23 de des. 2017

Amb un retolador Carioca

En el si de les relacions intersubjectives, complicadetes per se –la qual cosa, sigui dita, no ens ha d'estranyar gens: per imperatiu natural ens trobem en competència els uns contra els altres; per imperatiu natural tots gaudim (i patim) els efectes de la tan entranyable com noble autoestima–, hi ha moments i moments, i detalls i detalls; moviments i moviments, posicions i posicions, factors, variables i contextos que, tot sovint –i ja poc és massa–, donen peu a grans interpretacions i vehements focs d'encenalls. 

Et despertes un matí de dissabte d'hivern al ritme de l'agut clic-clac de les gotes de l'intermitent xim-xim en colpejar la barra transversal de la barana del balcó i, encara al llit estant, t'estires tant com només saps fer un matí plujós d'un cap de setmana de finals de desembre. «Quina pau, minuts abans de l'exterior batalla», penses a l'hora que t'arronses d'espatlles; «quina treva més càlida; quin coixí més bla; quin somni més revelador». I no és només fins que has escoltat uns quants compassos de la simfonia que els ocells que la veïna de sota té al pati no es cansen d'interpretar que progressivament i calmada no t'aixeques: i poses un peu a terra –«clic-clac, xim-xim, piu-piu»–, i assegut al llit busques les espardenyes a l'hora que amb els ulls fortament clucs fas un badall –«xim-clic, piu-clac»–, i obres la porta de l'estança ja amb les ulleres posades –«xim-piu, clac-clic»–, i un cop a la sala fas pujar la persiana perquè la claror provinent de la part interior de l'illa en pinti de colors racons i raconets –«piu-clic, clac-xim»–, i fas córrer la cortina –«piu-xim, clac-piu»–, i embadalit observes la veïna mentre fuma, a la terrassa estant, qui embadocada observa les plantes en tant que pensa en vés a saber què –«clic-piu, xim-clac»–, i experimentes una lleugera sensació de gana, efecte directe de l'hàbit que ja fa temps adquirires amb relació a la justa ingerència d'aliments a l'hora de sopar, així com a l'avançament dels horaris, fruit del convenciment que això d'assadollar-se, i més a la nit, és ben bé cosa de bàrbars. 

Adés, de bracet de la banda sonora que acompanya les escenes que de manera irreversible s'encavallen i encavalquen ininterrompudament, el tempo canvia, i amb la ràdio de fons et planxes texans i camisa, i taral·lejant una cançó t'afaites, i cantant a cor què vols et dutxes, et vesteixes, et pentines, t'empolaines i et prepares l'esmorzar. I mos a mos va passant l’estona, i glop a glop va passant el temps. De mica en mica s’aixeca el dia i, a poc a poc, creativament, resitues al lloc oportú cadascun dels records que encara conserves, sobretot els més recents, mentre amb un retolador Carioca redibuixes el teu particular present.