20 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política IV

<<

I així hem arribat al darrer giravolt del periple de l’euroordre, el de la retirada, que és el millor de tots els que hem vist fins ara, el definitiu: un magnífic últim capítol, sens dubte, per a posar el punt i final a la primera temporada de la sèrie de ficció que ha estat aquesta causa des de bon començament. Quin conte d’a la vora del foc que ens han pretès fer empassar! Sort que més enllà de la jurisprudència espanyola hi ha vida i que, marxant-hi a l’exili, uns quants ens ho han mostrat –a l’exili, sí, tal com sona, perquè, arran de la retirada de l’ordre de detenció i extradició, així com de la resposta dels tribunals belga i alemany, pels mateixos fets que a data d’avui poden circular lliurement per qualsevol país del món, si s’haguessin quedat aquí a hores d’ara serien a la presó–, sort que més enllà de la lectura espanyola, tan conservadora, hi ha altres maneres, molt més liberals, de llegir el paper de la justícia –i per extensió de la política i de la condició de ciutadà– en el si d’un estat de dret, i sort que la justícia del país que marca el rumb de la Unió Europea té molt clara la separació de poders, així com la diferència entre realitat i ficció, entre relats fundats i històries fabulades pensades per a infants.

La retirada de l’euroordre és el millor dels giravolts que hem vist fins ara perquè ens revela la naturalesa política del periple, perquè, estirant el fil dels esdeveniments, ens en descobreix la intencionalitat. I és que la justícia a la qual reiteradament ens han dit que ens portaven, realment no l’hem trobada fins que no hem estat al davant d’un tribunal neutral, no polititzat –com són els tribunals dels països democràtics–, mai abans, en front d’aquests alts jutges espanyols tan conservadors com nacionalistes, amb clara vocació d’extralimitar-se, d’intervenir més enllà dels límits entre els que els estats liberals de dret situen l’acció pròpia del poder judicial. Com podríem explicar, si no, la segona retirada de l’euroordre per part del Suprem espanyol? Si les tesis de l’acusació –a càrrec de Vox–, de la fiscalia i del tribunal han acceptat des del primer dia la premissa que obre la porta al delicte de rebel·lió –o sigui: la violència–, per què Llarena, en representació de l’àmbit jurídic del Regne, no ha mantingut la seva posició? Per què ha retirat l’ordre de detenció i extradició, si segons ell el relat espanyol descriu fidelment la realitat? I encara que la justícia alemanya hagi desestimat l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, per què ha retirat les ordres de detenció i extradició adreçades a Comín, Ponsatí i Rovira, residents a Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament? Talment com el president Puigdemont, així com Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull, Turull, Cuixart i Sánchez, aquells també tenen un procediment obert pel mateix delicte. Que potser el jutge Llarena, a diferència dels tribunals neutrals amb què afortunadament hem topat, no ha tingut mai la intenció de fer justícia? I si la intencionalitat que ha donat peu a tot aquest periple no ha estat mai esclarir jurídicament els fets, quina ha estat? Que potser el que ha volgut des del primer dia Llarena, com a representant del Regne d’Espanya –i per tant el Regne com a tal, perquè el jutge del Suprem no actua a títol individual, com si fos un freelance, sinó en representació de la justícia del país i, per tant, del país mateix–, ha estat aplicar un determinat tipus de venjança amb la clarivident vocació d’interferir en l’àmbit polític, d’alterar-ne excepcionalment l’ordre i, a la fi, de deixar-lo reestructurat d'una determinada manera de cara al futur? Perquè, és clar: cal recordar que si el novel·lista Llarena no hagués retirat l'euroordre i Puigdemont hagués estat finalment extradit per malversació, hauria estat tècnicament possible que el Parlament l'acabés reinvestint president de la Generalitat. Puigdemont reinvestit president de la Generalitat després de tots els escarafalls, tan nacionalistes com fantasiosos, que a través dels seus mitjans –que són pràcticament tots– ens han procurat fer empassar durant tots aquests mesos? Puigdemont el prófugo altre cop president de Catalunya? Arribats aquí, l'única manera de tancar la porta a aquesta possibilitat era retirant l'euroordre, encara que aquest moviment, pel que hem comentat més amunt, hagi revelat la intencionalitat política de l'acció, deixant molt debilitada la imatge de la justícia espanyola i, per extensió, del Regne com a tal.

Paral·lelament, com bé sabem, Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull, acusats del mateix delicte que Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Cuixart i Sánchez, segueixen estant tancats a la presó. Com és possible que, pels mateixos fets, els consellers siguin a la presó i el president, cap del govern, pugui circular a cor què vols arreu del món? I, alhora, en quin cap cap que el Tribunal Suprem espanyol, si el que realment pretén és fer justícia –i la justícia és universal–, per una banda renunciï a fer ús del mecanisme internacional de detenció i per l'altra mantingui els consellers tancats a la presó? Després de tot, ara veiem més clarament que mai que Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull són presos polítics; ara veiem més clarament que mai que, pel que fa al cas que ens ateny i amb relació a la justícia espanyola, el complement del nom pesa més que el nom mateix: la justícia espanyola és més espanyola que justa.  

19 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política III

<<

Però, malgrat el rebés que representà per a les tesis sostingudes pel Tribunal Suprem el fet que Puigdemont, Comín, Ponsatí i Rovira, a diferència dels acusats de rebel·lió que restaren sota la jurisprudència espanyola, estiguessin en llibertat, els tribunals alemany, belga, britànic i suís encara havien d’estudiar els casos i pronunciar-se formalment al respecte. Així, a principis d’abril encara existia la possibilitat que Puigdemont, Comín, Serret, Puig, Ponsatí i Rovira acabessin sent extradits per rebel·lió i/o malversació, depenent de cada cas. Sens dubte, un moviment en aquesta direcció per part de les justícies de qualsevol d’aquells països hauria reforçat la tesi sostinguda per Llarena, però també hauria enfortit el posicionament de l’acusació, perquè tant el Tribunal Suprem com Vox encara a data d’avui accepten –i aquí començà tot– que la causa per rebel·lió té recorregut perquè l’1 d’octubre els votants generàrem una acció de caràcter violent; els votants, votant. Els votants! Votant! 

Els votants? Votant? No senyora, no, l’1 d’octubre no fórem els votants, precisament, qui portàrem la violència a les escoles: els votants hi portàrem vida, il·lusió i vots; ciutadania, democràcia i futur. I això és el que els ha intentat dir tothom des del primer dia, també juristes espanyols; això és el que els ha intentat dir tothom de moltes maneres diferents, també els tribunals europeus afectats per la causa: el primer, el belga, qui desestimà l’euroordre per defecte de forma un mes després d’haver-ne iniciat el procediment; i fa tot just una setmana, l’alemany, qui, si bé obrí la porta a extradir Puigdemont per malversació, rebutjà fer-ho per rebel·lió al·legant el que ja havia avançat uns dies després que el president fos detingut, el mateix que els ha intentat dir tothom des del primer dia i de moltes maneres diferents: l’1 d’octubre, els votants no hi portàrem violència, als col·legis, sinó vots. I dir que allò que els votants portàrem a les escoles foren vots és el mateix que dir que aquesta és una qüestió de caràcter polític i, per tant, ha de ser resolta políticament.

18 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política II

<<

Durant el període en què l’euroordre restà inactiva, Puigdemont, el president Puigdemont –perquè, paral·lelament, després de les eleccions del 21 de desembre era l’únic diputat electe amb els suports necessaris per a ser reinvestit president–, viatjà a Copenhaguen i a Ginebra, on participà en conferències i col·loquis sobre la política europea contemporània, i ja amb l’euroordre reactivada, a Hèlsinki, convidat pel Grup d’amistat amb Catalunya, integrat per diputats finlandesos de diversos partits. D’aquest últim viatge se’n derivà un altre petit rebés per a la causa de l’euroordre: ningú detingué Puigdemont d’anada ni un cop arribat a Hèlsinki; tampoc a Dinamarca, de camí cap a casa. Però al cap de ben poc, una tan sucosa com fugaç victòria reduí el rebés a mera fotesa: el matí del 25 de març, la policia alemanya detingué el president Puigdemont a pocs quilòmetres de la frontera danesa i, a diferència del que havia succeït uns mesos abans a Brussel·les, el jutge pertinent li decretà presó preventiva al·legant risc de fuga. Just quan el Consell de la República catalana a Waterloo començava a caminar, just quan el fil de veu s’enfilava més enllà dels Pirineus, «on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!». 

Al llarg d’aquells dies, mentre taral·lejàvem la tornada de la cançó infantil alemanya de moda, uns cregueren que es deixà agafar, i ho aplaudiren apel·lant a l’estratègia –així es faria palès que la justícia alemanya no és com l’espanyola, així la causa seria tractada per part d'un tribunal neutral–, mentre que, més porugament, altres criticaren la ruta escollida per a tornar cap a Waterloo. Però després d’haver sentit a dir tantes vegades que la justícia alemanya no era com la belga, uns i altres teníem el cor en un puny: tothom sabíem que el relat del jutge Llarena i els fets ocorreguts l’1 d’octubre no coincidien –a fe de Déu quin novel·lista!–, però el clima d’a-por-ellos sorgit al voltant del 20 de setembre, amb tots i cadascun dels seus capítols –no els oblidarem pas mai–, així com el grau tan alt d’arbitrarietat a l’hora d’investigar fets o titllar-los d’una o altra manera segons qui en fossin els autors i quina fos llur ideologia, havia aconseguit fer-nos creure que podia passar qualsevol cosa, fins i tot que un tribunal neutral, com ho és l’alemany, acabés donant credibilitat als postulats espanyols i, consegüentment, decidís extradir el president pel delicte de rebel·lió. Afortunadament, els dubtes s’esvaïren onze dies després, quan el Tribunal Superior d’Schleswig-Holstein es pronuncià: atès que l’1 d’octubre no hi hagué un grau de violència suficient com perquè els representants polítics responsables d’aquesta se’ls pugui imputar delicte de rebel·lió, descartà la immediata extradició de Puigdemont a Espanya, demanà més informació sobre l’acusació per malversació, li imposà una multa de 75.000€ i, a l’espera de la resolució del tribunal, li prohibí sortir del país, sí, però l’endemà mateix ja pogué deixar enrere Neumünster i dirigir-se cap a Berlín, on fixaria la seva residència. 

Onze dies després de la seva detenció, el jutge alemany pertinent es pronuncià i el relat espanyol quedà formalment qüestionat per primera vegada: o no és veritat que un tribunal neutral objectivà, negre sobre blanc, una valoració favorable a les tesis defensades per l’acusat Puigdemont, o sigui: contràries al relat defensat pel Regne? Però per si això hagués estat poc, per si el posicionament alemany no hagués representat una galleda prou freda de realisme sobre el rostre del nacionalisme espanyol, el mateix dia 5, el tribunal belga que arran de la reactivació de l’euroordre havia citat a declarar a Comín, Puig i Serret, després d’haver escoltat els posicionaments dels consellers, talment com succeí amb la primera euroordre, la de Lamela, els deixà en llibertat sota fiança a l’espera d’estudiar detalladament el cas. I l’endemà, dia 6, Puigdemont sortí de la presó de Neumünster, i a fora l’esperà la premsa internacional, així com un grup de ciutadans catalans i alemanys contraris a la politització –espanyola– de la justícia, a l’abús –espanyol– de poder. I feu una breu roda de premsa, i parlà en alemany i en anglès, i demanà l’alliberament de la resta de membres del govern, de la presidenta del Parlament i dels líders de la societat civil independentista, també acusats de rebel·lió, com Puigdemont, Comín, Ponsatí i Rovira, però, a diferència d’aquests –residents a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament, és a dir: sota jurisprudències neutrals–, tancats a la presó de nou des del 23 de març. 


16 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política I

La primera de les euroordres que el Regne d’Espanya emeté, l’emeté a través de la jutgessa Lamela un parell de dies després que el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, ja tots a l’exili, no acudissin a la cita amb el tribunal de l’Audiència, tal i com la jutgessa els havia exigit. Qui sí que hi acudí fou el vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Font, Mundó, Romeva, Rull i Turull, als quals, després d’haver-los pres declaració, la jutgessa decretà presó incondicional sense fiança, tal i com prèviament li havia sol·licitat la Fiscalia. Talment com els Jordis, que ja hi havien dormit vint nits, aquella primera setmana de novembre, quan del referèndum d’autodeterminació tan sols en feia un mes i escaig, nou dels catorze membres del govern català ja eren a la presó, i els cinc restants, amb el president al capdavant, a l’exili, pendents de ser detinguts i extradits. 

Amb tot, per acabar de tancar el cercle i que l’estratègia espanyola reeixís plenament –ras i curt: perquè els cinc a l’exili també acabessin a la presó–, els relats jurídics espanyol i belga sobre els fets ocorreguts haurien de ser equivalents, haurien de coincidir. Però, posant per primera vegada de manifest que no tothom comparteix el relat espanyol dels fets, si bé la justícia belga rebé l’euroordre i immediatament n’inicià el procediment, i si bé els polítics afectats s’hi posaren a disposició i un parell de dies més tard declararen davant d’un jutge, tan bon punt acabà de prendre’ls declaració, el tribunal competent els deixà en llibertat amb mesures cautelars: haurien d’estar a disposició de la justícia belga i fins que aquesta no es pronunciés no podrien sortir del país, sí, però de detenció i empresonament a l’espera de la resolució del tribunal –com paral·lelament estava succeint a Espanya–, ni parlar-ne, i d’extradició immediata encara menys. 

A principis de novembre, el jutge Llarena decretà llibertat sota fiança per a Bassa, Borràs, Mundó, Rull i Turull, i, després d’haver rebut una resposta inesperada per part de la justícia belga, decidí retirar temporalment l’euroordre de Lamela amb l’ànim de readaptar-la al procediment general, un procediment que, després de diverses citacions –i de les corresponents compareixences, i de les pertinents declaracions–, així com de més exilis i dels primers moviments de Puigdemont per Europa, a poc a poc anava agafant la forma definitiva. Aquesta la coneguérem a finals del mes de març i, delicte de sedició ja a banda, quedà repartida de la següent manera: Puigdemont, Junqueras i Forn foren acusats de rebel·lió, malversació i desobediència; Bassa, Comín, Ponsatí, Romeva, Rull i Turull, de rebel·lió i malversació; Forcadell, Rovira, Cuixart i Sánchez, de rebel·lió; Borràs, Mundó, Puig, Serret i Vila, de malversació i desobediència; i Barrufet, Boya, Corominas, Gabriel, Guinó, Nuet i Simó, de desobediència.

Amb el relat una mica més ben estructurat, el jutge Llarena reactivà l’euroordre per al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, i, tenint en compte la situació de Rovira, recentment exiliada a Suïssa, l’acompanyà d’una petició de detenció a escala internacional. Les ordres, d’acord amb l’estructura definitiva de la part del procediment general referent als membres del govern i altres diputats catalans independentistes –en paral·lel, com bé sabem, s’anaren obrint moltes altres causes arreu–, sol·licitaven la detenció i extradició dels exiliats pels delictes de rebel·lió i/o malversació, segons cada cas, una sol·licitud que, amb la consellera Ponsatí ja reincorporada a la seva feina com a professora a la universitat de Saint Andrews, ja afectava a tres estats: Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. D’aquests, la primer a respondre fou la República Helvètica, qui els recordà que, si bé si rebia el document i el llegiria amb atenció, Suïssa no extradeix ningú per raons polítiques.