16 de set. 2018

El Manel i ella tornen

Talment com amb altres grups altres vegades abans –quan estudiava a l’institut, quan estudiava a la universitat–, Manel també el vaig descobrir tardet: no vaig començar a fer-me’n meves les cançons –i a tenir-les a l’USB del cotxe, i a cantar-les a cor què vols– fins ben bé un parell d’anys i mig després del llançament d’Els millors professors..., del qual fins aleshores només havia sentit Al mar! Aquell hivern de 2011 ja feia quatre mesos que m’havia reinstal·lat al pis de Barcelona, tenia projectes i estava il·lusionat. Així que el descobriment del grup de pop-folk barceloní, i en general i per extensió del modernisme català de l’època, va coincidir amb els primers compassos d’una nova etapa vital, una de les mes atractives que mai he començat –una altra d’aquelles que no he acabat encara. 

Tres mesos després va sortir 10 Milles..., sens dubte el millor disc del grup fins ara i, també sens dubte i també fins ara, de la música –pop– en català. És una joia. O encara millor: és una caixa plena de caixetes plenes de joies, perquè està replet de detalls que, com a tal, hom no descobreix d’immediata, sinó de mica en mica, a mesura que va escoltant-ne les costumistes cançons que en directe adopten la forma d'un etern crescendo. Però, com que el meu tardà descobriment de Manel caminava de bracet del descobriment d’altres grups de la present fornada indie-pop i per tant tenia molt de material nou a escoltar, no vaig parar massa atenció al segon disc del grup fins al cap d'un parell de mesos del seu llançament i, de fet, fonamentalment perquè la veu que més m’agradava sentir aleshores –una de les que al llarg de la vida més m’ha agradat sentir–, en el si d’una d’aquelles converses que començaven a no ser com eren abans, amb l’ànim de complementar el seu posicionament va fer-hi referència i va citar-ne una cançó, una que, si bé em sonava, pròpiament mai no havia escoltat. Així que, tan aviat com vaig poder –a l’andana esperant el metro, suposo: no feia gaire que s’havia popularitzat l’ús dels smartphones–, vaig buscar-ne la lletra i, palplantat entre estranys, vaig llegir-la per primera vegada. Uns minuts més tard, ja a l’estació de Sagrada Família però encara amb el mòbil a la mà, lleugerament esmaperdut em vaig situar a la part dreta de les escales mecàniques. I un cop a casa, alhora que el fum blanc ballava per la sala –sí, hi havia tornat–, vaig fer el cor fort i finalment vaig escoltar-la –«ho jurem: per un moment ens pensàvem que podíem», em va assegurar l'Olga des de la cuina.

Potser no va ser la millor manera d’entrar en contacte amb un disc tan brillant com aquest perquè, cada cop que en sentia una cançó, més que escoltar-la el que feia era recordar alguns dels bons moments viscuts amb ella quan ens fotíem de deuisamarequan ens miràvem amb complicitat, i revivint-los em semblava impossible que no trobéssim la manera, que no en sabéssim més; que acabés guanyant la por, que no fóssim prou valents. Molts dies em va tocar somriure sense ganes i més d’una nit operar a cor obert; desenes de racons de la ciutat van quedar tacats de pena i les cançons de Manel què són, si no racons i raconets? Segurament no va ser la millor manera d’entrar en contacte amb un disc tan sorprenent: la majoria dels versos em feien pensar en ella i, conduint amunt i avall, quan els cantava sol al cotxe gairebé sempre ho feia amb la gola seca i els ulls humits. «Però, què hi farem, així és la vida!», solia dir-me a la fi –«sabem que volíeu fer més», encara ens dic ara, tan condescendentment com compassiva, cada cop que tornem a ser aquell parell de joves de l’oest fent-se seva Barcelona.

I és que el Manel i ella tornen, de tant en tant encara tornen: tornen a esperar el bus a la parada de la Barceloneta i a comprar tabac a l'estanc de Tallers, a fer i desfer el Passeig de Gràcia i a passar la porta del CCCB; tornen a Guanyar la Champions i a escoltar la previsió del temps, a graduar-se en Dialectologia i a agafar el metro a Paral·lel. Talment com falciots i orenetes, el Manel i ella tornen i així és com ha de ser: el Manel i ella tornen i sempre tornaran –i sempre quan menys t’ho esperis, sempre a traïció, com un «record mig trist que se't creua pel cap una mala tarda» de diumenge, si tu vols–, però ja no com ho feien aquells primers mesos, mai més com ho feren els primers anys, perquè, per molt que de tant en tant reapareguin els fantasmes i a cau d'orella ens taral·legin la melodia d'una cançó, per molt que ens recordin que «surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure» i que, per un moment, de cop i volta esdevinguem prolífics directors, sabem del cert que l'esperit apol·lini tard o d'hora farà que ens adonem que l'escena que acabem de projectar no és més que «lamentable teatre amateur..., [i] que la vida que [puntualment creiem que] ens hem perdut simplement no existeix». 

En tot això pensava aquesta tarda, amb la guitarra sota el braç; en tot això mentre repassava les cançons que interpretaré als meus alumnes al llarg d'aquest curs en tot això sempre que escolto, xiulo, canto, toco o ballo una cançó de Manel, especialment d'aquell brillant 10 Milles...



«Si [llegeixes] això, una abraçada molt gran».

30 d’ag. 2018

No és el mateix

No és el mateix segar les males herbes, deixar-les assecar sobre el sòl, remoure-les amb la terra més superficial, adobar-la, tornar-la a remoure més profundament, deixar-la reposar, estovar-la de bell nou quan ja s’ha allargat el dia, agafar l’aixada i fer-hi els solcs, obrir l’estolador i regar-la, esquerdar-ne la part superficial amb un sartellet, baixar al mercat a comprar esqueixos de tomatera, plantar-los, preparar les canyes, muntar-ne l’estructura, lligar-hi les plantes i regar-les que saltar la tanca de l’hort per arrencar-les: no és el mateix.

No és el mateix encendre l’ordinador, obrir l’editor de textos, escriure-hi la primera frase, llegir-la, escriure-hi el primer paràgraf, llegir-lo, reescriure’n certes parts, rellegir-les, deixar reposar el text, obrir-lo passades unes hores o dies, tornar-lo a llegir, esborrar-ne frases i mots inadequats i reescriure’ls amb l’ajut, si cal, de diccionaris, rellegir el text, tornar-lo a deixar en repòs, obrir-lo de bell nou a través del mòbil tot esmorzant, rellegir-lo amb la intenció de modificar-lo parcialment al vespre, ja a casa suprimir-ne apartats innecessaris, fer un últim cop d’ull al resultat final, buscar un títol adient, publicar-lo al bloc i llegir-lo de bell nou per primera vegada que accedir-hi per hackejar-lo: no és el mateix.

No és el mateix anar a col·legi, a l’institut i a la universitat, estudiar una llicenciatura, dos postgraus i un màster, llegir clàssics i escoltar experts, rumiar sobre teories, plantejar hipòtesis, tenir opinions i, per conseqüència, eloqüentment expressar-les que, davant d’algú que té una capacitat més alta que tu d’emetre judicis de valor elegantment i fonamentada, en comptes de procurar rebatre'l dialècticament, amb l’ànim de minimitzar o suprimir el decalatge intel·lectual entre ambdós, fer totes les pallassades possibles per tapar-li la boca: no és el mateix.

No és el mateix plantar que arrencar, escriure que esborrar i parlar que tapar la boca, com tampoc ho és posar llaços grocs que treure’n. I no és el mateix perquè els llaços grocs representen la denúncia de l’existència de presos polítics i exiliats –fet que podem afirmar amb tots els ets i uts després de les sentències dels tribunals de països democràtics com Alemanya, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit al respecte, conseqüència directa de la politització de la justícia, mostra, alhora, de la greu, molt greu manca d’esperit democràtic i, per tant, de democràcia com a tal fet que deriva, sigui dit, de la manera com la ciutadania veu la realitat, ja que la forma que adopta una estructura juridicopolítica, un estat, és un mirall que reflexa la mentalitat majoritària de la seva ciutadaniaI si els llaços grocs, per tot el que hem dit, en última instància representen la denúncia per la condició predemocràtica del Regne d’Espanya, i si alhora hi ha partits polítics i ciutadans que, respectivament, atien i en porten a terme la retirada, una de dues: o bé aquests es posicionen en contra de tribunals neutrals com l’alemany, el belga, el suís i el britànic perquè encara ara es creuen la novel·la de la violència –això sí que és viure a la Matrix, a fe de Déu!–, o bé s'hi posicionen perquè allò que esperen de la justícia no és justícia com a tal –que és el que hom n’espera en el si d’un estat democràtic de dret–, sinó venjança –que és la forma que la justícia adopta en el si de les dictadures, els règims i les pseudodemocràcies. 

No és el mateix plantar que arrencar, escriure que esborrar, parlar que tapar la boca i posar llaços grocs que treure’n, com tampoc és el mateix fer tot el possible per votar que, contràriament i miserable, fer tot el possible per impedir-ho. 

I sí, tot està relacionat; i sí, això va de democràcia.

8 d’ag. 2018

Tinder

Una tarda de fa no gaires dies –era a casa i no tenia ganes de fer res, tampoc d’escriure–, víctima puntual de la càlida crida, la més bonica que hi pot haver –prolegomen de tants poemes, preludi de tantes cançons–, més d’un any després d’haver-la esborrada del dispositiu, malgrat el poc espai de què disposa el meu benvolgut iPhone 4S –prèviament vaig haver de suprimir part del programari–, em vaig tornar a instal·lar la tan famosa com cosificant aplicació. 

La primera vegada que em vaig descarregar Tinder va ser arran d’una conversa mantinguda amb un amic d’infantesa fascinat pel gadget geosocial: «tu que vius a Barcelona te l’has de descarregar, home», em digué, «que allà baix a la capital no és com aquí, on de seguida tens vistes totes les opcions, que al cap i a la fi són ben poques i, per sort o per desgràcia, ja conegudes». Me n’ensenyà el simple funcionament, m’explicà algunes de les seves vivències com a usuari i, passades unes hores, ja a casa estant, atesa la meva perenne condició d’home lliure, ja em veus editant el meu perfil, ja em tens configurant els primers paràmetres de recerca. I, entre noies de totes les mides, au!, ara cap a l’esquerra; i, entre xicotes de tots els colors, apa!, ara cap a la dreta. I tria i remena, i ara vés que adés vinc; i amunt i avall, i tomba i gira, i, en acabat, torna a començar: i rosses i morenes, i girafes i elefants; i a l’esquerra i a la dreta, i ara like i ara discard

Després d’haver-m’hi submergit durant un parell de setmanes, no et negaré pas que tantes tombarelles no m’hagin distret ni que, entre monstres de tota mena, així com de tant en tant algun paio disfressat, no hi hagi trobat àngels que, de tan boniques, «no semblav[en] de veritat». Alhora, tampoc seré jo, etern defensor de l’actitud liberal, qui llevi valor als encontres puntuals fonamentats en la mera atracció física o en certs aspectes de caràcter morbós, sigui quina sigui la forma que aquella adopti o, d’aquests, la seva raó de ser. Però una cosa és fotre un clau i una altra de molt diferent fer una família, i, a fi d’evitar mals majors que transcendeixin la parella i afectin a tercers, malgrat a immediat termini aquest pensament pugui jugar males passades –això de pensar massa de vegades no surt a compte, cal tenir-ho clar, i cal tenir-li-ho perquè ja no som adolescents i, per tant, sabem que una cosa és passar una estona sensitivament agradable –o psicològica, també, si a l’atracció física hi afegim algun component de caràcter simbòlic– i una altra de molt diferent començar un projecte de vida en comú, perquè la bella alteració de la percepció que comporta la càlida crida –raó de tants articles, causa de tantes raons–, si no camina de bracet d’algun altre factor –per exemple: que la noia en qüestió sàpiga llegir, que hagi anat a col·legi, o que, amb la vista posada a l'educació de la següent generació (finalitat de la família), amb ella hi comparteixis aspectes de base, fonamentals–, s’esvaeix al ritme que es fan presents els efectes de la tan cruel com natural, ecològica, amoral, sostenible i necessària gravetat.

20 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política IV

<<

I així hem arribat al darrer giravolt del periple de l’euroordre, el de la retirada, que és el millor de tots els que hem vist fins ara, el definitiu: un magnífic últim capítol, sens dubte, per a posar el punt i final a la primera temporada de la sèrie de ficció que ha estat aquesta causa des de bon començament. Quin conte d’a la vora del foc que ens han pretès fer empassar! Sort que més enllà de la jurisprudència espanyola hi ha vida i que, marxant-hi a l’exili, uns quants ens ho han mostrat –a l’exili, sí, tal com sona, perquè, arran de la retirada de l’ordre de detenció i extradició, així com de la resposta dels tribunals belga i alemany, pels mateixos fets que a data d’avui poden circular lliurement per qualsevol país del món, si s’haguessin quedat aquí a hores d’ara serien a la presó–, sort que més enllà de la lectura espanyola, tan conservadora, hi ha altres maneres, molt més liberals, de llegir el paper de la justícia –i per extensió de la política i de la condició de ciutadà– en el si d’un estat de dret, i sort que la justícia del país que marca el rumb de la Unió Europea té molt clara la separació de poders, així com la diferència entre realitat i ficció, entre relats fundats i històries fabulades pensades per a infants.

La retirada de l’euroordre és el millor dels giravolts que hem vist fins ara perquè ens revela la naturalesa política del periple, perquè, estirant el fil dels esdeveniments, ens en descobreix la intencionalitat. I és que la justícia a la qual reiteradament ens han dit que ens portaven, realment no l’hem trobada fins que no hem estat al davant d’un tribunal neutral, no polititzat –com són els tribunals dels països democràtics–, mai abans, en front d’aquests alts jutges espanyols tan conservadors com nacionalistes, amb clara vocació d’extralimitar-se, d’intervenir més enllà dels límits entre els que els estats liberals de dret situen l’acció pròpia del poder judicial. Com podríem explicar, si no, la segona retirada de l’euroordre per part del Suprem espanyol? Si les tesis de l’acusació –a càrrec de Vox–, de la fiscalia i del tribunal han acceptat des del primer dia la premissa que obre la porta al delicte de rebel·lió –o sigui: la violència–, per què Llarena, en representació de l’àmbit jurídic del Regne, no ha mantingut la seva posició? Per què ha retirat l’ordre de detenció i extradició, si segons ell el relat espanyol descriu fidelment la realitat? I encara que la justícia alemanya hagi desestimat l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, per què ha retirat les ordres de detenció i extradició adreçades a Comín, Ponsatí i Rovira, residents a Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament? Talment com el president Puigdemont, així com Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull, Turull, Cuixart i Sánchez, aquells també tenen un procediment obert pel mateix delicte. Que potser el jutge Llarena, a diferència dels tribunals neutrals amb què afortunadament hem topat, no ha tingut mai la intenció de fer justícia? I si la intencionalitat que ha donat peu a tot aquest periple no ha estat mai esclarir jurídicament els fets, quina ha estat? Que potser el que ha volgut des del primer dia Llarena, com a representant del Regne d’Espanya –i per tant el Regne com a tal, perquè el jutge del Suprem no actua a títol individual, com si fos un freelance, sinó en representació de la justícia del país i, per tant, del país mateix–, ha estat aplicar un determinat tipus de venjança amb la clarivident vocació d’interferir en l’àmbit polític, d’alterar-ne excepcionalment l’ordre i, a la fi, de deixar-lo reestructurat d'una determinada manera de cara al futur? Perquè, és clar: cal recordar que si el novel·lista Llarena no hagués retirat l'euroordre i Puigdemont hagués estat finalment extradit per malversació, hauria estat tècnicament possible que el Parlament l'acabés reinvestint president de la Generalitat. Puigdemont reinvestit president de la Generalitat després de tots els escarafalls, tan nacionalistes com fantasiosos, que a través dels seus mitjans –que són pràcticament tots– ens han procurat fer empassar durant tots aquests mesos? Puigdemont el prófugo altre cop president de Catalunya? Arribats aquí, l'única manera de tancar la porta a aquesta possibilitat era retirant l'euroordre, encara que aquest moviment, pel que hem comentat més amunt, hagi revelat la intencionalitat política de l'acció, deixant molt debilitada la imatge de la justícia espanyola i, per extensió, del Regne com a tal.

Paral·lelament, com bé sabem, Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull, acusats del mateix delicte que Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Cuixart i Sánchez, segueixen estant tancats a la presó. Com és possible que, pels mateixos fets, els consellers siguin a la presó i el president, cap del govern, pugui circular a cor què vols arreu del món? I, alhora, en quin cap cap que el Tribunal Suprem espanyol, si el que realment pretén és fer justícia –i la justícia és universal–, per una banda renunciï a fer ús del mecanisme internacional de detenció i per l'altra mantingui els consellers tancats a la presó? Després de tot, ara veiem més clarament que mai que Forcadell, Junqueras, Bassa, Romeva, Rull i Turull són presos polítics; ara veiem més clarament que mai que, pel que fa al cas que ens ateny i amb relació a la justícia espanyola, el complement del nom pesa més que el nom mateix: la justícia espanyola és més espanyola que justa.  

19 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política III

<<

Però, malgrat el rebés que representà per a les tesis sostingudes pel Tribunal Suprem el fet que Puigdemont, Comín, Ponsatí i Rovira, a diferència dels acusats de rebel·lió que restaren sota la jurisprudència espanyola, estiguessin en llibertat, els tribunals alemany, belga, britànic i suís encara havien d’estudiar els casos i pronunciar-se formalment al respecte. Així, a principis d’abril encara existia la possibilitat que Puigdemont, Comín, Serret, Puig, Ponsatí i Rovira acabessin sent extradits per rebel·lió i/o malversació, depenent de cada cas. Sens dubte, un moviment en aquesta direcció per part de les justícies de qualsevol d’aquells països hauria reforçat la tesi sostinguda per Llarena, però també hauria enfortit el posicionament de l’acusació, perquè tant el Tribunal Suprem com Vox encara a data d’avui accepten –i aquí començà tot– que la causa per rebel·lió té recorregut perquè l’1 d’octubre els votants generàrem una acció de caràcter violent; els votants, votant. Els votants! Votant! 

Els votants? Votant? No senyora, no, l’1 d’octubre no fórem els votants, precisament, qui portàrem la violència a les escoles: els votants hi portàrem vida, il·lusió i vots; ciutadania, democràcia i futur. I això és el que els ha intentat dir tothom des del primer dia, també juristes espanyols; això és el que els ha intentat dir tothom de moltes maneres diferents, també els tribunals europeus afectats per la causa: el primer, el belga, qui desestimà l’euroordre per defecte de forma un mes després d’haver-ne iniciat el procediment; i fa tot just una setmana, l’alemany, qui, si bé obrí la porta a extradir Puigdemont per malversació, rebutjà fer-ho per rebel·lió al·legant el que ja havia avançat uns dies després que el president fos detingut, el mateix que els ha intentat dir tothom des del primer dia i de moltes maneres diferents: l’1 d’octubre, els votants no hi portàrem violència, als col·legis, sinó vots. I dir que allò que els votants portàrem a les escoles foren vots és el mateix que dir que aquesta és una qüestió de caràcter polític i, per tant, ha de ser resolta políticament.

18 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política II

<<

Durant el període en què l’euroordre restà inactiva, Puigdemont, el president Puigdemont –perquè, paral·lelament, després de les eleccions del 21 de desembre era l’únic diputat electe amb els suports necessaris per a ser reinvestit president–, viatjà a Copenhaguen i a Ginebra, on participà en conferències i col·loquis sobre la política europea contemporània, i ja amb l’euroordre reactivada, a Hèlsinki, convidat pel Grup d’amistat amb Catalunya, integrat per diputats finlandesos de diversos partits. D’aquest últim viatge se’n derivà un altre petit rebés per a la causa de l’euroordre: ningú detingué Puigdemont d’anada ni un cop arribat a Hèlsinki; tampoc a Dinamarca, de camí cap a casa. Però al cap de ben poc, una tan sucosa com fugaç victòria reduí el rebés a mera fotesa: el matí del 25 de març, la policia alemanya detingué el president Puigdemont a pocs quilòmetres de la frontera danesa i, a diferència del que havia succeït uns mesos abans a Brussel·les, el jutge pertinent li decretà presó preventiva al·legant risc de fuga. Just quan el Consell de la República catalana a Waterloo començava a caminar, just quan el fil de veu s’enfilava més enllà dels Pirineus, «on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!». 

Al llarg d’aquells dies, mentre taral·lejàvem la tornada de la cançó infantil alemanya de moda, uns cregueren que es deixà agafar, i ho aplaudiren apel·lant a l’estratègia –així es faria palès que la justícia alemanya no és com l’espanyola, així la causa seria tractada per part d'un tribunal neutral–, mentre que, més porugament, altres criticaren la ruta escollida per a tornar cap a Waterloo. Però després d’haver sentit a dir tantes vegades que la justícia alemanya no era com la belga, uns i altres teníem el cor en un puny: tothom sabíem que el relat del jutge Llarena i els fets ocorreguts l’1 d’octubre no coincidien –a fe de Déu quin novel·lista!–, però el clima d’a-por-ellos sorgit al voltant del 20 de setembre, amb tots i cadascun dels seus capítols –no els oblidarem pas mai–, així com el grau tan alt d’arbitrarietat a l’hora d’investigar fets o titllar-los d’una o altra manera segons qui en fossin els autors i quina fos llur ideologia, havia aconseguit fer-nos creure que podia passar qualsevol cosa, fins i tot que un tribunal neutral, com ho és l’alemany, acabés donant credibilitat als postulats espanyols i, consegüentment, decidís extradir el president pel delicte de rebel·lió. Afortunadament, els dubtes s’esvaïren onze dies després, quan el Tribunal Superior d’Schleswig-Holstein es pronuncià: atès que l’1 d’octubre no hi hagué un grau de violència suficient com perquè els representants polítics responsables d’aquesta se’ls pugui imputar delicte de rebel·lió, descartà la immediata extradició de Puigdemont a Espanya, demanà més informació sobre l’acusació per malversació, li imposà una multa de 75.000€ i, a l’espera de la resolució del tribunal, li prohibí sortir del país, sí, però l’endemà mateix ja pogué deixar enrere Neumünster i dirigir-se cap a Berlín, on fixaria la seva residència. 

Onze dies després de la seva detenció, el jutge alemany pertinent es pronuncià i el relat espanyol quedà formalment qüestionat per primera vegada: o no és veritat que un tribunal neutral objectivà, negre sobre blanc, una valoració favorable a les tesis defensades per l’acusat Puigdemont, o sigui: contràries al relat defensat pel Regne? Però per si això hagués estat poc, per si el posicionament alemany no hagués representat una galleda prou freda de realisme sobre el rostre del nacionalisme espanyol, el mateix dia 5, el tribunal belga que arran de la reactivació de l’euroordre havia citat a declarar a Comín, Puig i Serret, després d’haver escoltat els posicionaments dels consellers, talment com succeí amb la primera euroordre, la de Lamela, els deixà en llibertat sota fiança a l’espera d’estudiar detalladament el cas. I l’endemà, dia 6, Puigdemont sortí de la presó de Neumünster, i a fora l’esperà la premsa internacional, així com un grup de ciutadans catalans i alemanys contraris a la politització –espanyola– de la justícia, a l’abús –espanyol– de poder. I feu una breu roda de premsa, i parlà en alemany i en anglès, i demanà l’alliberament de la resta de membres del govern, de la presidenta del Parlament i dels líders de la societat civil independentista, també acusats de rebel·lió, com Puigdemont, Comín, Ponsatí i Rovira, però, a diferència d’aquests –residents a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa, respectivament, és a dir: sota jurisprudències neutrals–, tancats a la presó de nou des del 23 de març. 


16 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política I

La primera de les euroordres que el Regne d’Espanya emeté, l’emeté a través de la jutgessa Lamela un parell de dies després que el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, ja tots a l’exili, no acudissin a la cita amb el tribunal de l’Audiència, tal i com la jutgessa els havia exigit. Qui sí que hi acudí fou el vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Font, Mundó, Romeva, Rull i Turull, als quals, després d’haver-los pres declaració, la jutgessa decretà presó incondicional sense fiança, tal i com prèviament li havia sol·licitat la Fiscalia. Talment com els Jordis, que ja hi havien dormit vint nits, aquella primera setmana de novembre, quan del referèndum d’autodeterminació tan sols en feia un mes i escaig, nou dels catorze membres del govern català ja eren a la presó, i els cinc restants, amb el president al capdavant, a l’exili, pendents de ser detinguts i extradits. 

Amb tot, per acabar de tancar el cercle i que l’estratègia espanyola reeixís plenament –ras i curt: perquè els cinc a l’exili també acabessin a la presó–, els relats jurídics espanyol i belga sobre els fets ocorreguts haurien de ser equivalents, haurien de coincidir. Però, posant per primera vegada de manifest que no tothom comparteix el relat espanyol dels fets, si bé la justícia belga rebé l’euroordre i immediatament n’inicià el procediment, i si bé els polítics afectats s’hi posaren a disposició i un parell de dies més tard declararen davant d’un jutge, tan bon punt acabà de prendre’ls declaració, el tribunal competent els deixà en llibertat amb mesures cautelars: haurien d’estar a disposició de la justícia belga i fins que aquesta no es pronunciés no podrien sortir del país, sí, però de detenció i empresonament a l’espera de la resolució del tribunal –com paral·lelament estava succeint a Espanya–, ni parlar-ne, i d’extradició immediata encara menys. 

A principis de novembre, el jutge Llarena decretà llibertat sota fiança per a Bassa, Borràs, Mundó, Rull i Turull, i, després d’haver rebut una resposta inesperada per part de la justícia belga, decidí retirar temporalment l’euroordre de Lamela amb l’ànim de readaptar-la al procediment general, un procediment que, després de diverses citacions –i de les corresponents compareixences, i de les pertinents declaracions–, així com de més exilis i dels primers moviments de Puigdemont per Europa, a poc a poc anava agafant la forma definitiva. Aquesta la coneguérem a finals del mes de març i, delicte de sedició ja a banda, quedà repartida de la següent manera: Puigdemont, Junqueras i Forn foren acusats de rebel·lió, malversació i desobediència; Bassa, Comín, Ponsatí, Romeva, Rull i Turull, de rebel·lió i malversació; Forcadell, Rovira, Cuixart i Sánchez, de rebel·lió; Borràs, Mundó, Puig, Serret i Vila, de malversació i desobediència; i Barrufet, Boya, Corominas, Gabriel, Guinó, Nuet i Simó, de desobediència.

Amb el relat una mica més ben estructurat, el jutge Llarena reactivà l’euroordre per al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, i, tenint en compte la situació de Rovira, recentment exiliada a Suïssa, l’acompanyà d’una petició de detenció a escala internacional. Les ordres, d’acord amb l’estructura definitiva de la part del procediment general referent als membres del govern i altres diputats catalans independentistes –en paral·lel, com bé sabem, s’anaren obrint moltes altres causes arreu–, sol·licitaven la detenció i extradició dels exiliats pels delictes de rebel·lió i/o malversació, segons cada cas, una sol·licitud que, amb la consellera Ponsatí ja reincorporada a la seva feina com a professora a la universitat de Saint Andrews, ja afectava a tres estats: Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. D’aquests, la primer a respondre fou la República Helvètica, qui els recordà que, si bé si rebia el document i el llegiria amb atenció, Suïssa no extradeix ningú per raons polítiques. 

18 de febr. 2018

Un filòsof

És clar que costa, costa prémer amb nervi el sòl de la ciutat, Eixample amunt i avall, i, de bracet de ningú més que el propi univers simbòlic, trepitjar fortament cadascuna de les modernistes rajoles acompanyat tan sols del propi relat, únicament de la pròpia mirada, una mirada endins, una mirada íntima, quan aquesta no coincideix en un grau mínimament significatiu amb la de la majoria, quan no hi comparteixes aspectes importants del codi moral imperant, el de moda –que no és altre que el bonista, el superficial i acrític, tan infantil com infantilitzador, de conte amb moralina en clau de síntesi i en forma de verset–, quan  tot sovint la teva percepció no es veu emocionalment reforçada per l’univers simbòlic, el relat o la mirada d’altri. 

És clar que costa, costa caminar sol, existencialment sol, esquivant grupets i grupuscles de tota mena, grupets i grupuscles que, malgrat els escarafalls que els membres d’uns i altres fan per a diferenciar-se dels integrants de la resta de col·lectius –dediquen tants esforços, racionalment i lingüística, a fer creure, a fer-se creure que són diferents!–, tots i cadascun, sense excepció, es mantenen units per la mateixa causa, exactament la mateixa, palesant que en el fons no són ni de bon tros tan diferents, sinó mes aviat tot el contrari: o potser allò que en justifica l’existència –que no és ni de bon tros el que els integrants diuen que la justifica–, el que pròpiament explica que les persones s’agrupin en forma de colles d’amics i companys, de simpatitzants i militants, de seguidors i fans i un llarg etcètera, i es truquin i quedin, i s’organitzin o treballin en comú, no són, ras i curt, els beneficis que cadascun d’aquests obté per a si? I no, no em refereixo a beneficis econòmics, sinó al benefici més generalitzat i de caràcter psicològic, popular i comú –en el sentit més despectiu dels termes–, que no és altre que el que cristal·litza en forma de reconeixement, un reconeixement per part dels altres com el que busca l’infant per part de sa mare –«hola, mama, sóc aquí!», diu a tothora–, un reconeixement que atorga sentit a la pròpia existència i que produeix satisfacció i complaença perquè actua de reforçament emocional, un reconeixement com a bàlsam perquè l’alternativa costa, és clar que costa: sense que ningú et miri, et vegi o t’observi, encara que sigui d’amagatotis; sense que ningú t’aplaudeixi, et feliciti, et llanci floretes o et doni la raó; sense ningú de bracet, sense relat en comú, sense mirada compartida, tot costa més, molt més. 

I per això Descartes, seguint l'enfocament aristotèlic pel que fa a la condició naturalment social de l'ésser humà –enfocament que entronca amb la línia socraticoplatònica i que posteriorment continua, influenciat pel cristianisme i les filosofies medievals, durant tota la Modernitat i fins avui–, afirma que qui està sol és un déu o bé una bèstia. Però per això també Nietzsche matisa l’enfocament cartesià: si bé des de la perspectiva metafísicolingüística del pensament tradicional el solitari podria ben bé ser un déu o una bèstia, atès que la solitud és condició sine qua non per a començar a deixar de ser un vulgar animal de ramat –és a dir: aquell qui només és en el si del grup, grupet o grupuscle, gràcies als efectes emocionalment balsàmics que li produeix el reconeixement dels membres d’aquests–, atesa la seva tendència a agafar el mall i projectar-lo violentament sobre el codi moral imperant, el de moda, amb l'ànim, és clar, d'ensorrar-lo per sempre, i atès també que la filosofia no emergeix ni emergirà mai en el si de cap comunitat, on l’individu queda sempre diluït en la pudent massa, en el pestilent conglomerat –i per això Zaratustra passà deu anys sol a la muntanya, i per això «el seu cor es transformà», qui vaga sol també podria ser un filòsof.

«Jo estimo a qui és d'esperit lliure i de cor lliure: el seu cap no és així més que les entranyes del seu cor, però el seu cor l'empeny a l'ocàs. Jo estimo a tots aquells que són com gotes pesades que cauen una a una de l'obscur núvol suspès sobre l'home: ells anuncien el llamp que ve, i moren com a anunciadors. Mireu, jo sóc un anunciador del llamp i un pesada gota que cau del núvol: però aquest llamp es diu superhome... És hora que l’home fixi la seva pròpia meta. És hora que l’home planti la llavor de la seva més alta esperança».

2 de gen. 2018

Efluvi

Devia ser finals de primavera d’ara fa un parell d’anys. Jo ja havia decidit no allargar més el període de dedicació als afers propis de l'àmbit polític de l'administració pública –una decisió que, per raons diverses, més d’un i de dos no acabà d'entendre– i, després d’haver estat esmerçant temps i esforços encaminats al bastiment de projectes de caràcter més aviat existencial –l’obertura i manteniment d’aquest bloc n’és un exemple–, tenia el ferm compromís de separar-me una mica de tot i de prendre’m la vida més tranquil·lament, eufemisme de posar entre parèntesis els interessos de caràcter general, les qüestions d’arrel comunitària –eufemisme, alhora, de centrar-me en els meus propis interessos, no en els d’altri, no en rendiments aliens–. Uns mesos abans, seguint el mètode tradicional d’aquesta benvolguda casa –un dels més indie que deus haver conegut–, vaig autopublicar ...paisatges, el segon recull d’articles, el de Baleta perduda: «clac». I, talment com un any abans pel que fa a ...afers, al voltant del dia de Sant Jordi en vaig oferir una breu presentació, una íntima presentació a la qual assistiren ben poques persones –do you need further proof about its indienity?–, però a la qual ella no faltà. La seva assistència al minimal esdeveniment, aquell migdia de dissabte, em sorprengué molt gratament, però encara em sorprengué més que al cap d’unes setmanes, després d’haver-me transmès via conversa-e el seu interès a «adquirir» el flamant recull, el de color rosa, amb l’ànim d’efectuar la cultural transacció, ella i la seva fugissera mirada fessin cap a palau impregnades d’una suau aroma, d'un càlid efluvi que, talment com «l’udol dels llops convocant la llunya», malgrat el pas del temps –devia ser finals de primavera d'ara fa dos anys–, encara hi ha nits que em sembla sentir. De ben segur que uns instants abans, a casa estant, havent-hi pensat durant uns minuts, ella i la seva pell blanca de perenne mes de gener, de camp cobert de rosada, s’havien perfumat; sí, com és freqüent en noies de la seva edat, a través d’aquell gest, de bracet d’una dolça fragància volgué afirmar-se; sí, mitjançant aquell moviment pretengué reivindicar la seva feminitat. «Potser algun dia apareixes en algun dels articles del Feliu», vaig dir-li en silenci: «el món dóna tantes voltes», vaig afegir tot seguit. 

De ben segur que no de la mateixa manera que, tan independentment com íntima, un bon dia imaginàrem –malgrat «no hi [hagi] prou cançons per saber quan», mai no costa massa interpretar la pròpia biografia sobre la partitura d’una de les peces que sonen a Icat–, però, detalls, detallets i foteses a banda, avui ets tu qui protagonitzes l’article, tu i la teva fugissera mirada, tu i la teva pell blanca d'albada hivern. De ben segur que no com imaginàrem –i per tant en clau agredolça, i per tant incòmodament, però aquell dia que ambdós secretament projectàrem avui finalment ha arribat: avui «que no és exactament com ens pensàvem», avui que l'efluvi ha finat, avui tot s'acaba amb aquest punt i final.