29 de maig 2019

No volíeu caldo?

Dels resultats de les últimes eleccions, municipals i europees, d’entrada podem treure una primera conclusió: tant pel que fa a les unes com pel que fa a les altres, i tant a Barcelona com al conjunt del país, l’opció política amb més suports fou una opció política favorable a la independència de Catalunya: a les municipals, aglutinant un total de 819.845 vots i 3.107 regidors –i confirmant un moment dolç, de clara tendència a l’alça–, ERC tornà a ser la força més votada; i, a escala europea, enduent-se’n un total de 987.149 –1.025.411 si comptem també els vots rebuts fora de Catalunya–, l’opció preferida fou JxC. No volíeu caldo?

Malgrat les dificultats amb què ja de bon començament topà la candidatura i, alhora, la gran tendència a l’alça d’ERC, sens dubte indiscutible, la figura política que la major part de l’electorat independentista considerà més adequat reforçar a Europa fou la del president, és a dir: allò que tant políticament com jurídica representen els exiliats i, entre aquests, és clar, Carles Puigdemont, president legítim de Catalunya, nexe internacionalment reconegut entre el moment present i els fets de la tardor de 2017, quan, de facto i als ulls de tothom, Catalunya emergí a la superfície europea com a subjecte polític agent. Perquè qui més clarament representa tot això i alhora més fortament posa en contradicció el relat jurídic oficial del Regne d’Espanya és el president Puigdemont. I per això JxC fou l’opció més votada a Catalunya –i per això el deep state espanyol feu tot el possible perquè no s’hi presentés–, no pas per raons programàtiques concretes relacionades amb aquesta o aquella qüestió –respecte la qual la Comunitat Autònoma de Catalunya no té competències–, ni tan sols per afinitats a l’hora de mirar a la dreta o a l’esquerra de l’escenari com bé demostra el vot dual entre la CUP i JxC o l’evolució de les figures polítiques dels mateixos Puigdemont i Comín, procedents, respectivament, de CDC i el PSC–, sinó pel que políticament significa que el president legítim de Catalunya a l’exili tingui veu a l’Eurocambra. I per si una fos poc, la segona tassa: a la veu dels exiliats s'hi sumarà la dels presos polítics, la del vicepresident Junqueras i la de Diana Riba, dona de Raül Romeva. En total seran només quatre veus catalanes, sí, quatre entre set-centes cinquanta, però, ateses les circumstàncies, estic plenament convençut que la immensa majoria dels eurodiputats les voldran escoltar. 

Ara bé, a Barcelona, atès que l’alternativa a un pacte Maragall-Colau no només és possible sinó comprensible –al cap i a la fi, BeC i el PSC ja han governat junts, i, personalment, Valls també és socialdemòcrata–, i atès que de ben segur que n’hi ha més d’un que no es vol ni imaginar una batllia favorable a la independència de Catalunya, cada cop veig més difícil que, talment com l’alcalde Trias ara fa quatre anys, l’alcaldessa Colau accepti la victòria de l’alcaldable Maragall i, o bé faci un pas al costat o bé hi arribi a un acord –un acord que podria ser estable, de legislatura, i, atès el poc marge de diferència entre els suports a ambdós, una de les formes que podria adoptar és el repartiment a parts iguals dels anys al capdavant del consistori.

22 de maig 2019

Com hem arribat fins aquí?

Una de les preguntes que ja fa més d’un any que ronda pel cap de molts catalans, una pregunta que ha anat guanyant pes a mesura que han anat passant els dies, a mesura que hem anat veient l’evolució de tot pegat i que amb motiu de les diverses convocatòries electorals ara esdevé tan pertinent; una pregunta que acompanya molts dels dubtes i vacil·lacions que tan caracteritzen aquesta petita etapa, que tan presents es fan entre els electors a l’hora d’escollir la papereta blava que introduiran a l’urna diumenge vinent no és cap altra que la següent: com hem arribat fins aquí? Vivint com visquérem els esdeveniments de la tardor de 2017 i sent aquells dignes de la més bonica de les primaveres, com és que ara som on som?, per què ja no som on érem?
 
La resposta del deep state espanyol ja fa dos anys que se sent passar i òbviament hi juga un paper cabdal. Però, pel que fa a l’estratègia de l’independentisme, el camí que ens ha portat fins aquí l’agafà ERC el dia que decidí no reeditar JxS. Ho començàrem a veure al cap d’un parell de mesos, el 30 de gener de 2018, quan el Parlament, amb el president Torrent al capdavant, girà la cara al mandat electoral sorgit de les urnes el 21D, un mandat que ratificà la preparació i execució de l’1O i la proclamació política d’independència del dia 27, així com la persona que en aquells moments exercia les funcions de president del govern català –perquè els resultats feren que l’únic candidat amb els suports necessaris per a ser investit president fos Carles Puigdemont, per això diem que és el president legítim de Catalunya, perquè la legitimitat la donen les urnes–. Així, el dia que el Parlament no es plantà, el dia que el Parlament no blindà el seu president, el dia que el Parlament no investí Carles Puigdemont, l’únic candidat a qui els catalans havien donat els suports necessaris, aquell dia començàrem a veure que el camí que estàvem transitant ja era un altre: concretament, el que ens ha portat fins aquí.
 
A data 2019 ja ens és impossible fer marxa enrere: ja no podem girar cua i fer l’acte de dignitat que hauríem d’haver fet aleshores: ja no podem fer valdre el resultat d’aquelles eleccions. Això sí: tenim a l’abast de la mà tornar a donar suport a la candidatura que, jurídicament parlant, més en contradicció posa els postulats oficials del Regne d’Espanya, la candidatura que tothom informat a Europa sap el que políticament significa: la candidatura que encapçala el president Puigdemont.

15 de maig 2019

En vots i escons, i a Barcelona

Amb el permís de la participació –clara guanyadora: augmentà gairebé 6 punts al conjunt del territori i pràcticament 12 a Catalunya–, observant els resultats de les últimes eleccions espanyoles podem afirmar que PSOE, Vox, Cs, ERC-S, Compromís 2019, EAJ-PNV, EH-Bildu, CCa-PNC i PRC, que conjuntament aconseguiren 16.325.494 vots i 233 escons –62 i 66,6% del total–, en foren els partits guanyadors. I és que, respecte els comicis anteriors, el suport a aquests augmentà en 6.552.554 vots i 96 escons, un augment que quedà repartit de la següent manera: 2.056.046 vots i 38 escons per al PSOE, 2.630.392 i 24 per a Vox, 1.012.831 i 25 per a Cs, 386.061 i 6 per a ERC-S, 172.751 i 1 per a Compromís 2019, 108.412 i 1 per a EAJ-PNV, 74.748 i 2 per a EH-Bildu, 59.116 i 1 per a la CCa-PNC i 52.197 i 1 per al PRC. Per altra banda, PP i Podemos, que conjuntament aconseguiren 8.088.952 vots i 108 escons –31 i 30,9% del total–, foren els dos partits que perderen suport de manera clara, concretament, un total de 4.866.967 vots i 100 escons: 3.550.162 i 1.316.805, i 71 i 29, respectivament. Finalment, dels partits amb representació n’hi ha un parell que guanyaren i perderen alhora: JxC, que, si bé obtingué 15.799 vots més que CDC, l’augment de la participació li comportà acabar perdent 1 escó, i NA+, coalició integrada per PP, Cs i UPN, a la qual perdre 19.653 vots no li impedí passar a ser la força més votada a Navarra, contribuint així, talment com ERC-S a Catalunya i EAJ-PNV al País Basc, a la diversitat cromàtica del mapa final de resultats. I n’era, de blava, Navarra, i de verd Euskadi, i de groga Catalunya, sobre aquell fons vermellós. I hi parà tanta atenció tota l’audiència! Amb un cop d'ull en tingué prou: «Catalunya, groc»; «Catalunya, diferent»; «Catalunya, encara Catalunya».
 
I a Catalunya, sens dubte, la gran triomfadora fou la candidatura d’ERC-S, que s’imposà en vots i en escons, passant de 629.294 a 1.015.355 i, respectivament, de 9 a 15, i, per si això fos poc, guanyant també a la capital, a Barcelona. Per tot plegat fou una victòria immensa, històrica, que, sumada als suports a JxC i el FR, ens deixà informació interessant: amb relació als resultats de 2016 –últimes eleccions espanyoles–, el suport a partits independentistes augmentà més de 7 punts, passant del 32,1% al 39,4; en canvi, si comparem els resultats amb els de les últimes eleccions catalanes, constatarem que en disminuí més de 8. Per tant, segons amb quins resultats comparem els del passat 28 d’abril, tindrem dades per afirmar i alhora negar que el suport a la independència augmenta i disminueix, i, si posem el focus una mica més enrere, ens passarà exactament el mateix pel que fa a les estratègies d’anar junts o per separat: depenent de quin sigui l’altre element amb el qual comparem els resultats del passat 28 d’abril podrem bastir un argument i el seu contrari i sempre tindrem part de raó. Ara bé, el que mai no podrem tenir és tota la raó, almenys mentre als ciutadans europeus-catalans no se’ns permeti expressar la nostra opinió al respecte, és a dir: mentre se’ns continuï negant el dret a opinar sobre la condició juridicopolítica del nostre país –a opinar, sí: hi ha sentències fermes de condemna per l’organització del 9N– i, amb els resultats a la mà, sabent formalment quina és la opció majoritària, aplicar-los d’una manera tan civilitzada com ho feren els ciutadans europeus-escocesos el 18 de setembre de 2014, quan, amb un suport del 55,3%, feren del no l’opció més desitjada.