18 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política II

<<

Durant el període en què l’euroordre restà inactiva, Puigdemont, el president Puigdemont –perquè, paral·lelament, després de les eleccions del 21 de desembre era l’únic diputat electe amb els suports necessaris per a ser reinvestit president–, viatjà a Copenhaguen i a Ginebra, on participà en conferències i col·loquis sobre la política europea contemporània, i ja amb l’euroordre reactivada, a Hèlsinki, convidat pel Grup d’amistat amb Catalunya, integrat per diputats finlandesos de diversos partits. D’aquest últim viatge se’n derivà un altre petit rebés per a la causa de l’euroordre: ningú detingué Puigdemont d’anada ni un cop arribat a Hèlsinki; tampoc a Dinamarca, de camí cap a casa. Però al cap de ben poc, una tan sucosa com fugaç victòria reduí el rebés a mera fotesa: el matí del 25 de març, la policia alemanya detingué el president Puigdemont a pocs quilòmetres de la frontera danesa i, a diferència del que havia succeït uns mesos abans a Brussel·les, el jutge pertinent li decretà presó preventiva al·legant risc de fuga. Just quan el Consell de la República catalana a Waterloo començava a caminar, just quan el fil de veu s’enfilava més enllà dels Pirineus, «on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!». 

Al llarg d’aquells dies, mentre taral·lejàvem la tornada de la cançó infantil alemanya de moda, uns cregueren que es deixà agafar, i ho aplaudiren apel·lant a l’estratègia –així es faria palès que la justícia alemanya no és com l’espanyola, així la causa seria tractada per part d'un tribunal neutral–, mentre que, més porugament, altres criticaren la ruta escollida per a tornar cap a Waterloo. Però després d’haver sentit a dir tantes vegades que la justícia alemanya no era com la belga, uns i altres teníem el cor en un puny: tothom sabíem que el relat del jutge Llarena i els fets ocorreguts l’1 d’octubre no coincidien –a fe de Déu quin novel·lista!–, però el clima d’a-por-ellos sorgit al voltant del 20 de setembre, amb tots i cadascun dels seus capítols –no els oblidarem pas mai–, així com el grau tan alt d’arbitrarietat a l’hora d’investigar fets o titllar-los d’una o altra manera segons qui en fossin els autors i quina fos llur ideologia, havia aconseguit fer-nos creure que podia passar qualsevol cosa, fins i tot que un tribunal neutral, com ho és l’alemany, acabés donant credibilitat als postulats espanyols i, consegüentment, decidís extradir el president pel delicte de rebel·lió. Afortunadament, els dubtes s’esvaïren onze dies després, quan el Tribunal Superior d’Schleswig-Holstein es pronuncià: atès que l’1 d’octubre no hi hagué un grau de violència suficient com perquè els representants polítics responsables d’aquesta se’ls pugui imputar delicte de rebel·lió, descartà la immediata extradició de Puigdemont a Espanya, demanà més informació sobre l’acusació per malversació, li imposà una multa de 75.000€ i, a l’espera de la resolució del tribunal, li prohibí sortir del país, sí, però l’endemà mateix ja pogué deixar enrere Neumünster i dirigir-se cap a Berlín, on fixaria la seva residència. 

Onze dies després de la seva detenció, el jutge alemany pertinent es pronuncià i el relat espanyol quedà formalment qüestionat per primera vegada: o no és veritat que un tribunal neutral objectivà, negre sobre blanc, una valoració favorable a les tesis defensades per l’acusat Puigdemont, o sigui: contràries al relat defensat pel Regne? Però per si això hagués estat poc, per si el posicionament alemany no hagués representat una galleda prou freda de realisme sobre el rostre del nacionalisme espanyol, el mateix dia 5, el tribunal belga que arran de la reactivació de l’euroordre havia citat a declarar a Comín, Puig i Serret, després d’haver escoltat els posicionaments dels consellers, talment com succeí amb la primera euroordre, la de Lamela, els deixà en llibertat sota fiança a l’espera d’estudiar detalladament el cas. I l’endemà, dia 6, Puigdemont sortí de la presó de Neumünster, i a fora l’esperà la premsa internacional, així com un grup de ciutadans catalans i alemanys contraris a la politització –espanyola– de la justícia, a l’abús –espanyol– de poder. I feu una breu roda de premsa, i parlà en alemany i en anglès, i demanà l’alliberament de la resta de membres del govern, de la presidenta del Parlament i dels líders de la societat civil independentista, també acusats de rebel·lió, com Puigdemont, Comín, Ponsatí i Rovira, però, a diferència d’aquests –residents a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament, és a dir: sota jurisprudències neutrals–, tancats a la presó de nou des del 23 de març.