23 d’abr. 2019

A l'ampit de la finestra

De vegades i de nit, majoritàriament –com avui, tot just fa una estona–, obro la finestra de l’habitació, la que dóna a l’interior de l’illa, i, recolzat sobre l’ampit, intercalo fantasies i pipades. I, de vegades i de nit –sempre de nit–, alço la mirada a l’horitzó –sempre direcció Besòs-muntanya–, i de bell nou revisc la sensació de ser a Barcelona per primera vegada.
I Barcelona no és cap excepció: com tot, és ser-hi per primera vegada.
 
Normalment és després d’un període d’absència, d’allunyament de la quadriculada ciutat, de retorn a la pau de la pirinenca vila, com avui tot just fa una estona, perquè l'essència rau en el contrari: sentim què és l'alegria quan estem tristos i la companyia quan estem sols, l'amor quan ningú no ens estima i l'estima quan ningú no ens vol. Adés, tal i com passa amb qualsevol sensació, un fred raonament la succeeix d’immediata. I, és clar: tan de sobte com de cop, la sensació qui sap on és?, la sensació qui sap on para?

I prenc consciència que d’aquí quatre hores m’he de llevar, que demà serà la trenta-cinquena vegada que viuré una diada de Sant Jordi, que fa dies que no escric, que enguany no he quedat per baixar a Passeig de Gràcia; que no sóc de fer col·leccions –excepte de numismàtica–, que cada cop ha sigut especial, i, d’acord amb les circumstàncies, únic, irrepetible, màgic i singular, i que, malgrat no estigui avesat a fer recomptes ni a calcular a la femenina manera, sinó més aviat a saltar sense xarxa, a aparèixer d’imprevista a escena, a jugar amb la baralla d’altri, a entrar a la sucursal com qui passa la  porta de casa, a cara descoberta, sempre que penso en plural, encara que sigui només un instant, abans invoco les imatges dels rostres que se m’han escolat entre els dits que la dels torsos que he tingut entre els braços.