6 de març 2018

E tu, Brute?

Segons el Julius Caesar de Shakespeare, «e tu, Brute?» –«tu també, Brutus?»–, foren les últimes paraules que el famós líder romà pronuncià uns instants abans de morir, just quan s’adonà que Marcus Brutus també formava part del grup de senadors que protagonitzaren el complot en contra de la seva persona.

En el context de la segona guerra civil romana, entre optimats i populars –Brutus es posicionà d’entrada al costat dels primers, liderats per Pompeu–, Cèsar no només li perdonà la vida, sinó que, ja com a imperator, a fi que no hagués de lluitar en contra dels seus antics companys, li permeté abandonar la guerra i, un any més tard, al 46aC, malgrat no haver estat mai abans ni pretor ni cònsol, ser nomenat governador de la Gàl·lia Cisalpina. L’any següent, després que Cèsar hagués finalitzat la campanya militar a Hispània, aquest i Brutus entraren junts a Roma, i un any més tard, el segon obtingué el títol de pretor urbà, així com, segurament, la promesa del primer d’esdevenir cònsol o governador de Macedònia. Però Brutus no compartia l’enfocament dictatorial que Cèsar pretenia donar al seu mandat després d’haver derrotat definitivament a Pompeu a la batalla de Munda i, consegüentment, s’uní als liberatores, els senadors que conspiraven en contra d’aquell. Fou durant les idus de març de l'any 44aC que perpetraren el magnicidi: malgrat les advertències que Cèsar havia rebut per part de diverses persones, el flamant dictator perpetuus assistí a la reunió que el Senat havia de celebrar al Teatre de Pompeu, però al cap de poc d’haver iniciat la sessió, Cimbre l’agafà per la túnica i Casca li clavà la daga al coll, fet que provocà que la resta dels conspiradors s’atansessin a Cèsar amb l’ànim de fer el mateix; és quan aquest veié que entre els liberatores hi havia Brutus que deixà d'oposar-los resistència: segurament molt decebut amb la persona a qui un temps abans havia salvat la vida, pronuncià la famosa frase i, a fi d’evitar que li desfiguressin la cara, es limità a tapar-se-la amb la túnica i a esperar estoicament el seu destí. Segons l’historiador Eutropi, a l'assassinat hi participaren una seixantena d’homes; el cos de Cèsar, que poèticament cauria als peus d’una estàtua de Pompeu, rebé més de vint punyalades.

La forma en què els conspiradors romans perpetraren el magnicidi d’un dels personatges més famosos de l’Imperi i, per tant, de la història –entre tots, tot–, ens transporta als vagons d'una de les obres més conegudes d’Agatha Christie. Alhora, el complot com a tal també ens obre la porta a debatre sobre quin fou, dels dos bàndols, el que portà a terme una acció políticament més inadequada, si Cèsar assumint funcions dictatorials o els liberatores rebel·lant-s'hi de la manera com ho feren –quin dels dos s'extralimità més?, quin anà massa enllà?

Però la raó d’aquest article no rau ni en la història antiga ni en la filosofia del dret, sinó més aviat en l’existencial sentiment que, com la famosa frase ens fa pensar que sentí Juli Cèsar, hom experimenta quan es veu traït per algú en qui confiava, quan se sent decebut per algú sobre qui havia bastit projectes o fet volar il·lusions, independentment del grau d’intensitat d’aquells i, consegüentment, del grau d’afectació que la traïció li produeixi. És per això que el punt i final d'aquest article no tindrà res a veure amb el detectiu Poirot ni amb debats relacionats amb conceptes com ara abús de poder o cop d'estat, sinó més aviat amb la vessant existencial de la filosofia nietzscheana, estretament lligada a la biografia de l’autor alemany: a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la When Nietzsche wept, d’Irvin Yalom, dirigida i produïda per Pinchas Perry, l’autor de la filosofia a cops de mall emet una frase que ben bé podria haver estat emesa per Juli Cèsar durant les idus de març d’aquell any 44, quan, corprès, constatà que no comptava amb el suport d'algú amb qui havia confiat: «la gent et decebrà».

La gent et decebrà com Brutus a Cèsar; la gent et decebrà com Lous Andreas-Salomé a NIetzsche. La gent et decebrà i tu n'experimentaràs l'amarg efecte; la gent et decebrà i tu, és clar, també decebràs a moltes persones.