29 de des. 2018

Somni d'una nit d'hivern

Entre les habituals mirades i miradetes, tan estranyes com familiars –ja m’imagino que conviure-hi no deu ser gens fàcil–, en un moment puntual de poca feina, lluny per tant de les neveres, els glaçons i les mitges rodanxes de llimona, mentre recolzes l’esquena al raconet de la paret més proper a l’endoll on tens per costum recarregar el dispositiu, tot just un parell de minuts després d’haver-te’l enviat tu ja llegeixes el misteriós missatge; i a la recerca d’algun gest que en delati l'atrevit emissor, d’algun moviment que et permeti verificar empíricament les sospites que tens al respecte, al cap de ben poc ja aixeques lentament els ulls de la pantalla alhora que amb la mà dreta i en dos elegants moviments t'apartes un floc de cabells de la cara. Jo albiro la seqüència de reüll, a ben pocs metres de distancia, intentant dissimular durant sis o set segons, procurant retardar uns instants més la següent escena de l'episodi pilot de la flamant sitcom, estrenada la nit d’un fred divendres de desembre: el càlid instant en què les nostres mirades es trobin i, al ritme d’una cançó d’Extremo «hoy voy ganando, ayer perdí», l'un a l'altre ens regalem un suau somriure acompanyat d'una mirada de complicitat, un breu somriure que esquerdi de dalt a baix la part central del sostre de vidre d'aquesta tan nostrada com minúscula ciutat escenes de Kubrick, aforismes de Nietzsche, compassos de Schoenberg, traços de Munch.

Adés, a la recerca d’un nou relat –l’anterior ja no serveix, l’anterior qui sap on para–, de camí cap a casa constatarem que els nostres noms també són a la llista d’admesos al postgrau Viatges en el temps, un d'abast metafísic i arrel existencial, sense estructura curricular i, és clar, susceptible de ser cursat a distància: una mena de títol propi no homologat per ningú més que per cadascun dels estudiants que, cíclicament, en el si de l'etern diàleg que hom manté amb si mateix, al llarg de la vida proven d'aprovar-ne els crèdits.