motiu del 75è aniversari del desembarcament a Normandia, començà fent referència a la lluita compartida pels dos països durant la IIGM, una lluita contra el nacionalsocialisme i les tiranies, de les quals, afegí, tant el Regne Unit com els Estats Units contribuïren a l’alliberament de milions de persones. Finalment feu una referència a valors compartits per ambdós: la llibertat, la sobirania, l’estat de dret i –vés per on!– l’autodeterminació.

Hom dirà que no fou més que una picada d’ullet a la situació en què es troba el Regne Unit, poc més que un petit reconeixement pel brexit; i hom hi afegirà que només per interès i, efectivament, hom tindrà raó. Però, mentre aquí molts la presenten com el fruit d’un tipus de fal·làcia, d’una mena d’impossible, no deixa de ser graciós que, en el si d’una trobada entre dos dels països amb les democràcies més consolidades –si no les que més–, dos dels països on no ha arrelat mai el totalitarisme, el president Trump, president de la primera potència econòmica i militar, digués públicament a Elisabet II, reina de la monarquia més antiga d’Europa, que un dels valors que comparteixen és, precisament, l’autodeterminació. No deixa de ser graciós que, mentre alguns la situen sempre fora de l’estat de dret, el Regne Unit ja s’hagi autodeterminat dues vegades durant els últims cinc anys.

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que lamentablement sempre acompanya tot allò que prové dels Estats Units –en aquest sentit mai no he acabat d’entendre Europa–, els independentistes catalans faríem bé de tenir clar que quan parlen els grans toca callar i escoltar, escoltar atentament amb la intenció d’aprendre alguna cosa útil per a nosaltres –no útil per a algú altre.

4 de juny 2019

La Santa Aliança

La Santa Aliança fou un pacte politicomilitar de col·laboració entre els regnes d’Àustria, Prússia i Rússia. Signat el 1815, just després de la caiguda definitiva del I Imperi Francès, tingué com a principal objectiu la defensa de l’absolutisme, del modern Ancien Régime que, en detriment de les temptatives d’arrel liberal, havia de tornar a ser el sistema imperant a l’Europa sorgida del vienès congrés. En definitiva: una aliança de caràcter conservador pensada per a evitar, si calia a garrotades, que les flamants tesis polítiques contemporànies tornessin a arrelar mai més enlloc del continent. I Napoleó fou desterrat a Santa Helena, i Lluís XVIII i Ferran VII foren restaurats; i Catalunya i l’Aran tornaren a ser espanyoles, i Andorra recuperà la independència. Però, si bé el mapa continental quedà de nou pintat de modernitat i, internament, els diversos stablishments tradicionals europeus foren capaços de reimposar-se i recuperar el poder, ja res més no tornà a ser mai com abans: els plantejaments liberals –i nacionalistes, en alguns casos– havien arrelat.

Malgrat la vocació de la Santa Aliança fos principalment restablir i mantenir l’ordre anterior a la Revolució Francesa i que, vist amb perspectiva històrica, a hores d’ara considerem, òbviament, que aquella fou una temptativa condemnada al fracàs, n’hem de subratllar un aspecte positiu que ens mena fins als nostres dies: talment com la Unió Europea, la Santa Aliança, que posteriorment incorporà els regnes d’Anglaterra i França –Quàdruple i Quíntuple Aliança–, tingué voluntat aglutinadora, inclusiva, i, alhora, com bé mostren els diversos congressos que al llarg del període 1815-1822 organitzà arreu del continent, predisposició al diàleg i l’acord. Així que, vista des d’aquesta perspectiva –com una associació d’ens sobirans que miren de tractar en comú qüestions que comunament els afecten; com a conjunt d’estats que, amb base a uns criteris acordats, si és pertinent s’ajuden–, podríem dir que aquesta actuà com un dels antecedents d’aquella. On no hauríem de trobar cap mena de similitud, però, és en l’enfocament ideològic d’una i altra, perquè, si bé la Santa Aliança representà l’última temptativa continental a favor de l’Antic Règim, la Unió Europea és fruit, precisament, del triomf de les tesis liberals, unes tesis que, certament, amb el pas dels segles han anat quedant matisades per altres plantejaments polítics que les han anat complementant, com ara els d’arrel socialista, nacionalista, feminista o ecologista, però sempre sobre les bases democràtiques i de dret que, en detriment de les modernes, obriren la porta de la contemporaneïtat. 

És per això que, essent com som europeus –i per tant ciutadans membres d’una superestructura juridicopolítica d’arrel liberal, amb el que això comporta pel que fa a la rousseauniana manera d’entendre la relació de sobirania entre els ciutadans i l’estat–, resultaria incomprensible que la Unió Europea, a través de qualsevol dels seus organismes, acabés justificant que la idoneïtat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras a l’hora d’exercir les funcions pròpies dels eurodiputats està subjecta a alguna consideració alternativa al més de 2,2M de vots que els atorgà la ciutadania: si la Unió Europea finalment acabés considerant que hi ha quelcom que preval per sobre de la cessió de sobirania que representa l’exercici del vot dels ciutadans, palesaria que ha canviat el rumb, que s'allunya dels seus valors fundacionals. I sí, és cert que a Europa hi ha moltes veus i molt diverses, algunes fins i tot ens transporten a l'etapa dels totalitarismes. Però, tenint en compte el que la UE representa en el si de la història política, estic plenament convençut que, en detriment de les que voldrien fer d'aquella una mera associació entre estats amb l'únic objectiu de preservar l'statu quo i certs stablishments –és a dir: una mena de Santa Aliança adaptada al segle XXI–, les que finalment s'acabaran imposant seran les que pròpiament es fonamenten en les tesis del  liberalisme clàssic, o sigui: les que parteixen de la premissa que la sobirania rau en l'individu i que, consegüentment, el vot d'aquest, que és inalienable, pren sentit de dret de facto, és a dir: esdevé legal com a conseqüència necessària dels resultats fruit de la participació electoral dels ciutadans, no per cap tràmit burocràtic estatal.