26 d’abr. 2019

Unes altres eleccions espanyoles

Talment com els sobiranistes d’ECP –o, per filar més prim: la part dels comuns que segueix la línia PSUC-IC–, entenc perfectament que els partits polítics independentistes també es presentin a les eleccions espanyoles perquè, talment com bé diuen els representants de JxC, ERC i FR, cal ser sempre als espais on hom pren decisions que afecten Catalunya. No fer-ho, malgrat pogués ser valorat positivament des d’una perspectiva romàntica, de fet seria un error estratègic, i gros. I ho seria perquè suposaria regalar els 48 escons catalans del Congrés i els 16 del Senat, amb tot el que aquests comporten, als representants dels mateixos partits polítics que, tant des del govern com des de l’oposició, porten més de cinc anys sent incapaços de posar sobre la taula cap proposta política alternativa al procés, més de cinc anys confiant cegament en el perenne immobilisme d'uns electors als que ni permeten decidir entre opcions alternatives ni ofereixen cap projecte de futur, cap opció engrescadora que els provoqui cert grau d’il·lusió col·lectiva –i no: que La roja guanyi un partit no ho considerarem acció política. 

No fer-ho comportaria que tot l’espai polític català quedés repartit entre els de l’«apoyaré» i els de «nos hemos cargado su sistema sanitario», entre els del 155 pretèrit i els del 155 perpetu. I, atès que en el si del Regne a hores d’ara és il·legal que el conjunt de persones integrants del poble català, una nació que reconeix de facto tot Déu al món, exercim, com ho feren els escocesos –és a dir: com ho feren altres ciutadans europeus–, el dret a l’autodeterminació, cal aprofitar tots i cadascun dels entorns electorals per a reivindicar-lo, tots i cadascun dels moments en què els ciutadans siguem criats a expressar-nos per a continuar palesant, mitjançant el vot, que això no és flor d’un dia, que seguim aquí, que la judicialització de la política no ha suposat la fi de res. 
  
I sí, haver-nos de veure al davant d’unes eleccions espanyoles fa molta mandra, tanta com haver-nos de tornar a comptar. Però, si bé això de ser català no és fàcil, aquesta vegada ja no només ho farem nosaltres, de portes endins i de cara a la parròquia, sinó que, talment com el 21 de desembre, hi haurà més d’un i més de dos que ens acompanyaran des de la distància. I és que, per molt que La Caixa o el Sabadell de torn se’n vagin a no sé on a fer la campanya de la fruita, Catalunya és i seguirà sent entre les regions econòmicament més atractives d’Europa; per molt que dia rere dia haguem de conviure amb aquest malús del llenguatge expressat amb cara d’estar patint una greu inflamació –nacionalista– de budell, Catalunya crida i seguirà cridant l’atenció, atrau i seguirà atraient inversions; i seguirà estant geogràficament ben ubicada, i la UE no està per cedir territori, i a més d’un país li faria gràcia que entre Espanya, França i Itàlia hi hagués un espai de sobirania, tant juridicopolítica com econòmica. Certament, no tothom se n’adonarà –perquè no tots aquells que des de la distància facin comptes al respecte en faran bandera–, però ja pots estar segur que diumenge a la nit continuaran havent-hi molts ulls posats sobre el nostre país, alguns dels quals ben informats i amb capacitat efectiva de provocar moviments. Així que cal aprofitar aquest entorn electoral i, a fi que el pròxim president del Govern espanyol no tingui més remei que afrontar políticament la realitat catalana i, per tant, ja sigui per l’equilibri de forces sorgit de les eleccions, ja sigui per imperceptibles pressions internacionals o per una mica de cada cosa, es vegi obligat a reconèixer l’interlocutor, dialogar-hi i, civilitzadament i democràtica, pactar-hi una solució a l’alçada de la condició d’estat membre de la UE, cal que ens hi fem forts. 

És per això que celebro que els partits sobiranistes i independentistes es presentin a les eleccions espanyoles i és per això que diumenge agafaré el Jeep i pujaré especialment a Ciutat a votar. El que no comparteixo de cap de les maneres, però i els d'ERC ja ho poden explicar com vulguin, és que s’hi presentin per separat.

23 d’abr. 2019

A l'ampit de la finestra

De vegades i de nit, majoritàriament –com avui, tot just fa una estona–, obro la finestra de l’habitació, la que dóna a l’interior de l’illa, i, recolzat sobre l’ampit, intercalo fantasies i pipades.

I, de vegades i de nit –sempre de nit–, alço la mirada a l’horitzó –sempre direcció Besòs-muntanya–, i de bell nou revisc la sensació de ser a Barcelona per primera vegada.
 
I Barcelona no és cap excepció: com tot, és ser-hi per primera vegada.
 
Normalment és després d’un període d’absència, d’allunyament de la quadriculada ciutat, de retorn a la pau de la pirinenca vila, com avui tot just fa una estona, perquè, tal i com passa amb qualsevol sensació, un fred raonament la succeeix d’immediata. I, és clar: tan de sobte com de cop, la sensació qui sap on és?, la sensació qui sap on para? 

I prenc consciència que d’aquí quatre hores m’he de llevar, que demà serà la trenta-cinquena vegada que viuré una diada de Sant Jordi, que fa dies que no escric, que enguany no he quedat per baixar a Passeig de Gràcia; que no sóc de fer col·leccions –excepte de numismàtica–, que cada cop ha sigut especial, i, d’acord amb les circumstàncies, únic, irrepetible, màgic i singular, i que, malgrat no estigui avesat a fer recomptes ni a calcular a la femenina manera, sinó més aviat a saltar sense xarxa, a aparèixer d’imprevista a escena, a jugar amb la baralla d’altri, a entrar a la sucursal com qui passa la  porta de casa, a cara descoberta, sempre que penso en plural, encara que sigui només un instant, abans invoco les imatges dels rostres que se m’han escolat entre els dits que la dels torsos que he tingut entre els braços.