22 de maig 2019

Com hem arribat fins aquí?

Una de les preguntes que ja fa més d’un any que ronda pel cap de molts catalans, una pregunta que ha anat guanyant pes a mesura que han anat passant els dies, a mesura que hem anat veient l’evolució de tot pegat i que amb motiu de les diverses convocatòries electorals ara esdevé tan pertinent; una pregunta que acompanya molts dels dubtes i vacil·lacions que tan caracteritzen aquesta petita etapa, que tan presents es fan entre els electors a l’hora d’escollir la papereta blava que introduiran a l’urna diumenge vinent no és cap altra que la següent: com hem arribat fins aquí? Vivint com visquérem els esdeveniments de la tardor de 2017 i sent aquells dignes de la més bonica de les primaveres, com és que ara som on som?, per què ja no som on érem?
 
La resposta del deep state espanyol ja fa dos anys que se sent passar i òbviament hi juga un paper cabdal. Però, pel que fa a l’estratègia de l’independentisme, el camí que ens ha portat fins aquí l’agafà ERC el dia que decidí no reeditar JxS. Ho començàrem a veure al cap d’un parell de mesos, el 30 de gener de 2018, quan el Parlament, amb el president Torrent al capdavant, girà la cara al mandat electoral sorgit de les urnes el 21D, un mandat que ratificà la preparació i execució de l’1O i la proclamació política d’independència del dia 27, així com la persona que en aquells moments exercia les funcions de president del govern català –perquè els resultats feren que l’únic candidat amb els suports necessaris per a ser investit president fos Carles Puigdemont, per això diem que és el president legítim de Catalunya, perquè la legitimitat la donen les urnes–. Així, el dia que el Parlament no es plantà, el dia que el Parlament no blindà el seu president, el dia que el Parlament no investí Carles Puigdemont, l’únic candidat a qui els catalans havien donat els suports necessaris, aquell dia començàrem a veure que el camí que estàvem transitant ja era un altre: concretament, el que ens ha portat fins aquí.
 
A data 2019 ja ens és impossible fer marxa enrere: ja no podem girar cua i fer l’acte de dignitat que hauríem d’haver fet aleshores: ja no podem fer valdre el resultat d’aquelles eleccions. Això sí: tenim a l’abast de la mà tornar a donar suport a la candidatura que, jurídicament parlant, més en contradicció posa els postulats oficials del Regne d’Espanya, la candidatura que tothom informat a Europa sap el que políticament significa: la candidatura que encapçala el president Puigdemont.