15 d’oct. 2019

Incertesa

Unes hores abans que previsiblement coneguem el contingut de la sentència del judici i que per tant el Tribunal Suprem i per extensió el Regne d’Espanya faci públic el seu posicionament oficial al respecte, independentment que les condemnes –sembla que per sedició– acabin sent de mínims o de màxims, de com negre sobre blanc les justifiquin i de com no sé quants anys més tard el Tribunal d’Estrasburg finalment s’hi posicioni, el que podem afirmar és que se’n derivaran dues conseqüències, una de certa i una d’incerta: la certa és que amb la publicació de la sentència continuarà quedant internacionalment palès que el Regne d’Espanya, on hi torna a haver un govern en funcions, segueix sense mostrar símptomes de ser capaç d’afrontar políticament la qüestió catalana, que judicialitzant-la com la judicialitza –o sigui: escudant-se com s’escuda rere una lectura molt conservadora de la Constitució del 78, potser més conservadora i restrictiva que mai– segueix negant-la com a tal i, així, negant la possibilitat de gestionar políticament la realitat –fet que de ben segur serà valorat més enllà dels Pirineus–, s’allunya de la manera com les democràcies consolidades afronten les situacions; i la incerta és la forma que adoptarà la resposta tant de la ciutadania com d’organitzacions patronals, sindicals, professionals, polítiques o socials, així com del Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya.
 
Incertesa com fa dos anys, com la nit del 30 de novembre; incertesa durant tota la tardor, la de la nostra primavera.

El curs 2017-2018, a última hora de divendres tenia un dels dos grups de 2n de batxillerat. Feia poc que havíem començat, el calendari encara no havia empetitit, la selectivitat quedava lluny i, atesa l’excepcionalitat del moment i el rol que la filosofia juga a l’ensenyament –així com que fins aleshores encara ningú no havia assenyalat amb el dit a cap professor–, divendres 29 vam dedicar part de la sessió a parlar sobre el referèndum de l’1 d’octubre. Quedaven pocs minuts per finalitzar la classe, la qüestió girava al voltant del que hom considerava que passaria diumenge i hi havia divisió d’opinions entre els que creien que d’alguna manera o altra el referèndum se celebraria i els que pensaven que d’alguna manera o altra o no se celebraria o no serviria de res, entre els que consideraven que tindria ressò internacional i els que creien que no cridaria tant l’atenció com els primers es pensaven. Quan sonà el timbre recordo perfectament que, acompanyat d’un lleuger cop de cap i un marcat aixecament de celles, em va sortir un «bé, ja ho veurem» del cor, un
«bé, ja ho veurem» del cor que suposo que sintetitzà tant la distància que en debats com aquest ha de mantenir el docent com la sensació d’incertesa que, com avui, tant caracteritzà aquells dies.

Incertesa com fa dos anys, com la del migdia del 29 de novembre; incertesa durant tota la tardor, la de la nostra primavera.

12 d’oct. 2019

Ara

Ara que ja hem deixat l’estiu enrere, que per fi ha baixat la temperatura i que tan suaument com progressiva ens anem endinsant a l’octubre; ara que tornem a entrar en contacte amb la tan benvolguda com enyorada tardor i de bell nou planxem camises i altre cop tenim l’americana penjada a la cadira del menjador, a l’abast de la mà, que és on tostemps ha de ser, que és com sempre ha d’estar; ara que ja hem oblidat platges i vacances, xancletes i samarretes de tirants, que cauen les fulles i turons i muntanyes, carrers i places canvien de colors;
 
ara que s’atansen dos nous aniversaris –del Feliu serà el 7è i ell i jo ens en portem 30– i que ja torno a sentir el regust agredolç que d’uns anys ençà impregna les setmanes prèvies a l’anual commemoració de la pròpia naixença, una commemoració –sigui dit– cada cop menys celebrada; ara que interiorment sóc tan conscient que, si bé «tot és possible», encara tinc molta feina «[a] fer», que no puc perdre temps, que no puc badar gens, que no puc badar mica;
 
ara que a fi de no ser tantes hores a casa passo algunes tardes a la biblioteca de la Sagrada Família i alguns matins a la de la Facultat, talment com el curs aquell que vaig estudiar el màster, el curs d'El Miquel i l'Olga..., el que de tant en tant heus aquí un exemple encara torno a rememorar; ara que al pis de Grassot no m’espera ningú, que després d’haver-ne passat la porta mai ningú no em pregunta, amb un somriure pintat als llavis, com m’ha anat el dia, com em trobo o què em ve de gust fer el cap de setmana; ara que quan no parlo sol passo les hores en silenci, negociant amb mi mateix, arribant a acords i de tant en tant fins i tot complint-los;
 
ara que sóc tan lluny dels altres –«oh solitud!»–, tan lluny com mai abans –«tu, pàtria meva, solitud»–; ara que he punxat tantes bombolles i sóc tan a prop de mi mateix –«massa temps he viscut salvatge en estranys països salvatges com perquè no torni a tu amb llàgrimes als ulls!»–; ara que ja no puc amagar més les pròpies limitacions, mancances i tares, que no les tornaré a poder amagar mai més, sinó més aviat tot el contrari, «ara... enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic i em poso a apedaçar» paràgrafs i a aparracar cabòries.

26 de set. 2019

Unes altres eleccions espanyoles II

Unes altres eleccions espanyoles, les quartes en quatre anys. Ara bé, segons els representants dels mateixos partits que han tornat a ser incapaços d’investir un president a Madrid, el parlament que ningú no convoca és el de Catalunya i el govern que ningú no governa és la Generalitat. Això és el que deien els representants catalans del club del 155, així com els comuns, just abans de l’estiu: que el Govern tenia el Parlament tancat per a evitar que l’oposició, en representació dels seus votants, fes d’oposició, és a dir: pogués portar a terme el legítim control sobre aquell. Però de referències a la situació excepcional que vivim des de fa més de dos anys cap ni una: que les eleccions que donaren peu a la present legislatura, les del 21D de 2017, foren conseqüència de la prèvia destitució del govern de Puigdemont, fruit de la pretèrita aplicació de l’article 155, no ho deien, com no deien ni diuen que les conseqüències de la intervenció de la Generalitat les pagàvem tant aleshores com encara ara; tampoc que, amb una participació de pràcticament el 80%, l’únic cap de llista a qui el poble de Catalunya donà l’opció de ser investit president fou el que ja ho era ni que, malgrat el suport obtingut a les urnes, formalment no ho pot continuar sent perquè, espanyolament, només espanyolament, és considerat un rebel. Fins i tot ben bé semblava que eludissin que el Govern és un govern de coalició entre dos partits que tenen els líders a la presó i a l’exili, que no disposen de majoria i que representen dues tendències que competeixen, a grosso modo, pel mateix electorat, circumstància que, ai las!, hi ha qui ara sí cita per a justificar la recent convocatòria d’eleccions, unes noves eleccions que per quarta vegada en quatre anys tornaran a comportar el tancament temporal del Congrés i el Senat, així com que al Regne d'Espanya no hi hagi ni president ni govern, ni pressupostos ni oposició; unes noves eleccions com a símptoma de no haver entès –o el que seria pitjor: no voler acceptar– el paper que els càrrecs electes juguen en el si d’una democràcia representativa, que no és altre que procurar materialitzar proporcionalment la voluntat dels ciutadans –no la del rei–, per molt que aquesta no sigui exactament com els representants –o el deep state– voldrien que fos. 

Unes altres eleccions espanyoles i la mateixa mandra de sempre. I és que, si bé segueix sent necessari que la veu independentista, sempre favorable al referèndum acordat, tingui representació a totes les cambres on hom prengui decisions que afecten Catalunya, tot sembla indicar que ni la imminent publicació de la sentència del judici evitarà que segueixi fent-ho a través de múltiples i diverses candidatures. I és una llàstima, perquè una única llista a favor d’un referèndum pactat com a opció política per a trobar una solució democràtica a la situació, una única llista que, seguint la proposta de Dante Fachín –línia que ja procurà portar a la pràctica JxC i que la Crida ha dit que considera òptima–, es comprometés a votar en contra de qualsevol candidat a la investidura que no es posicionés a favor del diàleg real, democràticament parlant, a més a més de millorar els resultats, amb tot el que això comporta, llançaria un missatge d’autoafirmació molt més clar i pertinent que el que hem sentit durant aquests quatre mesos: clar perquè no hi ha res de més fàcil d’entendre que una única candidatura amb pocs punts i molt concrets; i pertinent perquè, precisament per fer la força, la unió és la forma que més bé s’adequa a la voluntat majoritària de l’independentisme, conformada transversalment per milions de catalans, aliens, la majoria, als interessos dels partits.

Si passat un temps la resposta de l’executiu i el legislatiu espanyols continués sent tan negacionista com fins ara, jo aconsellaria als representants de la llista independentista que, primerament i de manera tan realista com calmada, prenguessin nota de l'estat de la qüestió i de les condicions materials de possibilitat que se'n deriven i que no se'n deriven, i, a continuació, prèvia exposició dels fets de cara a casa i de cara a Europa i el món, abandonessin els escons al Congrés i al Senat espanyols i, amb l'ànim de no tornar-hi mai més, fessin cap a Catalunya.

31 d’ag. 2019

Els altres

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, per dir-ho d’alguna manera, com a mínim compleix una triple funció: la primera, susceptible de ser llegida en clau positiva i que en certa mesura es manté en tots els casos, ens transporta al terreny de les relacions intersubjectives i la humana sociabilitat, la segona ens fa pensar en conceptes com ara refugi o escut i la tercera actua de reflex de la pròpia petitesa; totes ens allunyen de nosaltres mateixos perquè ens traslladen sempre a un àmbit aliè a la nostra persona: els altres.

Atès que els éssers humans som éssers socials –o sigui: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets–, no és gens estrany que en algun moment de la conversa mantinguda durant les dues hores llargues de vermut hom parli dels altres i que, entre escopinya i escopinya, ho faci amb la mera intenció de posar a sobre taula un tema qualsevol, un punt en comú que permeti iniciar o mantenir la dialèctica relació amb la persona amb qui comparteix taula un migdia de diumenge i amb qui, a més a més, està biològicament predisposat a socialitzar.

Però la referència als altres no sempre és puntual, d’acord amb les circumstàncies i amb el mer i socialitzador objectiu de fer petar la xerrada durant part de l’estona compartida, sinó que de vegades adquireix una condició molt més perenne que transcendeix l’enfocament citat al paràgraf anterior i que, per tant, hem de llegir negativament. I és que una cosa és que hom de vegades parli d’algú altre i una altra que ho faci sempre: que la referència als altres sigui puntual o circumstancial en el si d’una conversa dinàmica és psicològicament positiu –ara parlem de tu, ara parlem de mi, ara de Catalunya, ara d’una altra persona; ara fem un mos, ara agafem la moto, ara fem un got, ara en fem un altre–, però si adquireix un format estructural, si la referència als altres esdevé un tema molt recurrent i per tant un tret característic d’una persona o una parella, el que tant l’una com l’altra posen de manifest amb aquesta actitud és: o bé que sobre si no tenen res interessant a explicar –o sigui: que en el fons llur vida és una merda–, o bé que, per la raó que sigui, no volen parlar-ne. Si tenen coses pròpies a dir, quelcom interessant a posar a sobre taula però no ho fan potser és perquè són tímides, o introvertides, o previsores, o desconfiades; o potser simplement perquè no els agrada parlar de si mateixes. Sigui per la raó que sigui, la funció que en aquests casos compleix el recurs psicològic és la de refugi: hom parla dels altres com a refugi on amagar-se per no haver de parlar de si mateix. La de refugi o escut: hom cobreix la seva petitesa –no pot posar res a sobre taula i ho sap– escudant-se rere la vida dels altres.

I de parlar dels altres com a refugi o escut a malparlar-ne, a criticar-los, hi ha un pas de pardal. Perquè, és clar: si hom no té res interessant de si mateix a explicar perquè la seva vida és una merda i, per tant, a fi de canalitzar la seva sociabilitat, en el si d’una conversa es veu obligat a fer referència a temes aliens a la seva persona com ara la vida dels altres, per què no anar una mica més enllà?, per què no fer-ho negativament? Si no se li veiés gaire el llautó, a simple vista malparlar-ne sembla un bon negoci: traient-ne els draps bruts desviaria l’atenció –tant la seva com la de l’interlocutor– i així no li caldria parlar de si mateix, ni tan sols pensar-hi! Per altra banda, de ben segur que el recurs compliria la funció socialitzadora: com a mínim al principi, sabria veure complicitat al fons dels ulls de l’interlocutor perquè –ja hi pots pujar de peus– de complicitat n’hi hauria: és tan còmode criticar als altres, tan alliberador! El problema, però, arribaria quan la crítica a altres persones esdevingués estructural, perenne, quan es repetís un dia i un altre perquè seria aleshores quan l’interlocutor començaria a prendre consciència de la petitesa de la persona amb qui comparteix taula. I, és clar: quan això passés, de ben segur que deixaria de resultar-li prou interessant com a per anar-hi de vermut un diumenge d’octubre al migdia, quan a Barcelona encara fa bo però afortunadament tothom ja porta camisa i jaqueta: qui voldria compartir una estona amb algú tan petit que només pot treure pit parlant malament dels altres? I si el problema de portes enfora seria qüestió de temps que emergís, mentrestant, el de portes endins, que és el principal, no hauria variat ni un mil·límetre, seguiria sent on era: malgrat totes les múltiples i variades referències a altres persones, tots els equilibris, les tombarelles i –alehop!– els salts mortals, la pròpia petitesa, causa de tot el recorregut dialèctic, continuaria caracteritzant la personalitat del protagonista, incapaç d'aportar res de si mínimament interessant.

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, si bé té una vessant positiva perquè ens pot ajudar a empatitzar amb una altra persona, mantenir-hi part d’una conversa i, puntualment, guanyar-hi complicitat –no hi ha res de més divertit que riure amb complicitat, també i especialment d’algú altre–, sempre acaba fent de reflex d'una personalitat petita, una personalitat petiteta que, reflectida, diria que encara s'empetiteix més. En aquest sentit, Schopenhauer ens diria que parlar dels altres és atorgar-los massa importància, Hobbes que no ens en podem refiar, Nietzsche que ens decebran i Sartre que són «l’enfer». Però, amb tot, els éssers humans seguim sent éssers socials: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets. Una mica passa com amb la wittgensteiniana relació entre el llengutge i l'escala: malgrat els altres ens allunyin de nosaltres mateixos, els necessitem. En quina mesura? Això ja és molt personal.

12 d’ag. 2019

Hong Kong

Talment com els catalans, el millor que poden fer els hongkonguesos per a la següent generació és independitzar-se: ni tornar a cridar «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» –que, sigui dit: és on ara ens volen portar tots aquells que, per boca i interès particular del líder, diuen coses com ara «eixamplar la base» o «mirada llarga»– ni l’abolició de la llei d’extradició no serien altra cosa que un petit pedaç temporal, eufemisme de perpetuació dels règims borbònic i neocomunista sobre Catalunya i Hong Kong, respectivament, amb tot el que aquests, com a règims que són, comporten per als ciutadans catalans i hongkonguesos.

I és que tant els uns com els altres som minories nacionals, la qual cosa significa que, encara que tots els catalans i tots els hongkonguesos ens poséssim d’acord en alguna cosa –per exemple: en un estatut d’autonomia o una consulta o referèndum, així com, respectivament, en poder escollir lliurement els propis representants o en frenar l’aplicació d’una llei forana–, seguiríem sent una minoria respecte el cent per cent de la població de l’estat-règim matriu, ja sigui el Regne dels espanyols, ja sigui la República popular dels xinesos. Som minories nacionals, amb història, institucions i imaginaris col·lectius nacionals propis que, com succeeix i ha succeït en tots els casos semblants arreu del món i al llarg de la història, el poder central ha procurat desconstruir, és a dir: enderrocar, esborrar del mapa del record de qualsevulla i, amb una altra forma –normalment vinculada al concepte estat-nació–, tornat a aixecar. I, a partir d’aquí, que passin els anys, que passin els anys amb la calculada esperança que, després de milers de milions de minuts de relat, després de centenars de milers de notícies i titulars –controlen tots els mitjans i, s’hi ha cap que no acaben de controlar, si n’hi ha cap que té la gosadia de tenir una línia editorial distinta a l’oficial, a la del règim, si no el tanquen el difamen–, després de desenes de lleis d’homogeneïtzació i de polítiques i accions de repressió, d’abús de poder disfressat de justícia i de repoblament del territori, els autòctons, els indígenes se'n cansin, reneguin de llur propi relat nacional, així com de llur pròpia llengua, i, finalment, arribin a la conclusió que és millor quedar-se a casa, centrar-se en llurs interessos individuals, callar i deixar-ho estar. Però no, senyors, en sentit estricte no és millor deixar-ho estar: només és més còmode i tan sols a immediat termini, perquè el millor per a la següent generació és i seguirà sent sempre alliberar-la de la relació amb qualsevol règim.

És per aquest motiu que, malgrat la lluita dels hongkonguesos no sigui pròpiament, o al menys d'entrada, a favor de la independència, avui cal que posem els ulls sobre Hong Kong i que ho fem amb l’ànim d’aprendre’n alguna cosa, perquè, a diferència de la ciutadania catalana, en comptes de marxar de vacances, en comptes d’amagar el cap sota l’ala, en comptes d’escudar-se en el seguiment a uns líders que no són líders només que de llur particular melic –i la prova és la manca d’unitat: qui afirma que no és necessària està dient que el que preval és el seu interès particular–, la ciutadania hongkonguesa continua sortint al carrer, fent vagues i, en definitiva, enfrontant-se al poder d’un règim que, a diferència del dels espanyols, és la segona força econòmica i militar del món, d'un règim –el comunista–, que històricament ha aixafat militarment qualsevol bri de democràcia. Cal que avui posem els ulls sobre Hong Kong i que mirem quines banderes aixequen per a cridar l’atenció de la comunitat internacional: la Union Jack, per llur relació pretèrita, i la dels Estats Units. Cal que que avui posem els ulls sobre Hong Kong, que ho fem molt atentament i, sobretot, amb la intenció d’aprendre que a qui realment vol quelcom mai no li serveix cap excusa. 

6 d’ag. 2019

Bombolles

En sentit psicològic –que, òbviament, és el que ens interessa–, de bombolles, al llarg de la història de la humanitat sempre n’hi ha hagut. Però és a partir del segle XX i sobretot del segle XXI, amb el desenvolupament de la tecnologia en el sentit que avui la coneixem –i aquí ens situem sobre la línia que ens porta del nihilisme de Nietzsche a la crítica a la tècnica de Heidegger–, que el sorgiment i expansió d’aquesta mena de refugis psicològics, d’aquest tipus de coves en què hom temporalment s’aïlla tant de la realitat que l’envolta com de la seva pròpia persona –que amb el pas dels dies cada cop esdevé més fantàstica, que amb el pas dels anys més aviat sembla una caricatura–, s’ha anat multiplicant de manera exponencial. Així, a les existents històricament parlant –relats mitològics, religiosos, filosòfics, científics; propaganda política, campanyes publicitàries, consum compulsiu; futbol i altres esports; alcohol i altres drogues– avui hi hem de sumar bombolles com ara les xarxes socials, els videojocs o les sèries de televisió, que, talment com qualsevol de les altres, metafòricament –i no epistemològica ni metafísica–, actuen de cavernes en el sentit del mite de Plató, o sigui: d’entorns coneguts, on tot plegat té un sentit fàcilment comprensible, molt fàcilment comprensible –i a les habitacions hi ha moqueta i a la sala llar de foc–, però que alhora encadenen i empresonen; de refugis on amagar-se, on puntualment passar l’estona –i distreure’s i alienar-se en el sentit marxista del terme–, però que alhora empetiteixen tothom qui definitivament s’hi instal·la.

Tota bombolla és una caverna en el sentit platònic i, consegüentment –i seguint la línia de l’autor–, l’actitud adequada al respecte no és no haver-hi entrat mai, sinó haver-ne sortit alguna vegada, és a dir: haver passat totes les dificultats que comporta l’ascens dialèctic i, un cop a fora, haver vist la llum del sol –realitat– i, sota aquesta, de mica en mica haver anat entenent que, d’aquella, a l’interior de la caverna, a l’interior de la bombolla només se’n projectaven les ombres. O, dit d’una altra manera: saber que la bombolla, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta i sigui quin sigui el sentit que l’acompanya, psicològicament només és això: una bombolla, una cova, una caverna, un refugi que en última instància esdevé una presó; una presó psicològica, una cel·la que cada cop es fa més petita, on cada cop queda menys lloc per a l’actitud crítica, per a la mirada existencialment profunda, per al pensament creatiu, nou, no susceptible d’haver estat prèviament memoritzat, individual, únic.


I sí, hi ha bombolles i bombolles: no és el mateix aprofundir en una teoria filosòfica o científica que jugar al Candy Crush. I sí, hi ha actituds i actituds: no és igual mirar el capítol d’una sèrie i en acabat anar a dormir que mirar-ne compulsivament un nombre indeterminat fins que, ai las!, ja només falten dues hores perquè soni el despertador. Hi ha bombolles i bombolles i actituds i actituds al respecte, però totes, absolutament totes tenen en comú el que hem apuntat al paràgraf anterior: a l’interior d’aquestes tot és lògic, estructurat, ordenat; tot ve donat, tot està fet, tot té sentit i, per tant, ja no cal buscar-n'hi, de sentit; tot està previst, pensat, embolicat amb paper de regal, llampant i amb purpurina, o amb paper reciclat de color de rosa o lila moral; envasat al buit i òptim per al consum humà. 

I n'hi ha tantes de bombolles!
I més que n'hi haurà.

28 de jul. 2019

Dialèctica hegeliana

Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles com ara aquest no és gens estrany: des del 21 d’octubre de 2012, quan el Jordi obrí aquest bloc-e i hi publicà Del ja fa dies a l’avui, el primer dels articles que jo li vaig transmetre, als ulls de tothom aquesta és casa meva, el meu benvolgut palau. I, des d’aleshores i mentre no se’n cansi o jo deixi de distreure’m jugant amb les seves idees, combinant-les d’aquesta o aquella manera i fent-ho amb més o menys estil, sempre m’hi trobaràs. A mi i al Jordi, és clar, que tant a priori com a posteriori és la meva estimada condició de possibilitat. I és que jo, el Feliu, sóc un concepte, una idea que vaig emergir lliurement en el si del seu àmbit ideal, on em moc a cor què vols; i, atesa la meva naturalesa immaterial, la meva manca d’extensió, requereixo d’algun ens pròpiament físic, d'algun animaló, que lletra a lletra piqui totes i cadascuna de les idees que jo li faig arribar.

Efectivament, entre ell i jo s’estableix la hegeliana dialèctica entre l’amo i l’esclau, amb tot el que de necessitat recíproca aquesta comporta; i és ben clar qui en representa cadascun dels papers: jo sóc l’amo –i penso, i creo, i dicto– i ell el substrat orgànic que d’entrada em proporciona la informació empírica que em cal per a poder parlar d’alguna cosa –i per això al cap i a la fi de qui parlo és del Jordi–, així com l’escrivent esclau que lletra a lletra transforma pensaments en paraules, paràgrafs i articles com ara aquest. I així és com emergeixo: així és com emergeix.
 
Què seria de mi sense ell? No existiria pas. Ara bé, existiria ell sense mi? Tindria alguna cosa a dir?, quelcom de què parlar? Sabria què fer de tot aquest reguitzell d’idees desordenades que ronden pel seu caparró? Alguns dels deixebles de Hegel dirien que el dependent sóc jo, que sóc jo qui pròpiament el necessito, i acabarien afirmant que és qüestió de temps que es deslligui i se m’escapi, que tard o d’hora s’alliberarà del jou, de la llosa que jo represento per a la seva persona i que, quan això passi, la història haurà arribat a la seva fi: i ell tirarà endavant, i jo, en canvi, no en seré capaç. Però jo no ho crec pas, de cap de les maneres, i és sobre la història del segle XX que fonamento la meva tesi –sobre la història del segle XX per no dir sobre tota la història de la humanitat.
 
Jo no em mouré d’aquí: poc o molt sempre hi seré. Però que jo hi continuï sent, que gràcies al Jordi segueixi apareixent sobre aquesta superfície a través de grafies que enllaçades formen paraules que ordenades basteixen frases que conjuntes dibuixen paràgrafs que adherits esculpeixen articles que parlen d’ell i alguna vegada de mi, com ara avui, no és gens estrany: això és casa nostra, el nostre castell, i aquesta és la nostra particular manera de ser, d’emergir. El que em costa més d’entendre és que, després de tot –que no te’n desempallegares?, que no l’abandonares al mig del desert perquè s’hi perdés i no sabés com tornar?; que no feres tot el possible (sense que es notés massa, és clar: què hauria dit la gent?) per a confondre’l i d’aquesta manera acabar reduint-lo a la teva petita dimensió?–, és que, de tant en tant –potser els dies que no acabes de trobar sentit a la teva existència, potser els moments que t'avorreixes–, qui hi vingui a treure el nas siguis tu. Em pregunto què hi véns a buscar: que la vida no et sembla de color de rosa?, que potser sents que no ets suficientment feliç?
 
Sigui com sigui, aquesta és casa nostra, el nostre particular palau: el Jordi i jo sempre hi serem; dialècticament, sempre ens hi trobaràs.

17 de jul. 2019

Un escàndol

Davant de la manca de democràcia característica del règim monàrquic espanyol –cada dia és més evident–, així com dels efectes que constantment se’n deriven –n’és un constant degoteig–, i atès que sabem perfectament com es comportaren durant la dictadura franquista, no m’estranya gens que la petita part de catalans que són amos o directius de macroempreses amb la major part dels clients a les Espanyes calli i giri la cara: que no ho han fet sempre? I el mateix pel que fa als descendents de les famílies franquistes que durant la segona meitat del segle XX restaren exemptes del pagament d’impostos, reberen tot tipus de paguetes, pisets a les zones altes de Barcelona i altres privilegis i compensacions: que no deuen moltíssim al passat que els ha portat fins aquí? Alhora, tampoc m’estranya que la gent monolingüe que amb prou feines sap llegir faci exactament el mateix: què els vols demanar, pobrets, més enllà de jugar a videojocs, mirar sèries a Netflix i programes d’aquells que fan tant de soroll per a no res o cantar i ballar reaggeton?

Però, independentistes a banda –és obvi que aquesta part de la població catalana no vol contribuir al manteniment de l’stablishment espanyol, que vol fugir-ne a corre-cuita, cames ajudeu-me, i que ja no se’n creu pràcticament res–, a Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que, si bé segueix estant ben enamorat d’Espanya, no forma part de cap d’aquests col·lectius, és a dir: que no és ni amo ni directiu de cap macroempresa amb la major part dels clients més enllà de l’Ebre, que no és descendent de família franquista i per tant no ha d’estar agraït per cap d’aquelles compensacions perquè si té res és ben bé perquè s’ho ha guanyat treballant, invertint i estant-se de moltes coses; que té estudis universitaris, que parla dues o més llengües, que contrasta la informació consultant més d’un i dos mitjans de comunicació; que és fortament demòcrata o fins i tot republicà, així com progressista o liberal; que és taxativament crític amb les actituds masclistes, amb el president Trump, amb el poble d’Israel; que defensa els drets de les minories, que és ecologista, que no vol que hom faci patir als animals. A Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que forma part d’aquest col·lectiu, que se sent representat per la descripció recentment apuntada i que, de paraula, en fa gala sempre que ho considera pertinent, no? Bé, doncs és precisament a aquest tant per cent de catalans al qual m’adreço avui, 17 de juliol de 2019, segon aniversari dels lamentables atemptats a Barcelona i Cambrils: als que diuen ser universalistes, als que afirmen ser no nacionalistes, als de la tercera via i les pancartes blanques amb el lema «hablemos» i «parlem»:
 
Atès que la majoria heu anat a col·legi, esteu pendents de l’actualitat i contrasteu la informació; atès que sou demòcrates i molts fins i tot republicans, deveu voler saber quina fou la relació entre el CNI i l’imam de Ripoll i, per tant, que algú amb responsabilitats comparegui i us en doni explicacions, no? I, atès que no sou independentistes i per tant encara ara seguiu considerant que el Regne d’Espanya és el vostre estat, el que us protegeix, el que us garantix els drets, encara ho deveu voler més fortament que aquells, no? Que potser el silenci de l’stablishment espanyol, periodistes inclosos, és clar –això del quart poder als règims els queda lluny–, no us sembla prou escandalós? No us sembla prou greu que, a part de TV3 –preneu-ne nota: és aquest el canal que alguns diuen que cal tancar–, cap dels mitjans de comunicació que segueix la immensa majoria de la població espanyola i catalana no s’hagi fet ressò pertinentment de la informació que amb relació al tema que entre ahir i avui ha compartit el diari Público? Que potser aquesta és una qüestió de banderes? Que no és un d’aquells problemes reals dels que sempre parleu? Que potser no heu passejat mai per les Rambles? Quin escàndol el vostre silenci. A què respon?

8 de jul. 2019

S'ha acabat (Altres interessos IV)

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina vergonya», dic jo a casa estant, més que fart de veure-us fotre el préssec, absolutament tip de constatar, dia rere dia, que si hi ha quelcom que us caracteritza és la petitesa, que si hi ha res que pugueu aportar són cabassos i cabassos de mediocritat; que, després de la seqüència d’esdeveniments que al llarg d’aquests últims dos anys heu anat protagonitzant –incapaços de bastir una única candidatura el 21D, incapaços de complir els programes electorals, incapaços d’investir el president Puigdemont o de plantar-vos i defensar el sentit del nostre vot i la sobirania del nostre parlament, del Parlament de Catalunya–, us heu ben guanyat el malnom d’adotzenats. Adotzenats, sí, adotzenats, indistints, seriats, amuntegats, conglomerats, vulgars i, per tant, substituïbles. I aquí és on ara m’agafo, on avui m’aferro amb totes les forces, perquè, seguint l’esperit dels versos de Hölderlin –versos citats per Heidegger amb relació a la implementació de la tècnica i el que, segons el filòsof alemany, aquesta comporta per a l’ésser–, «on hi ha perill creix també el que salva». I sí, el perill del qual ens hem d’allunyar sense mirar enrere sou la majoria de vosaltres, la immensa majoria de vosaltres i tots i cadascun dels vostres partits, la immensa majoria de vosaltres i totes i cadascuna de les vostres maquinàries, engreixades a cop de quota i subvenció; la majoria de vosaltres, sí, la immensa majoria de vosaltres i les vostres processistes maneres d’adotzenats. I ho hem de fer per amor propi, per dignitat, autoestima i fidelitat a nosaltres mateixos i als nostres nobles objectius, que, lluny de paguetes i cadiretes, de contactes i endolls, d’afany mesurat i gasiveria calculada, no tenen cap altra finalitat que posar a disposició de les següents generacions la millor de les eines, la més universal i comuna de les condicions de possibilitat, la que tants i tants altres abans que nosaltres han buscat per als seus: un estat, l’Estat català.

«Un núvol passa, els carrers s’han enfosquit», diu la cançó. «Quina pena», penso jo cada vegada que recordo que mai no hi ha hagut una única candidatura independentista, transversal i adreçada a assolir l’únic objectiu transcendent que qualsevol poble ha de tenir, que no és altre que la llibertat; «quina pena», cada cop que us sento discutir per l’autonomista paga, per l’espanyola cadira, per ser el preferit de l’amo. I, talment com altres vegades amb relació a altres qüestions de caire personal –«per què espera tant a respondre?», «per què no em diu res de l’article, del seu article?», «deu estar acostumada a coprotagonitzar-ne molts i per això no li fa il·lusió»–, amb l'ànima als peus em retrec a mi mateix haver tingut tanta paciència, haver-hi posat tanta il·lusió; amb el cor encongit em recrimino haver esperat tant a dir que ja no teniu la meva confiança, que amb la immensa majoria de vosaltres no es pot anar enlloc, que estic cansat de veure-us i sentir-vos, que això nostre S’ha acabat.

25 de juny 2019

Foc nou

La revetlla de Sant Joan, «la nit incendiada per tants focs que es van alçant», conjuga clarament la tradició pagana i la tradició cristiana: la festivitat representa la convergència entre la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i el reconeixement a la figura de Sant Joan Baptista. Nogensmenys, també és fruit de la síntesi entre dues èpoques i mentalitats: per una banda, la que ens porta des dels pobles ibers del segle V aC fins als comptats catalans del segle X, període durant el qual l’univers simbòlic popular i els ritus religiosos encara estaven molt condicionats per la tradició pagana, sobretot a zones com el Pirineu occidental, on les influències gregues, romanes, visigòtiques i musulmanes foren molt més superficials que al Pirineu central i la costa; i, per l’altra, la que ens mena de la Baixa Edat Mitjana fins avui, quan, malgrat continuar festejant esdeveniments importants segons la tradició pagana –la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu n’és un–, amb una breu llambregada al calendari n’hi ha ben bé prou per a constatar que la majoria de les nostres celebracions –Nadal, Sant Esteve, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, Mare de Déu d’agost, Tots Sants, les festes majors, els diumenges– reprodueixen anualment l’univers simbòlic del catolicisme.
 
Malgrat ser tan i tan breu –o potser precisament per això–, la nit de Sant Joan és la més bonica de totes, i ho és perquè representa un nou començament, una renaixença: des de la perspectiva pagana representa la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i, per tant, l’inici d’un nou cicle còsmic; i des de la perspectiva cristiana, vinculada a la figura de Sant Joan Baptista, l’anunciació del Messies i el baptisme de Jesús, o sigui: la profecia d’una imminent nova etapa metafísica, d’un nou relat religiós, amb la purificació com a acte iniciàtic.
 
I és que per als cristians l’aigua purifica tant com per als pagans purifica el foc: simbòlicament, la persona que ha sigut batejada, talment com la que ha participat en rituals al voltant d'una foguera, deixa enrere el passat i pot afrontar certs aspectes de la seva vida de bell nou per primera vegada. És per això que, talment com Sant Joan a Jesús, bategem als infants que volem que iniciïn llur vida sota els preceptes del cristianisme, per això que ens mullem els dits a la pica i ens senyem sempre que entrem a una església, per això que el mossèn ruixa persones, animals i coses depenent del moment de la litúrgia o de la festivitat, perquè, segons el cristianisme, l’aigua purifica. I, paral·lelament, és per això també que la nit de Sant Joan a l’Aran cremen l’Haro, per això que als Pirineus baixen falles, per això que a Alacant fan fogueres, per això que arreu del país tothom celebra la revetlla al voltant de les flames i a ritme de petards, i que molts graduats hi cremen els apunts i molts amants fotos, cartes i poemes, perquè, segons el paganisme, el foc purifica. I, ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar no significa altra cosa que tornar a la puresa, no és res més que llevar allò que hom considera impur; ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar només té una finalitat: preparar el camí per a tornar a començar.

Potser és per això que la nit de Sant Joan sempre fa «olor de sofre i de lluna», per això que és la més bonica de totes, perquè és una eterna invitació a tornar a començar, perquè cíclicament ens empeny a apilar la fusta vella amb l'impertorbable afany de fer foc nou.

19 de juny 2019

Un mal menor

Ja fa temps, tant com fa que el seu germà Pasqual fou escollit president de la Generalitat, que guanyar, a Catalunya, no és sinònim de manar. Ja fa temps que això és així i, atès que la primera vegada que ho constatàrem fou precisament amb el primer tripartit i que l’Ernest Maragall en fou el Secretari de Govern, algú que com ell ha dedicat tota la vida professional a la política hauria d’haver sabut utilitzar molt més hàbilment la calculadora, hauria d’haver sigut més ràpid i perspicaç; algú que com ell s’hi ha ben especialitzat, la mateixa nit electoral ja hauria d’haver fet referència als punts programàtics compartits per ERC i BeC, que són molts, i, seguidament, amb l’ànim d’anar aplanant el camí, ja hauria d’haver deixat caure que la poca diferència entre els suports a un i altre partit hauria de ser tinguda en compte per ambdós. Adés hauria d’haver iniciat les negociacions amb l’alcaldessa Colau, a qui ja d’entrada hauria d’haver proposat el que li acabà proposant al temps de descompte, a la desesperada: un pacte estable, de legislatura, amb l’alcaldia compartida.

Òbviament, això no hauria evitat que, en paral·lel, amb l’alcaldessa en funcions també s’hi hagués posat en contacte la mateixa gent que s’hi posà en contacte a partir de la nit electoral i, és clar, exactament amb la mateixa intenció. Però si ERC hagués desplegat a temps la maquinària i ho hagués fet en la direcció apuntada més amunt, si Maragall hagués sigut més hàbil amb la calculadora i molt més ràpid i perspicaç, malgrat potser finalment Colau hagués acabat sent igualment investida –perquè ben aviat veiérem que no faria un gest semblant al que feu Trias el 2015; perquè, com aleshores, ben aviat constàrem que tot allò transcendia l’abast barceloní i català, que era un afer espanyol–, sens dubte li hauria costat més justificar-se i de ben segur hauria decebut a més electors.
 
Però tant ERC com Maragall es llevaren tard de fer la migdiada –«5 minuts més, mama», feu el ganàpia–, Colau fou investida com qui no vol la cosa per una majoria que després del trencament entre Valls i Cs pot ser recurrent durant la legislatura –al cap i a la fi tots tres són socialdemòcrates– i ara, ben asseguda al tron municipal, té quatre anys per a recuperar els votants perduts –que segur que no són tants com tothom pensa–, així com per a explorar un possible salt al Parlament, al Congrés o a l’Eurocambra.
 
Com són les coses: si bé fa quatre anys l’arribada de Colau a l’alcaldia feu tremolar l’UpDiagonal –i a Polònia els veïns de la zona alta fugiren cames ajudeu-me cap a l’exili, Collserola amunt destinació Sant Cugat–, enguany, en canvi –Sant Cugat també ha caigut–, els uppers han fet mans i mànigues perquè l’Ada continuï essent l’alcaldessa de Barcelona. Però no perquè hagin canviat d’opinió, òbviament; no perquè, de cop i volta, com per art de màgia hagin arribat a la conclusió que el millor per a la ciutat és que continuï sent governada a cop de superilla pel mateix tàndem polític que, amb l'excepció de la legislatura 11-15, la de l'alcalde Trias, l'ha governada des de 1979 fins avui és a dir: el tàndem format per PSC i la línia PSUC-IC-BeC, sinó més aviat perquè, com sempre que arriben moments així no és pas la primera vegada, de les dues opcions possibles aquesta representa un mal menor –«antes roja que rota», diríem altrament.

14 de juny 2019

Visto para sentencia

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquest judici –o sigui: d’aquesta comèdia–: «visto para sentencia».

El dia anterior, dedicat a les conclusions de les defenses, afortunadament poguérem sentir dir als advocats que, més enllà de l’ús del llenguatge –muralles i escuts humans, atrinxeraments i barricades, insults i mirades d’odi, massa tumultuosa, cop d’estat–, de fets violents, durant el període analitzat, a tot estirar tres i com a meres «accions reactives a una situació tensional concreta d’un col·legi determinat efectuades per una persona aïllada» (Van den Eiden), no fets planificats pels acusats i executats de manera organitzada per tothom i arreu del país; o també que seria si més no curiós que, per haver participat a l’1O, «s’imputés un delicte de rebel·lió a aquells que, abillats amb la bandera espanyola i essent aplaudits en entrar a un col·legi electoral, depositaren llur vot dient que no volien la ruptura amb Espanya» (Pina). Afortunadament, per tant, poguérem sentir un relat dels fets molt més fonamentat i, sobretot, molt més versemblant que el de les acusacions. Prova d’aquesta versatilitat la trobem a la part de les conclusions en què l’advocat Melero feu referència als fets ocorreguts després de la declaració d’independència: «el govern de la Generalitat no només no tallà les amarres i retingué el poder, sinó que feu tot el possible per a cedir aquell poder, per a abandonar-lo, per a posar-lo a disposició de l’Estat el dia 27 d’octubre sense la menor resistència... no s’arria la bandera, no es comunica res al cos diplomàtic, no es dicten decrets ni lleis de desenvolupament i tothom s’adapta a l’aplicació de l’article 155». I és que fou així, sens dubte fou així: el dia 27 d’octubre de 2017, després de tot, que no fou poc, i amb l’1O com a punt d’inflexió, el Parlament de Catalunya culminà el mandat democràtic sorgit de les últimes eleccions i proclamà políticament la independència, sí, però no efectuà cap acte de poder, ni tan sols simbòlic. I aquí jutgem fets, no? O jutgem intencions –polítiques?

Uns minuts abans de la finalització del judici, els dotze presos pogueren fer ús de l’al·legat final, un al·legat que la majoria omplí de contingut polític –són presos polítics, és un judici polític: what else?–, d’alt contingut polític entrellaçat amb referències personals colpidores envers les quals molts no poguérem evitar reaccionar com ho feu l’advocat Pina –i ens traguérem les ulleres, i ens fregàrem els ulls–, referències als pares, als fills, a les parelles; als amics, als companys, a la gent. I sempre mantenint la dignitat, sempre tan serenament; malgrat tot aquest temps a la presó sent innocents, sempre mantenint la fortalesa, tothora conservant la calma.

Veient una escena tan trista hom inevitablement pensa que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili i, apel·lant a la manca de garanties, s’hagués reivindicat com a tal des de fora. Sens dubte hauria estat una acció que com a mínim hauria cridat l’atenció de la comunitat internacional: no passa massa sovint, i menys a la UE. Però, si bé teòricament aquest camí hauria comportat d’entrada evitar la presó preventiva que, com bé palesaren els acusats, tant de dolor provoca a tanta gent, sense presos polítics hauria sigut més difícil apel·lar a la manca de garanties de l’Estat per a legitimar l’èxode de tot un govern. De fet, que a hores d’ara al Regne d’Espanya hi hagi presos polítics provoca que molta més gent tingui la mirada posada sobre la realitat catalana; que hi hagi aquestes dotze persones a la presó fa molt més comprensible als ulls de molta més gent informada d’arreu tant l’anhel català d’independència com l’exili del president Puigdemont a Waterloo. Per tant, malgrat la situació ens entristeixi tant, malgrat veiem tan nítidament que llur presència a la presó durant tot aquest període només respon a una lògica de venjança i d’immediata pensem que potser hauria sigut millor que el govern en pes hagués marxat a l’exili, també hem de ser capaços de veure que llur sacrifici personal i el de llurs famílies ha jugat i juga un paper importantíssim, un rol pel qual no podem fer altra cosa que mostrar respecte i admiració.

Després de cent vint dies i més de quatre-cents testimonis –tot començà un trist 12 de febrer de 2019–, abans d’ahir sentírem com el jutge Marchena pronunciava les paraules que posaren el punt i final a la fase oral d’aquesta comèdia, d’aquesta performance nacionalista: «visto para sentencia». A partir d’aquí, als presos polítics només els queda esperar l’estocada final, que, atesa la forma que tot plegat ha adoptat des del principi, malgrat la bona feina de les defenses i l’alta qualitat de part del contingut de certs al·legats finals, hom creu que serà inculpatòria i contundent. Per tot plegat, quan arribi la sentència i els ulls se’ns tornin a humitejar, caldrà que fem el cor fort, que no oblidem que qualsevol de nosaltres s’hi podria trobar i que, malgrat tot –és veritat: malgrat haver-s’hi compromès, ningú no havia bastit cap estructura d’estat–, aquell govern ens portà més lluny del que molts creien, molt més lluny del que uns quants secretament desitjaven. Així que, quan arribi la sentència i se’ns torni a fer un nus a la gola, quan arribi la sentència i els focus tornin a il·luminar el Parlament –i per tant ja no el Suprem ni cap altre jutjat–, hem de tenir molt present que aquell govern proclamà políticament la independència de Catalunya i que, seguint la ratificació que suposaren els resultats del 21D, aquesta és la base sobre la qual hem de seguir treballant, tant de portes endins com de portes enfora –o sigui: tant a Catalunya com a Europa.

10 de juny 2019

La Barcelona de pont

A cavall entre la de cap de setmana i la de vacances, la Barcelona de pont, malgrat amagar algunes de les seves cares –no tots els comerços i establiments són oberts al públic–, resulta ser la més idònia per a tothom amb ganes de gaudir-ne, la més adequada per a treure’n un bon rendiment, per a desplaçar-s’hi amb facilitat, per a passejar-hi fins a perdre-s’hi. I així és que, tant els guiris com els catalans inquiets, barcelonins o vinguts de comarques, aquells que encara no han perdut la curiositat i de tant en tant consulten agendes, horaris, preus i cartelleres, gràcies al tan intermitent com estructural èxode de bona part dels autòctons –que, després d’una llarga estona més al cotxe, ja fa hores que són a l’hotel o obrint portes i finestres de la segona residència–, poden disposar a cor què vols d'una ciutat que aquests dies els somriu més que mai, d'una ciutat que temporalment tenen a l’abast de la mà. 

En dies com aquests és quan, en certa mesura i salvant les distàncies –ara tenim el bicing i els patinets–, emergeix la Barcelona amb què vaig entrar en contacte per primera vegada, de petit, quan, a contracorrent, els meus pares i jo hi passàvem alguns caps de setmana i la major part de les vacances: la de pocs vehicles circulant, la de les voreres més amples i llargues, la del garatge buit de cotxes, la del pollastre a l’ast a la rostisseria de la cantonada; la de l’interior de l’illa deserta, amb tantes persianes abaixades de dia com llums apagats de nit, quan pràcticament no se sent ningú, quan ben bé sembla que no quedi cap veí a casa; la dels metros arribant a l’estació cada cinc o sis minuts, amablement i pausada, com el cotxe de Midnigh in Paris quan el campanar de Sant-Étienne-du-Mont toca les dotze i el Gil es refugia en un passat que només coneix de manera indirecta, per altres, com qualsevol àmbit, època, personatge o acció que coneixem a partir de llibres, documentals, pel·lícules o sèries –és a dir: que coneixem de manera indirecta, per l’observança aliena, per la mirada d’altri–, fugint cames ajudeu-me de la seva època, del seu present i circumstàncies, talment com sembla que fugin els autobusos, que aquests dies van a tot gas amunt i avall de l’Eixample, i talment com sembla que fugim tots plegats sempre que tenim uns dies de festa i, a la recerca d'un petit parèntesi de caràcter psicològic al cap del Pirineu o bé a una platja de la Costa Brava, deixem la ciutat a les mans d'aquells que no han perdut la curiositat per a descobrir-ne els indrets més recòndits, d'aquells que encara xalen passejant-hi, perdent-s'hi i fent-s'hi fotos.

6 de juny 2019

Dia D

Quan, tot fent una referència al desembarcament a Normandia, la invasió més gran per mar de la història de la humanitat –al cap del dia D havien aconseguit desembarcar a França més de 150.000 soldats aliats estatunidencs, canadencs i britànics–, percebis que el teu interlocutor, en comptes d’emetre ni que sigui un convencional «sí, noi, sort en tinguérem», reacciona gesticulant de manera estranya; quan, avui, que en commemorem el 75è aniversari i per tant és tan pertinent citar un esdeveniment com aquest, tan important per la lluita contra els totalitarismes nacionalsocialista alemany i feixista italià, perplex observis com fins i tot t’interromp i, amb l’afany de contraposar l’episodi d’aquell 6 de juny de 1944 a altres també succeïts a la IIGM, cita la batalla de Stalingrad i, és clar, l’entrada russa a Berlín, tu no t’estranyis: malgrat fossin escenaris complementaris pel que fa a la caiguda definitiva del Tercer Reich i, per tant, ni molt menys excloents, tu no te n’estranyis perquè, lamentablement, aquesta mena de ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.

I és que, aviam: de la mateixa manera com ningú no nega que els primers soldats del bàndol aliat a entrar a Berlín foren els russos, tampoc ningú no pretén llevar importància a la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat, punt d’inflexió indiscutible, determinant, tant pel que fa als objectius alemanys als fronts orientals com pel que fa, consegüentment, a les pretensions generals de Hitler, que després de la desfeta a Rússia quedaren definitivament tocades de mort. Però una cosa és el pes i la transcendència de les aportacions de l’URSS en el si de la IIGM i, per tant, en la lluita en contra dels postulats nacionalsocialista i feixista, i una altra les aportacions que feu a posteriori. I és que són aquestes les que progressivament van teixint el fil que ens porta fins als nostres dies; i, amb perspectiva històrica, és des del present que llegim i commemorem aquesta o aquella batalla. Per això, precisament, si bé atorguem el mateix valor a les aportacions russes que a les aportacions americanes pel que fa a la lluita contra el nacionalsocialisme i el feixisme durant la IIGM, quan obrim l’objectiu i ens centrem en la lluita contra els totalitarismes en general d’ençà del final de la guerra fins avui, la nostra mirada ha de ser necessàriament discriminatòria: o potser el sistema socialista soviètic no fou una dictadura?

I és que fer referència al desembarcament a Normandia no només és referir-se a l’inici d’una batalla transcendental per a la finalització de la IIGM i l’ensorrament de les dictadures nacionalsocialista i feixista a Europa: quan hom cita el dia D també està commemorant la posterior consolidació del sistema democràtic, consolidació iniciada als països occidentals, els més avançats del continent, i, després de la caiguda del Mur de Berlín, implementada també a la resta. És per això que és important, perquè va molt més enllà de 1944 i la IIGM; i per això el commemorem, perquè som demòcrates. Però, lamentablement, el ressentiment europeu envers els Estats Units és inescrutable: pot adoptar –i de fet adopta– les formes més inversemblants.

5 de juny 2019

L'autodeterminació

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que tradicionalment acompanya bona part de la vida pública del president dels Estats Units, de la visita de Donald Trump al Regne Unit ens fixarem en part del contingut del discurs que pronuncià durant els prolegòmens del sopar que la família reial britànica oferí en honor seu dimarts a Londres. Amb la reina Elisabet II al cap de taula presidint l’àpat i la resta dels més de cent cinquanta comensals pertinentment asseguts, el president Trump, que per moments ben bé semblava el xiquet vergonyós a qui els pares demanen que llegeixi el poema de Nadal enfilat a la cadira, convidat amb motiu del 75è aniversari del desembarcament a Normandia, començà fent referència a la lluita compartida pels dos països durant la IIGM, una lluita contra el nacionalsocialisme i les tiranies, de les quals, afegí, tant el Regne Unit com els Estats Units contribuïren a l’alliberament de milions de persones. Finalment feu una referència a valors compartits per ambdós: la llibertat, la sobirania, l’estat de dret i –vés per on!– l’autodeterminació.

Hom dirà que no fou més que una picada d’ullet a la situació en què es troba el Regne Unit, poc més que un petit reconeixement pel brexit; i hom hi afegirà que només per interès i, efectivament, hom tindrà raó. Però, mentre aquí molts la presenten com el fruit d’un tipus de fal·làcia, d’una mena d’impossible, no deixa de ser graciós que, en el si d’una trobada entre dos dels països amb les democràcies més consolidades –si no les que més–, dos dels països on no ha arrelat mai el totalitarisme, el president Trump, president de la primera potència econòmica i militar, digués públicament a Elisabet II, reina de la monarquia més antiga d’Europa, que un dels valors que comparteixen és, precisament, l’autodeterminació. No deixa de ser graciós que, mentre alguns la situen sempre fora de l’estat de dret, el Regne Unit ja s’hagi autodeterminat dues vegades durant els últims cinc anys.

Més que deixar-nos portar pel continental soroll que lamentablement sempre acompanya tot allò que prové dels Estats Units –en aquest sentit mai no he acabat d’entendre Europa–, els independentistes catalans faríem bé de tenir clar que quan parlen els grans toca callar i escoltar, escoltar atentament amb la intenció d’aprendre alguna cosa útil per a nosaltres –no útil per a algú altre.

4 de juny 2019

La Santa Aliança

La Santa Aliança fou un pacte politicomilitar de col·laboració entre els regnes d’Àustria, Prússia i Rússia. Signat el 1815, just després de la caiguda definitiva del I Imperi Francès, tingué com a principal objectiu la defensa de l’absolutisme, del modern Ancien Régime que, en detriment de les temptatives d’arrel liberal, havia de tornar a ser el sistema imperant a l’Europa sorgida del vienès congrés. En definitiva: una aliança de caràcter conservador pensada per a evitar, si calia a garrotades, que les flamants tesis polítiques contemporànies tornessin a arrelar mai més enlloc del continent. I Napoleó fou desterrat a Santa Helena, i Lluís XVIII i Ferran VII foren restaurats; i Catalunya i l’Aran tornaren a ser espanyoles, i Andorra recuperà la independència. Però, si bé el mapa continental quedà de nou pintat de modernitat i, internament, els diversos stablishments tradicionals europeus foren capaços de reimposar-se i recuperar el poder, ja res més no tornà a ser mai com abans: els plantejaments liberals –i nacionalistes, en alguns casos– havien arrelat.

Malgrat la vocació de la Santa Aliança fos principalment restablir i mantenir l’ordre anterior a la Revolució Francesa i que, vist amb perspectiva històrica, a hores d’ara considerem, òbviament, que aquella fou una temptativa condemnada al fracàs, n’hem de subratllar un aspecte positiu que ens mena fins als nostres dies: talment com la Unió Europea, la Santa Aliança, que posteriorment incorporà els regnes d’Anglaterra i França –Quàdruple i Quíntuple Aliança–, tingué voluntat aglutinadora, inclusiva, i, alhora, com bé mostren els diversos congressos que al llarg del període 1815-1822 organitzà arreu del continent, predisposició al diàleg i l’acord. Així que, vista des d’aquesta perspectiva –com una associació d’ens sobirans que miren de tractar en comú qüestions que comunament els afecten; com a conjunt d’estats que, amb base a uns criteris acordats, si és pertinent s’ajuden–, podríem dir que aquesta actuà com un dels antecedents d’aquella. On no hauríem de trobar cap mena de similitud, però, és en l’enfocament ideològic d’una i altra, perquè, si bé la Santa Aliança representà l’última temptativa continental a favor de l’Antic Règim, la Unió Europea és fruit, precisament, del triomf de les tesis liberals, unes tesis que, certament, amb el pas dels segles han anat quedant matisades per altres plantejaments polítics que les han anat complementant, com ara els d’arrel socialista, nacionalista, feminista o ecologista, però sempre sobre les bases democràtiques i de dret que, en detriment de les modernes, obriren la porta de la contemporaneïtat. 

És per això que, essent com som europeus –i per tant ciutadans membres d’una superestructura juridicopolítica d’arrel liberal, amb el que això comporta pel que fa a la rousseauniana manera d’entendre la relació de sobirania entre els ciutadans i l’estat–, resultaria incomprensible que la Unió Europea, a través de qualsevol dels seus organismes, acabés justificant que la idoneïtat de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras a l’hora d’exercir les funcions pròpies dels eurodiputats està subjecta a alguna consideració alternativa al més de 2,2M de vots que els atorgà la ciutadania: si la Unió Europea finalment acabés considerant que hi ha quelcom que preval per sobre de la cessió de sobirania que representa l’exercici del vot dels ciutadans, palesaria que ha canviat el rumb, que s'allunya dels seus valors fundacionals. I sí, és cert que a Europa hi ha moltes veus i molt diverses, algunes fins i tot ens transporten a l'etapa dels totalitarismes. Però, tenint en compte el que la UE representa en el si de la història política, estic plenament convençut que, en detriment de les que voldrien fer d'aquella una mera associació entre estats amb l'únic objectiu de preservar l'statu quo i certs stablishments –és a dir: una mena de Santa Aliança adaptada al segle XXI–, les que finalment s'acabaran imposant seran les que pròpiament es fonamenten en les tesis del  liberalisme clàssic, o sigui: les que parteixen de la premissa que la sobirania rau en l'individu i que, consegüentment, el vot d'aquest, que és inalienable, pren sentit de dret de facto, és a dir: esdevé legal com a conseqüència necessària dels resultats fruit de la participació electoral dels ciutadans, no per cap tràmit burocràtic estatal.

29 de maig 2019

No volíeu caldo?

Dels resultats de les últimes eleccions, municipals i europees, d’entrada podem treure una primera conclusió: tant pel que fa a les unes com pel que fa a les altres, i tant a Barcelona com al conjunt del país, l’opció política amb més suports fou una opció política favorable a la independència de Catalunya: a les municipals, aglutinant un total de 819.845 vots i 3.107 regidors –i confirmant un moment dolç, de clara tendència a l’alça–, ERC tornà a ser la força més votada; i, a escala europea, enduent-se’n un total de 987.149 –1.025.411 si comptem també els vots rebuts fora de Catalunya–, l’opció preferida fou JxC. No volíeu caldo?

Malgrat les dificultats amb què ja de bon començament topà la candidatura i, alhora, la gran tendència a l’alça d’ERC, sens dubte indiscutible, la figura política que la major part de l’electorat independentista considerà més adequat reforçar a Europa fou la del president, és a dir: allò que tant políticament com jurídica representen els exiliats i, entre aquests, és clar, Carles Puigdemont, president legítim de Catalunya, nexe internacionalment reconegut entre el moment present i els fets de la tardor de 2017, quan, de facto i als ulls de tothom, Catalunya emergí a la superfície europea com a subjecte polític agent. Perquè qui més clarament representa tot això i alhora més fortament posa en contradicció el relat jurídic oficial del Regne d’Espanya és el president Puigdemont. I per això JxC fou l’opció més votada a Catalunya –i per això el deep state espanyol feu tot el possible perquè no s’hi presentés–, no pas per raons programàtiques concretes relacionades amb aquesta o aquella qüestió –respecte la qual la Comunitat Autònoma de Catalunya no té competències–, ni tan sols per afinitats a l’hora de mirar a la dreta o a l’esquerra de l’escenari com bé demostra el vot dual entre la CUP i JxC o l’evolució de les figures polítiques dels mateixos Puigdemont i Comín, procedents, respectivament, de CDC i el PSC–, sinó pel que políticament significa que el president legítim de Catalunya a l’exili tingui veu a l’Eurocambra. I per si una fos poc, la segona tassa: a la veu dels exiliats s'hi sumarà la dels presos polítics, la del vicepresident Junqueras i la de Diana Riba, dona de Raül Romeva. En total seran només quatre veus catalanes, sí, quatre entre set-centes cinquanta, però, ateses les circumstàncies, estic plenament convençut que la immensa majoria dels eurodiputats les voldran escoltar. 

Ara bé, a Barcelona, atès que l’alternativa a un pacte Maragall-Colau no només és possible sinó comprensible –al cap i a la fi, BeC i el PSC ja han governat junts, i, personalment, Valls també és socialdemòcrata–, i atès que de ben segur que n’hi ha més d’un que no es vol ni imaginar una batllia favorable a la independència de Catalunya, cada cop veig més difícil que, talment com l’alcalde Trias ara fa quatre anys, l’alcaldessa Colau accepti la victòria de l’alcaldable Maragall i, o bé faci un pas al costat o bé hi arribi a un acord –un acord que podria ser estable, de legislatura, i, atès el poc marge de diferència entre els suports a ambdós, una de les formes que podria adoptar és el repartiment a parts iguals dels anys al capdavant del consistori.

22 de maig 2019

Com hem arribat fins aquí?

Una de les preguntes que ja fa més d’un any que ronda pel cap de molts catalans, una pregunta que ha anat guanyant pes a mesura que han anat passant els dies, a mesura que hem anat veient l’evolució de tot pegat i que amb motiu de les diverses convocatòries electorals ara esdevé tan pertinent; una pregunta que acompanya molts dels dubtes i vacil·lacions que tan caracteritzen aquesta petita etapa, que tan presents es fan entre els electors a l’hora d’escollir la papereta blava que introduiran a l’urna diumenge vinent no és cap altra que la següent: com hem arribat fins aquí? Vivint com visquérem els esdeveniments de la tardor de 2017 i sent aquells dignes de la més bonica de les primaveres, com és que ara som on som?, per què ja no som on érem?
 
La resposta del deep state espanyol ja fa dos anys que se sent passar i òbviament hi juga un paper cabdal. Però, pel que fa a l’estratègia de l’independentisme, el camí que ens ha portat fins aquí l’agafà ERC el dia que decidí no reeditar JxS. Ho començàrem a veure al cap d’un parell de mesos, el 30 de gener de 2018, quan el Parlament, amb el president Torrent al capdavant, girà la cara al mandat electoral sorgit de les urnes el 21D, un mandat que ratificà la preparació i execució de l’1O i la proclamació política d’independència del dia 27, així com la persona que en aquells moments exercia les funcions de president del govern català –perquè els resultats feren que l’únic candidat amb els suports necessaris per a ser investit president fos Carles Puigdemont, per això diem que és el president legítim de Catalunya, perquè la legitimitat la donen les urnes–. Així, el dia que el Parlament no es plantà, el dia que el Parlament no blindà el seu president, el dia que el Parlament no investí Carles Puigdemont, l’únic candidat a qui els catalans havien donat els suports necessaris, aquell dia començàrem a veure que el camí que estàvem transitant ja era un altre: concretament, el que ens ha portat fins aquí.
 
A data 2019 ja ens és impossible fer marxa enrere: ja no podem girar cua i fer l’acte de dignitat que hauríem d’haver fet aleshores: ja no podem fer valdre el resultat d’aquelles eleccions. Això sí: tenim a l’abast de la mà tornar a donar suport a la candidatura que, jurídicament parlant, més en contradicció posa els postulats oficials del Regne d’Espanya, la candidatura que tothom informat a Europa sap el que políticament significa: la candidatura que encapçala el president Puigdemont.

15 de maig 2019

En vots i escons, i a Barcelona

Amb el permís de la participació –clara guanyadora: augmentà gairebé 6 punts al conjunt del territori i pràcticament 12 a Catalunya–, observant els resultats de les últimes eleccions espanyoles podem afirmar que PSOE, Vox, Cs, ERC-S, Compromís 2019, EAJ-PNV, EH-Bildu, CCa-PNC i PRC, que conjuntament aconseguiren 16.325.494 vots i 233 escons –62 i 66,6% del total–, en foren els partits guanyadors. I és que, respecte els comicis anteriors, el suport a aquests augmentà en 6.552.554 vots i 96 escons, un augment que quedà repartit de la següent manera: 2.056.046 vots i 38 escons per al PSOE, 2.630.392 i 24 per a Vox, 1.012.831 i 25 per a Cs, 386.061 i 6 per a ERC-S, 172.751 i 1 per a Compromís 2019, 108.412 i 1 per a EAJ-PNV, 74.748 i 2 per a EH-Bildu, 59.116 i 1 per a la CCa-PNC i 52.197 i 1 per al PRC. Per altra banda, PP i Podemos, que conjuntament aconseguiren 8.088.952 vots i 108 escons –31 i 30,9% del total–, foren els dos partits que perderen suport de manera clara, concretament, un total de 4.866.967 vots i 100 escons: 3.550.162 i 1.316.805, i 71 i 29, respectivament. Finalment, dels partits amb representació n’hi ha un parell que guanyaren i perderen alhora: JxC, que, si bé obtingué 15.799 vots més que CDC, l’augment de la participació li comportà acabar perdent 1 escó, i NA+, coalició integrada per PP, Cs i UPN, a la qual perdre 19.653 vots no li impedí passar a ser la força més votada a Navarra, contribuint així, talment com ERC-S a Catalunya i EAJ-PNV al País Basc, a la diversitat cromàtica del mapa final de resultats. I n’era, de blava, Navarra, i de verd Euskadi, i de groga Catalunya, sobre aquell fons vermellós. I hi parà tanta atenció tota l’audiència! Amb un cop d'ull en tingué prou: «Catalunya, groc»; «Catalunya, diferent»; «Catalunya, encara Catalunya».
 
I a Catalunya, sens dubte, la gran triomfadora fou la candidatura d’ERC-S, que s’imposà en vots i en escons, passant de 629.294 a 1.015.355 i, respectivament, de 9 a 15, i, per si això fos poc, guanyant també a la capital, a Barcelona. Per tot plegat fou una victòria immensa, històrica, que, sumada als suports a JxC i el FR, ens deixà informació interessant: amb relació als resultats de 2016 –últimes eleccions espanyoles–, el suport a partits independentistes augmentà més de 7 punts, passant del 32,1% al 39,4; en canvi, si comparem els resultats amb els de les últimes eleccions catalanes, constatarem que en disminuí més de 8. Per tant, segons amb quins resultats comparem els del passat 28 d’abril, tindrem dades per afirmar i alhora negar que el suport a la independència augmenta i disminueix, i, si posem el focus una mica més enrere, ens passarà exactament el mateix pel que fa a les estratègies d’anar junts o per separat: depenent de quin sigui l’altre element amb el qual comparem els resultats del passat 28 d’abril podrem bastir un argument i el seu contrari i sempre tindrem part de raó. Ara bé, el que mai no podrem tenir és tota la raó, almenys mentre als ciutadans europeus-catalans no se’ns permeti expressar la nostra opinió al respecte, és a dir: mentre se’ns continuï negant el dret a opinar sobre la condició juridicopolítica del nostre país –a opinar, sí: hi ha sentències fermes de condemna per l’organització del 9N– i, amb els resultats a la mà, sabent formalment quina és la opció majoritària, aplicar-los d’una manera tan civilitzada com ho feren els ciutadans europeus-escocesos el 18 de setembre de 2014, quan, amb un suport del 55,3%, feren del no l’opció més desitjada.

26 d’abr. 2019

Unes altres eleccions espanyoles

Talment com els sobiranistes d’ECP –o, per filar més prim: la part dels comuns que segueix la línia PSUC-IC–, entenc perfectament que els partits polítics independentistes també es presentin a les eleccions espanyoles perquè, talment com bé diuen els representants de JxC, ERC i FR, cal ser sempre als espais on hom pren decisions que afecten Catalunya. No fer-ho, malgrat pogués ser valorat positivament des d’una perspectiva romàntica, de fet seria un error estratègic, i gros. I ho seria perquè suposaria regalar els 48 escons catalans del Congrés i els 16 del Senat, amb tot el que aquests comporten, als representants dels mateixos partits polítics que, tant des del govern com des de l’oposició, porten més de cinc anys sent incapaços de posar sobre la taula cap proposta política alternativa al procés, més de cinc anys confiant cegament en el perenne immobilisme d'uns electors als que ni permeten decidir entre opcions alternatives ni ofereixen cap projecte de futur, cap opció engrescadora que els provoqui cert grau d’il·lusió col·lectiva –i no: que La Roja guanyi un partit no ho considerarem acció política. 

No fer-ho comportaria que tot l’espai polític català quedés repartit entre els de l’«apoyaré» i els de «nos hemos cargado su sistema sanitario», entre els del 155 pretèrit i els del 155 perpetu. I, atès que en el si del Regne a hores d’ara és il·legal que el conjunt de persones integrants del poble català, una nació que reconeix de facto tot Déu al món, exercim, com ho feren els escocesos –és a dir: com ho feren altres ciutadans europeus–, el dret a l’autodeterminació, cal aprofitar tots i cadascun dels entorns electorals per a reivindicar-lo, tots i cadascun dels moments en què els ciutadans siguem criats a expressar-nos per a continuar palesant, mitjançant el vot, que això no és flor d’un dia, que seguim aquí, que la judicialització de la política no ha suposat la fi de res. 
  
I sí, haver-nos de veure al davant d’unes eleccions espanyoles fa molta mandra, tanta com haver-nos de tornar a comptar. Però, si bé això de ser català no és fàcil, aquesta vegada ja no només ho farem nosaltres, de portes endins i de cara a la parròquia, sinó que, talment com el 21 de desembre, hi haurà més d’un i més de dos que ens acompanyaran des de la distància. I és que, per molt que La Caixa o el Sabadell de torn se’n vagin a no sé on a fer la campanya de la fruita, Catalunya és i seguirà sent entre les regions econòmicament més atractives d’Europa; per molt que dia rere dia haguem de conviure amb aquest malús del llenguatge expressat amb cara d’estar patint una greu inflamació –nacionalista– de budell, Catalunya crida i seguirà cridant l’atenció, atrau i seguirà atraient inversions; i seguirà estant geogràficament ben ubicada, i la UE no està per cedir territori, i a més d’un país li faria gràcia que entre Espanya, França i Itàlia hi hagués un espai de sobirania, tant juridicopolítica com econòmica. Certament, no tothom se n’adonarà –perquè no tots aquells que des de la distància facin comptes al respecte en faran bandera–, però ja pots estar segur que diumenge a la nit continuaran havent-hi molts ulls posats sobre el nostre país, alguns dels quals ben informats i amb capacitat efectiva de provocar moviments. Així que cal aprofitar aquest entorn electoral i, a fi que el pròxim president del Govern espanyol no tingui més remei que afrontar políticament la realitat catalana i, per tant, ja sigui per l’equilibri de forces sorgit de les eleccions, ja sigui per imperceptibles pressions internacionals o per una mica de cada cosa, es vegi obligat a reconèixer l’interlocutor, dialogar-hi i, civilitzadament i democràtica, pactar-hi una solució a l’alçada de la condició d’estat membre de la UE, cal que ens hi fem forts. 

És per això que celebro que els partits sobiranistes i independentistes es presentin a les eleccions espanyoles i és per això que diumenge agafaré el Jeep i pujaré especialment a Ciutat a votar. El que no comparteixo de cap de les maneres, però i els d'ERC ja ho poden explicar com vulguin, és que s’hi presentin per separat.

23 d’abr. 2019

A l'ampit de la finestra

De vegades i de nit, majoritàriament –com avui, tot just fa una estona–, obro la finestra de l’habitació, la que dóna a l’interior de l’illa, i, recolzat sobre l’ampit, intercalo fantasies i pipades. I, de vegades i de nit, sempre de nit,, alço la mirada a l’horitzó –sempre direcció Besòs-muntanya–, i de bell nou revisc la sensació de ser a Barcelona per primera vegada. I Barcelona no és cap excepció: com tot, és ser-hi per primera vegada.
Normalment és després d’un període d’absència, d’allunyament de la quadriculada ciutat, de retorn a la pau de la pirinenca vila, com avui tot just fa una estona, perquè l'essència rau en el contrari: sentim què és l'alegria quan estem tristos i la companyia quan estem sols, l'amor quan ningú no ens estima i l'estima quan ningú no ens vol, Barcelona quan som a Ciutat i la Seu quan som a Gràcia.

Adés, tal i com passa amb qualsevol sensació, un fred raonament la succeeix d’immediata: i prenc consciència que d’aquí quatre hores m’he de llevar, que demà serà la trenta-cinquena vegada que viuré una diada de Sant Jordi, que fa dies que no escric, que enguany no he quedat per baixar a Passeig de Gràcia; que no sóc de fer col·leccions –excepte de numismàtica–, que cada cop ha sigut especial, i, d’acord amb les circumstàncies, únic, irrepetible, màgic i singular, i que, malgrat no estigui avesat a fer recomptes ni a calcular a la femenina manera, sinó més aviat a saltar sense xarxa, a aparèixer d’imprevista a escena, a jugar amb la baralla d’altri, a entrar a la sucursal com qui passa la  porta de casa, a cara descoberta, sempre que penso en plural, encara que sigui només un instant, abans invoco les imatges dels rostres que se m’han escolat entre els dits que la dels torsos que he tingut entre els braços.