18 de febr. 2018

Un filòsof

És clar que costa, costa prémer amb nervi el sòl de la ciutat, Eixample amunt i avall, i, de bracet de ningú més que el propi univers simbòlic, trepitjar fortament cadascuna de les modernistes rajoles acompanyat tan sols del propi relat, únicament de la pròpia mirada, una mirada endins, una mirada íntima, quan aquesta no coincideix en un grau mínimament significatiu amb la de la majoria, quan no hi comparteixes aspectes importants del codi moral imperant, el de moda –que no és altre que el bonista, el superficial i acrític, tan infantil com infantilitzador, de conte amb moralina en clau de síntesi i en forma de verset–, quan  tot sovint la teva percepció no es veu emocionalment reforçada per l’univers simbòlic, el relat o la mirada d’altri. 

És clar que costa, costa caminar sol, existencialment sol, esquivant grupets i grupuscles de tota mena, grupets i grupuscles que, malgrat els escarafalls que els membres d’uns i altres fan per a diferenciar-se dels integrants de la resta de col·lectius –dediquen tants esforços, racionalment i lingüística, a fer creure, a fer-se creure que són diferents!–, tots i cadascun, sense excepció, es mantenen units per la mateixa causa, exactament la mateixa, palesant que en el fons no són ni de bon tros tan diferents, sinó mes aviat tot el contrari: o potser allò que en justifica l’existència –que no és ni de bon tros el que els integrants diuen que la justifica–, el que pròpiament explica que les persones s’agrupin en forma de colles d’amics i companys, de simpatitzants i militants, de seguidors i fans i un llarg etcètera, i es truquin i quedin, i s’organitzin o treballin en comú, no són, ras i curt, els beneficis que cadascun d’aquests obté per a si? I no, no em refereixo a beneficis econòmics, sinó al benefici més generalitzat i de caràcter psicològic, popular i comú –en el sentit més despectiu dels termes–, que no és altre que el que cristal·litza en forma de reconeixement, un reconeixement per part dels altres com el que busca l’infant per part de sa mare –«hola, mama, sóc aquí!», diu a tothora–, un reconeixement que atorga sentit a la pròpia existència i que produeix satisfacció i complaença perquè actua de reforçament emocional, un reconeixement com a bàlsam perquè l’alternativa costa, és clar que costa: sense que ningú et miri, et vegi o t’observi, encara que sigui d’amagatotis; sense que ningú t’aplaudeixi, et feliciti, et llanci floretes o et doni la raó; sense ningú de bracet, sense relat en comú, sense mirada compartida, tot costa més, molt més. 

I per això Descartes, seguint l'enfocament aristotèlic pel que fa a la condició naturalment social de l'ésser humà –enfocament que entronca amb la línia socraticoplatònica i que posteriorment continua, influenciat pel cristianisme i les filosofies medievals, durant tota la Modernitat i fins avui–, afirma que qui està sol és un déu o bé una bèstia. Però per això també Nietzsche matisa l’enfocament cartesià: si bé des de la perspectiva metafísicolingüística del pensament tradicional el solitari podria ben bé ser un déu o una bèstia, atès que la solitud és condició sine qua non per a començar a deixar de ser un vulgar animal de ramat –és a dir: aquell qui només és en el si del grup, grupet o grupuscle, gràcies als efectes emocionalment balsàmics que li produeix el reconeixement dels membres d’aquests–, atesa la seva tendència a agafar el mall i projectar-lo violentament sobre el codi moral imperant, el de moda, amb l'ànim, és clar, d'ensorrar-lo per sempre, i atès també que la filosofia no emergeix ni emergirà mai en el si de cap comunitat, on l’individu queda sempre diluït en la pudent massa, en el pestilent conglomerat –i per això Zaratustra passà deu anys sol a la muntanya, i per això «el seu cor es transformà», qui vaga sol també podria ser un filòsof.

«Jo estimo a qui és d'esperit lliure i de cor lliure: el seu cap no és així més que les entranyes del seu cor, però el seu cor l'empeny a l'ocàs. Jo estimo a tots aquells que són com gotes pesades que cauen una a una de l'obscur núvol suspès sobre l'home: ells anuncien el llamp que ve, i moren com a anunciadors. Mireu, jo sóc un anunciador del llamp i un pesada gota que cau del núvol: però aquest llamp es diu superhome... És hora que l’home fixi la seva pròpia meta. És hora que l’home planti la llavor de la seva més alta esperança».