29 de maig 2019

No volíeu caldo?

Dels resultats de les últimes eleccions, municipals i europees, d’entrada podem treure una primera conclusió: tant pel que fa a les unes com pel que fa a les altres, i tant a Barcelona com al conjunt del país, l’opció política amb més suports fou una opció política favorable a la independència de Catalunya: a les municipals, aglutinant un total de 819.845 vots i 3.107 regidors –i confirmant un moment dolç, de clara tendència a l’alça–, ERC tornà a ser la força més votada; i, a escala europea, enduent-se’n un total de 987.149 –1.025.411 si comptem també els vots rebuts fora de Catalunya–, l’opció preferida fou JxC. No volíeu caldo?

Malgrat les dificultats amb què ja de bon començament topà la candidatura i, alhora, la gran tendència a l’alça d’ERC, sens dubte indiscutible, la figura política que la major part de l’electorat independentista considerà més adequat reforçar a Europa fou la del president, és a dir: allò que tant políticament com jurídica representen els exiliats i, entre aquests, és clar, Carles Puigdemont, president legítim de Catalunya, nexe internacionalment reconegut entre el moment present i els fets de la tardor de 2017, quan, de facto i als ulls de tothom, Catalunya emergí a la superfície europea com a subjecte polític agent. Perquè qui més clarament representa tot això i alhora més fortament posa en contradicció el relat jurídic oficial del Regne d’Espanya és el president Puigdemont. I per això JxC fou l’opció més votada a Catalunya –i per això el deep state espanyol feu tot el possible perquè no s’hi presentés–, no pas per raons programàtiques concretes relacionades amb aquesta o aquella qüestió –respecte la qual la Comunitat Autònoma de Catalunya no té competències–, ni tan sols per afinitats a l’hora de mirar a la dreta o a l’esquerra de l’escenari com bé demostra el vot dual entre la CUP i JxC o l’evolució de les figures polítiques dels mateixos Puigdemont i Comín, procedents, respectivament, de CDC i el PSC–, sinó pel que políticament significa que el president legítim de Catalunya a l’exili tingui veu a l’Eurocambra. I per si una fos poc, la segona tassa: a la veu dels exiliats s'hi sumarà la dels presos polítics, la del vicepresident Junqueras i la de Diana Riba, dona de Raül Romeva. En total seran només quatre veus catalanes, sí, quatre entre set-centes cinquanta, però, ateses les circumstàncies, estic plenament convençut que la immensa majoria dels eurodiputats les voldran escoltar. 

Ara bé, a Barcelona, atès que l’alternativa a un pacte Maragall-Colau no només és possible sinó comprensible –al cap i a la fi, BeC i el PSC ja han governat junts, i, personalment, Valls també és socialdemòcrata–, i atès que de ben segur que n’hi ha més d’un que no es vol ni imaginar una batllia favorable a la independència de Catalunya, cada cop veig més difícil que, talment com l’alcalde Trias ara fa quatre anys, l’alcaldessa Colau accepti la victòria de l’alcaldable Maragall i, o bé faci un pas al costat o bé hi arribi a un acord –un acord que podria ser estable, de legislatura, i, atès el poc marge de diferència entre els suports a ambdós, una de les formes que podria adoptar és el repartiment a parts iguals dels anys al capdavant del consistori.