31 de des. 2018

Fer balanç

Avui que finalitza l’any i que, per tant, passarem l’últim full del calendari, avui és quan ens sentim exhortats a girar el cap enrere per a fer balanç. I talment com l’infant que al llit estant i amb la cambra a les fosques s’adorm rememorant els moments més significatius que ha viscut i ha fet viure al llarg del dia, de ben segur que, en més o menys mesura, tots trobarem el moment adequat per a fer el que de petits ja fèiem: per a tancar els ulls i omplir els pulmons al màxim, i, a punt pel que vindrà –«els moments de mirar enrere et faran gràcia i et faran mal»–, cordar-nos el cinturó de seguretat, desplegar el retrovisor, treure el fre de mà i, a l’espera que la inèrcia de l’existencial moviment remogui totes i cadascuna de les cèl·lules del nostre cos, aixecar tan lleugerament com progressiva el peu de l’embragatge.

I hi ha qui ho farà a l’església, després d’haver combregat, en el moment en què el ritus preveu uns instants de pregària –que no és altra cosa que l’exercici de la introspecció–, al ritme de les notes d’un òrgan situat al costat d’un dels altars laterals, dedicat a Sant Galderic, patró de la pagesia; qui ho farà a l’hospital, ingressat o vetllant un malalt; qui ho farà mentre corre la Sant Silvestre del seu poble, durant els primers sis o set quilòmetres, quan encara manté la mitjana, quan encara se sent fort; qui ho farà assegut en una cadira de la cuina, al costat de l’estufa de Descartes, que de ben segur és la mateixa de la qual parla Einstein tres segles més tard –«abans les coses duraven més», diria ma mare–, amb la bata i les espardenyes d’estar per casa posades, alhora que suca en un gotet de moscatell l’última de les neules de la bossa que comprà amb motiu del dinar de Nadal; qui ho farà als peus del bressol, neguitejat per les eternes preguntes, les que tantes i tantes persones s’han fet abans que ell –«seré un bon pare?», «serà prou forta?», «serà feliç?»–; qui ho farà mentre un a un engoleix els dotze grans de raïm, a empentes i rodolons, o uns instants més tard, tancat al bany, víctima dels efectes puntuals de l’alcohol ingerit amb les menges, mentre es mira al mirall i no s'agrada, mentre es remulla la cara amb l'esperança de trobar-se millor; qui ho farà desparant la taula o apilant els plats bruts sobre el marbre del costat de la pica; qui ho farà al sofà estant, a la voreta de la persona amb qui feliçment s’ha complicat la vida o a tocar de l’imbècil –ara se n’adona– amb qui un mal dia es casà; qui ho farà a la presó o a l’exili, lluny de la seva família o ciutat, víctima d’aquest abús espanyol de poder que ens està tocant viure, d’aquesta venjança disfressada de justícia, d’aquesta predemocràcia engalanada amb serpentines d'entreteniment; qui ho farà a l’aeroport, uns minuts abans d’embarcar; qui ho farà de matinada, mentre torna cap a casa, o tot esmorzant, alhora que escolta la primera de les rondes informatives del 3/24; qui ho farà sortint de la feina o, amb la mateixa son, uns minuts abans de fitxar; qui ho farà al llit estant, mirant com ella dorm, sentint com respira, o uns instants després que a corre-cuita n’hagi marxat, havent-se oblidat un cabell llarg sobre el coixí, havent deixat impregnats de sentit tots i cadascun dels raconets de la cambra.

29 de des. 2018

Somni d'una nit d'hivern

Entre les habituals mirades i miradetes, tan estranyes com familiars –ja m’imagino que conviure-hi no deu ser gens fàcil–, en un moment puntual de poca feina, lluny per tant de les neveres, els glaçons i les mitges rodanxes de llimona, mentre recolzes l’esquena al raconet de la paret més proper a l’endoll on tens per costum recarregar el dispositiu, tot just un parell de minuts després d’haver-te’l enviat tu ja llegeixes el misteriós missatge; i a la recerca d’algun gest que en delati l'atrevit emissor, d’algun moviment que et permeti verificar empíricament les sospites que tens al respecte, al cap de ben poc ja aixeques lentament els ulls de la pantalla alhora que amb la mà dreta i en dos elegants moviments t'apartes un floc de cabells de la cara. Jo albiro la seqüència de reüll, a ben pocs metres de distancia, intentant dissimular durant sis o set segons, procurant retardar uns instants més la següent escena de l'episodi pilot de la flamant sitcom, estrenada la nit d’un fred divendres de desembre: el càlid instant en què les nostres mirades es trobin i, al ritme d’una cançó d’Extremo «hoy voy ganando, ayer perdí», l'un a l'altre ens regalem un suau somriure acompanyat d'una mirada de complicitat, un breu somriure que esquerdi de dalt a baix la part central del sostre de vidre d'aquesta tan nostrada com minúscula ciutat escenes de Kubrick, aforismes de Nietzsche, compassos de Schoenberg, traços de Munch.

Adés, a la recerca d’un nou relat –l’anterior ja no serveix, l’anterior qui sap on para–, de camí cap a casa constatarem que els nostres noms també són a la llista d’admesos al postgrau Viatges en el temps, un d'abast metafísic i arrel existencial, sense estructura curricular i, és clar, susceptible de ser cursat a distància: una mena de títol propi no homologat per ningú més que per cadascun dels estudiants que, cíclicament, en el si de l'etern diàleg que hom manté amb si mateix, al llarg de la vida proven d'aprovar-ne els crèdits.