30 d’ag. 2018

No és el mateix

No és el mateix segar les males herbes, deixar-les assecar sobre el sòl, remoure-les amb la terra més superficial, adobar-la, tornar-la a remoure més profundament, deixar-la reposar, estovar-la de bell nou quan ja s’ha allargat el dia, agafar l’aixada i fer-hi els solcs, obrir l’estolador i regar-la, esquerdar-ne la part superficial amb un sartellet, baixar al mercat a comprar esqueixos de tomatera, plantar-los, preparar les canyes, muntar-ne l’estructura, lligar-hi les plantes i regar-les que saltar la tanca de l’hort per arrencar-les: no és el mateix.

No és el mateix encendre l’ordinador, obrir l’editor de textos, escriure-hi la primera frase, llegir-la, escriure-hi el primer paràgraf, llegir-lo, reescriure’n certes parts, rellegir-les, deixar reposar el text, obrir-lo passades unes hores o dies, tornar-lo a llegir, esborrar-ne frases i mots inadequats i reescriure’ls amb l’ajut, si cal, de diccionaris, rellegir el text, tornar-lo a deixar en repòs, obrir-lo de bell nou a través del mòbil tot esmorzant, rellegir-lo amb la intenció de modificar-lo parcialment al vespre, ja a casa suprimir-ne apartats innecessaris, fer un últim cop d’ull al resultat final, buscar un títol adient, publicar-lo al bloc i llegir-lo de bell nou per primera vegada que accedir-hi per hackejar-lo: no és el mateix.

No és el mateix anar a col·legi, a l’institut i a la universitat, estudiar una llicenciatura, dos postgraus i un màster, llegir clàssics i escoltar experts, rumiar sobre teories, plantejar hipòtesis, tenir opinions i, per conseqüència, eloqüentment expressar-les que, davant d’algú que té una capacitat més alta que tu d’emetre judicis de valor elegantment i fonamentada, en comptes de procurar rebatre'l dialècticament, amb l’ànim de minimitzar o suprimir el decalatge intel·lectual entre ambdós, fer totes les pallassades possibles per tapar-li la boca: no és el mateix.

No és el mateix plantar que arrencar, escriure que esborrar i parlar que tapar la boca, com tampoc ho és posar llaços grocs que treure’n. I no és el mateix perquè els llaços grocs representen la denúncia de l’existència de presos polítics i exiliats –fet que podem afirmar amb tots els ets i uts després de les sentències dels tribunals de països democràtics com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit al respecte, conseqüència directa de la politització de la justícia, mostra, alhora, de la greu, molt greu manca d’esperit democràtic i, per tant, de democràcia com a tal fet que deriva, sigui dit, de la manera com la ciutadania veu la realitat, ja que la forma que adopta una estructura juridicopolítica, un estat, és un mirall que reflexa la mentalitat majoritària de la seva ciutadaniaI si els llaços grocs, per tot el que hem dit, en última instància representen la denúncia per la condició predemocràtica del Regne d’Espanya, i si alhora hi ha partits polítics i ciutadans que, respectivament, atien i en porten a terme la retirada, una de dues: o bé aquests es posicionen en contra de tribunals neutrals com l’alemany, el belga, el suís i el britànic perquè encara ara es creuen la novel·la de la violència –això sí que és viure a la Matrix, a fe de Déu!–, o bé s'hi posicionen perquè allò que esperen de la justícia no és justícia com a tal –que és el que hom n’espera en el si d’un estat democràtic de dret–, sinó venjança –que és la forma que la justícia adopta en el si de les dictadures, els règims i les pseudodemocràcies. 

No és el mateix plantar que arrencar, escriure que esborrar, parlar que tapar la boca i posar llaços grocs que treure’n, com tampoc és el mateix fer tot el possible per votar que, contràriament i miserable, fer tot el possible per impedir-ho. 

I sí, tot està relacionat; i sí, això va de democràcia.

8 d’ag. 2018

Tinder

Una tarda de fa no gaires dies –era a casa i no tenia ganes de fer res, tampoc d’escriure–, víctima puntual de la càlida crida, la més bonica que hi pot haver –prolegomen de tants poemes, preludi de tantes cançons–, més d’un any després d’haver-la esborrada del dispositiu, malgrat el poc espai de què disposa el meu benvolgut iPhone 4S –prèviament vaig haver de suprimir part del programari–, em vaig tornar a instal·lar la tan famosa com cosificant aplicació. 

La primera vegada que em vaig descarregar Tinder va ser arran d’una conversa mantinguda amb un amic d’infantesa fascinat pel gadget geosocial: «tu que vius a Barcelona te l’has de descarregar, home», em digué, «que allà baix a la capital no és com aquí, on de seguida tens vistes totes les opcions, que al cap i a la fi són ben poques i, per sort o per desgràcia, ja conegudes». Me n’ensenyà el simple funcionament, m’explicà algunes de les seves vivències com a usuari i, passades unes hores, ja a casa estant, atesa la meva perenne condició d’home lliure, ja em veus editant el meu perfil, ja em tens configurant els primers paràmetres de recerca. I, entre noies de totes les mides, au!, ara cap a l’esquerra; i, entre xicotes de tots els colors, apa!, ara cap a la dreta. I tria i remena, i ara vés que adés vinc; i amunt i avall, i tomba i gira, i, en acabat, torna a començar: i rosses i morenes, i girafes i elefants; i a l’esquerra i a la dreta, i ara like i ara discard

Després d’haver-m’hi submergit durant un parell de setmanes, no et negaré pas que tantes tombarelles no m’hagin distret ni que, entre monstres de tota mena, així com de tant en tant algun paio disfressat, no hi hagi trobat àngels que, de tan boniques, «no semblav[en] de veritat». Alhora, tampoc seré jo, etern defensor de l’actitud liberal, qui llevi valor als encontres puntuals fonamentats en la mera atracció física o en certs aspectes de caràcter morbós, sigui quina sigui la forma que aquella adopti o, d’aquests, la seva raó de ser. Però una cosa és fotre un clau i una altra de molt diferent fer una família, i, a fi d’evitar mals majors que transcendeixin la parella i afectin a tercers, malgrat a immediat termini aquest pensament pugui jugar males passades –això de pensar massa de vegades no surt a compte, cal tenir-ho clar, i cal tenir-li-ho perquè ja no som adolescents i, per tant, sabem que una cosa és passar una estona sensitivament agradable –o psicològica, també, si a l’atracció física hi afegim algun component de caràcter simbòlic– i una altra de molt diferent començar un projecte de vida en comú, perquè la bella alteració de la percepció que comporta la càlida crida –raó de tants articles, causa de tantes raons–, si no camina de bracet d’algun altre factor –per exemple: que la noia en qüestió sàpiga llegir, que hagi anat a col·legi, o que, amb la vista posada a l'educació de la següent generació (finalitat de la família), amb ella hi comparteixis aspectes de base, fonamentals–, s’esvaeix al ritme que es fan presents els efectes de la tan cruel com natural, ecològica, amoral, sostenible i necessària gravetat.