20 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política IV

<<

I així hem arribat al darrer giravolt del periple de l’euroordre, el de la retirada, que és el millor de tots els que hem vist fins ara, el definitiu: un magnífic últim capítol, sens dubte, per a posar el punt i final a la primera temporada de la sèrie de ficció que ha estat aquesta causa des de bon començament. Quin conte d’a la vora del foc que ens han pretès fer empassar! Sort que més enllà de la jurisprudència espanyola hi ha vida i que, marxant-hi a l’exili, uns quants ens ho han mostrat –a l’exili, sí, tal com sona, perquè, arran de la retirada de l’ordre de detenció i extradició, així com de la resposta dels tribunals belga i alemany, pels mateixos fets que a data d’avui poden circular lliurement per qualsevol país del món, si s’haguessin quedat aquí a hores d’ara serien a la presó–, sort que més enllà de la lectura espanyola, tan conservadora, hi ha altres maneres, molt més liberals, de llegir el paper de la justícia –i per extensió de la política i de la condició de ciutadà– en el si d’un estat de dret, i sort que la justícia del país que marca el rumb de la Unió Europea té molt clara la separació de poders, així com la diferència entre realitat i ficció, entre relats fundats i històries fabulades pensades per a infants.

La retirada de l’euroordre és el millor dels giravolts que hem vist fins ara perquè ens revela la naturalesa política del periple, perquè, estirant el fil dels esdeveniments, ens en descobreix la intencionalitat. I és que la justícia a la qual reiteradament ens han dit que ens portaven, realment no l’hem trobada fins que no hem estat al davant d’un tribunal neutral, no polititzat –com són els tribunals dels països democràtics–, mai abans, en front d’aquests alts jutges espanyols tan conservadors com nacionalistes, amb clara vocació d’extralimitar-se, d’intervenir més enllà dels límits entre els que els estats liberals de dret situen l’acció pròpia del poder judicial. Com podríem explicar, si no, la segona retirada de l’euroordre per part del Suprem espanyol? Si les tesis de l’acusació –a càrrec de Vox–, de la fiscalia i del tribunal han acceptat des del primer dia la premissa que obre la porta al delicte de rebel·lió –o sigui: la violència–, per què Llarena, en representació de l’àmbit jurídic del Regne, no ha mantingut la seva posició? Per què ha retirat l’ordre de detenció i extradició, si segons ell el relat espanyol descriu fidelment la realitat? I encara que la justícia alemanya hagi desestimat l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, per què ha retirat les ordres de detenció i extradició adreçades a Comín, Ponsatí i Rovira, residents a Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament? Talment com el president Puigdemont, així com Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull, Turull, Cuixart i Sánchez, aquells també tenen un procediment obert pel mateix delicte. Que potser el jutge Llarena, a diferència dels tribunals neutrals amb què afortunadament hem topat, no ha tingut mai la intenció de fer justícia? I si la intencionalitat que ha donat peu a tot aquest periple no ha estat mai esclarir jurídicament els fets, quina ha estat? Que potser el que ha volgut des del primer dia Llarena, com a representant del Regne d’Espanya –i per tant el Regne com a tal, perquè el jutge del Suprem no actua a títol individual, com si fos un freelance, sinó en representació de la justícia del país i, per tant, del país mateix–, ha estat aplicar un determinat tipus de venjança amb la clarivident vocació d’interferir en l’àmbit polític, d’alterar-ne excepcionalment l’ordre i, a la fi, de deixar-lo reestructurat d'una determinada manera de cara al futur? Perquè, és clar: cal recordar que si el novel·lista Llarena no hagués retirat l'euroordre i Puigdemont hagués estat finalment extradit per malversació, hauria estat tècnicament possible que el Parlament l'acabés reinvestint president de la Generalitat. Puigdemont reinvestit president de la Generalitat després de tots els escarafalls, tan nacionalistes com fantasiosos, que a través dels seus mitjans –que són pràcticament tots– ens han procurat fer empassar durant tots aquests mesos? Puigdemont el prófugo altre cop president de Catalunya? Arribats aquí, l'única manera de tancar la porta a aquesta possibilitat era retirant l'euroordre, encara que aquest moviment, pel que hem comentat més amunt, hagi revelat la intencionalitat política de l'acció, deixant molt debilitada la imatge de la justícia espanyola i, per extensió, del Regne com a tal.

Paral·lelament, com bé sabem, Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull, acusats del mateix delicte que Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Cuixart i Sánchez, segueixen estant tancats a la presó. Com és possible que, pels mateixos fets, els consellers siguin a la presó i el president, cap del govern, pugui circular a cor què vols arreu del món? I, alhora, en quin cap cap que el Tribunal Suprem espanyol, si el que realment pretén és fer justícia –i la justícia és universal–, per una banda renunciï a fer ús del mecanisme internacional de detenció i per l'altra mantingui els consellers tancats a la presó? Després de tot, ara veiem més clarament que mai que Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull són presos polítics; ara veiem més clarament que mai que, pel que fa al cas que ens ateny i amb relació a la justícia espanyola, el complement del nom pesa més que el nom mateix: la justícia espanyola és més espanyola que justa.