16 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política I

La primera de les euroordres que el Regne d’Espanya emeté, l’emeté a través de la jutgessa Lamela un parell de dies després que el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, ja tots a l’exili, no acudissin a la cita amb el tribunal de l’Audiència, tal i com la jutgessa els havia demanat. Qui sí que hi acudí fou el vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Font, Mundó, Romeva, Rull i Turull, als quals, després d’haver-los pres declaració, la jutgessa decretà presó incondicional sense fiança, tal i com prèviament li havia sol·licitat la Fiscalia. Talment com els Jordis, que ja hi havien dormit vint nits, aquella primera setmana de novembre, quan del referèndum d’autodeterminació tan sols en feia un mes i escaig, nou dels catorze membres del govern català ja eren a la presó, i els cinc restants, amb el president al capdavant, a l’exili, pendents de ser detinguts i extradits. 

Amb tot, per acabar de tancar el cercle i que l’estratègia espanyola reeixís plenament –ras i curt: perquè els cinc a l’exili també acabessin a la presó–, els relats jurídics espanyol i belga sobre els fets ocorreguts haurien de ser equivalents, haurien de coincidir. Però, posant per primera vegada de manifest que no tothom comparteix el relat espanyol dels fets, si bé la justícia belga rebé l’euroordre i immediatament n’inicià el procediment, i si bé els polítics afectats s’hi posaren a disposició i un parell de dies més tard declararen davant d’un jutge, tan bon punt acabà de prendre’ls declaració, el tribunal competent els deixà en llibertat amb mesures cautelars: haurien d’estar a disposició de la justícia belga i fins que aquesta no es pronunciés no podrien sortir del país, sí, però de detenció i empresonament a l’espera de la resolució del tribunal –com paral·lelament estava succeint a Espanya–, ni parlar-ne, i d’extradició immediata encara menys. 

A principis de novembre, el jutge Llarena decretà llibertat sota fiança per a Bassa, Borràs, Mundó, Rull i Turull, i, després d’haver rebut una resposta inesperada per part de la justícia belga, decidí retirar temporalment l’euroordre de Lamela amb l’ànim de readaptar-la al procediment general, un procediment que, després de diverses citacions –i de les corresponents compareixences, i de les pertinents declaracions–, així com de més exilis i dels primers moviments de Puigdemont per Europa, a poc a poc anava agafant la forma definitiva. Aquesta la coneguérem a finals del mes de març i, delicte de sedició ja a banda, quedà repartida de la següent manera: Puigdemont, Junqueras i Forn foren acusats de rebel·lió, malversació i desobediència; Bassa, Comín, Ponsatí, Romeva, Rull i Turull, de rebel·lió i malversació; Forcadell, Rovira, Cuixart i Sánchez, de rebel·lió; Borràs, Mundó, Puig, Serret i Vila, de malversació i desobediència; i Barrufet, Boya, Corominas, Gabriel, Guinó, Nuet i Simó, de desobediència.

Amb el relat una mica més ben estructurat, el jutge Llarena reactivà l’euroordre per al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, i, tenint en compte la situació de Rovira, recentment exiliada a Suïssa, l’acompanyà d’una petició de detenció a escala internacional. Les ordres, d’acord amb l’estructura definitiva de la part del procediment general referent als membres del govern i altres diputats catalans independentistes –en paral·lel, com bé sabem, s’anaren obrint moltes altres causes arreu–, sol·licitaven l’extradició dels exiliats pels delictes de rebel·lió i/o malversació, segons cada cas. Atès que la consellera Ponsatí ja s’havia reincorporat a la seva feina com a professora a Saint Andrews, després d’aquest segon moviment, els estats afectats per l’ordre de detenció del Tribunal Suprem espanyol passaren a ser tres: Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. D’aquests, la primer a respondre fou la República Helvètica, qui els recordà que, si bé si rebia el document i el llegiria amb atenció, Suïssa no extradeix ningú per raons polítiques. 

2 de gen. 2018

Efluvi

Devia ser finals de primavera d’ara fa un parell d’anys. Jo ja havia decidit no allargar més el període de dedicació als afers propis de l'àmbit polític de l'administració pública –una decisió que, per raons diverses, més d’un i de dos no acabà d'entendre– i, després d’haver estat esmerçant temps i esforços encaminats al bastiment de projectes de caràcter més aviat existencial –l’obertura i manteniment d’aquest bloc n’és un exemple–, tenia el ferm compromís de separar-me una mica de tot i de prendre’m la vida més tranquil·lament, eufemisme de posar entre parèntesis els interessos de caràcter general, les qüestions d’arrel comunitària –eufemisme, alhora, de centrar-me en els meus propis interessos, no en els d’altri, no en rendiments aliens–. Uns mesos abans, seguint el mètode tradicional d’aquesta benvolguda casa –un dels més indie que deus haver conegut–, vaig autopublicar ...paisatges, el segon recull d’articles, el de Baleta perduda: «clac». I, talment com un any abans pel que fa a ...afers, al voltant del dia de Sant Jordi en vaig oferir una breu presentació, una íntima presentació a la qual assistiren ben poques persones –do you need further proof about its indienity?–, però a la qual ella no faltà. La seva assistència al minimal esdeveniment, aquell migdia de dissabte, em sorprengué molt gratament, però encara em sorprengué més que al cap d’unes setmanes, després d’haver-me transmès via conversa-e el seu interès a «adquirir» el flamant recull, el de color rosa, amb l’ànim d’efectuar la cultural transacció, ella i la seva fugissera mirada fessin cap a palau impregnades d’una suau aroma, d'un càlid efluvi que, talment com «l’udol dels llops convocant la llunya», malgrat el pas del temps –devia ser finals de primavera d'ara fa dos anys–, encara hi ha nits que em sembla sentir. De ben segur que uns instants abans, a casa estant, havent-hi pensat durant uns minuts, ella i la seva pell blanca de perenne mes de gener, de camp cobert de rosada, s’havien perfumat; sí, com és freqüent en noies de la seva edat, a través d’aquell gest, de bracet d’una dolça fragància volgué afirmar-se; sí, mitjançant aquell moviment pretengué reivindicar la seva feminitat. «Potser algun dia apareixes en algun dels articles del Feliu», vaig dir-li en silenci: «el món dóna tantes voltes», vaig afegir tot seguit. 

De ben segur que no de la mateixa manera que, tan independentment com íntima, un bon dia imaginàrem –malgrat «no hi [hagi] prou cançons per saber quan», mai no costa massa interpretar la pròpia biografia sobre la partitura d’una de les peces que sonen a Icat–, però, detalls, detallets i foteses a banda, avui ets tu qui protagonitzes l’article, tu i la teva fugissera mirada, tu i la teva pell blanca d'albada hivern. De ben segur que no com imaginàrem –i per tant en clau agredolça, i per tant incòmodament, però aquell dia que ambdós secretament projectàrem avui finalment ha arribat: avui «que no és exactament com ens pensàvem», avui que l'efluvi ha finat, avui tot s'acaba amb aquest punt i final.