15 de set. 2017

I believe in America II

<<

Per llur participació a la IGM, primerament en clau comercial –el 1916, els moviments econòmics entre els Estats Units i el tàndem francobritànic ja havien superat els 2.500M de dòlars–, i, a partir de l’abril de 1917, com a conseqüència dels atacs de submarins alemanys a embarcacions americanes i d’haver descobert que l’Imperi Germànic es comprometia a ajudar Mèxic a recuperar els territoris perduts si aquest entrava a la guerra en contra dels Estats Units, ja com a part activa al costat dels aliats, mitjançant l'enviament a Europa més de 2M de soldats, material humanitari i material bèl·lic, entre el qual destacaren els avions biplaça Jenny. Com bé pretén palesar la Tomba al soldat desconegut, inaugurada el 1921 al Cementiri Nacional d’Arlington, la participació dels Estats Units a la IGM comportà la mort de més de 116.000 soldats americans, entre els quals el tinent Quentin Roosvelt, fill petit de l’ex-president, però també l’ascens de l’economia ianqui fins a la primera posició mundial i el naixement d’una nova tendència política: la internacional tendència americana a favor de la democràcia i les llibertats, una tendència encara contemporània, l’esperit de la qual ja trobem en els catorze punts de Wilson.

Per llur participació a la IIGM, primerament, com succeí a la Gran Guerra, a partir de moviments de caràcter econòmic –préstecs als aliats, prohibició d’exportacions, congelació dels crèdits prèviament concedits al Japó–, i, sobretot després de l’atac a la base militar de Pearl Harbor i, per tant, ja com a part activa en el conflicte, a partir de la producció industrial i de l’enviament a Europa de més de 16M de soldats, material humanitari i material bèl·lic, com ara portaavions, caces i els famosos bombarders B-17 i B-24. I, un cop acabada la guerra, per la implementació del Pla Marshall, que comportà la inversió de 13.000M de dòlars al llarg de quatre anys a partir de 1947, i, reprenent l’esperit dels catorze punts de Wilson, per l’aposta a favor de la redacció i posterior implementació de la Carta de les Nacions Unides –«we, the peoples of the United Nations, determined to save succeeding generations from the scourge of war...»–, fonament de la Societat de Nacions, antecedent de l’ONU actual. Durant el període en què el Pla Marshall estigué en vigència, l’Europa occidental democràtica, que és l’Europa que se’n beneficià –ni l’Espanya franquista ni els països comunistes hi participaren–, experimentà el creixement industrial més gran de la seva història, un creixement que deixà enrere la situació de pobresa viscuda durant els primers anys de postguerra i que, alhora, obrí la porta tant al model de societat del benestar europeu contemporani com, després de les ratificacions del Tractat de l’Atlàntic Nord i el Tractat de Roma, a l’OTAN i la CCE, antecedent, aquesta última, de l’actual Unió Europea.


>>

3 de set. 2017

Hem vist II

<<
 
Hem vis, per tant, com els diferents poders executius, amb les complicitats necessàries de les diverses majories dels legislatius, sistemàticament han anat negant als distints governs, i per extensió a tots i cadascun dels diferents parlaments constituïts durant el període 2003-2017, la possibilitat de canalitzar políticament les propostes sorgides de les eleccions, és a dir: la implementació dels distints mandats democràtics que el poble de Catalunya ha anat objectivant a partir del seu vot. I sí, és molt comprensible que els diferents governs i les distintes oposicions que durant aquest període s’han anat encarregant de gestionar el poder executiu i la major part del legislatiu, després d’haver agafat la calculadora i d’haver fet números, s’hagin anat adonant que l’acceptació de les distintes peticions catalanes hauria comportat i comportaria uns efectes nefastos per a l’economia espanyola, molt comprensible que hagin anat percebent que les implementacions de les condicions econòmiques inherents a l’Estatut de Miravet, al pacte fiscal o a la millora del finançament haurien comportat i comportarien un grau de desequilibri encara més gran entre regions. Ara bé, que a partir de sumes i restes s’hagin anat adonant que, propaganda a banda, sense la integració de l’economia catalana a l’espanyola en un sentit semblant a com ho està ara aquesta última s’enfonsa en cap cas justifica la negació de la possibilitat de gestionar políticament la situació. O, dit d’una altra manera: que l’economia espanyola real, fanfarroneries nacionalistes a banda, amb un deute equivalent al 100% del seu PIB i perennement subsidiada per la Unió Europea, sense comptar amb el 20% que suposa l'aportació catalana no pugui garantir les prestacions socials que a data d'avui ofereix als seus ciutadans no hauria d’haver comportat mai la impossibilitat de tractar políticament aquest o qualsevol altre mandat democràtic sorgit de les urnes, sinó més aviat al contrari: és només fent política que un representant polític ha de tractar qüestions polítiques com aquestes. Com, si no?

>>

1 de set. 2017

Hem vist I

«Ara que som junts diré el que tu i jo sabem, i que sovint oblidem:

Hem vist», amb la condescendència del monarca de todos, així com de l’executiu i de la major part del legislatiu, dels mitjans de comunicació i dels articulistes que hi col·laboren, crides al boicot a productes catalans pel sol fet de ser catalans, així com líders polítics del Partit Popular recórrer amunt i avall Espanya, del matí fins a la nit, a la recerca de signatures en contra de bona part del contingut de l’Estatut de Miravet. Però per si aquesta manca de respecte fos poc, també hem vist una part del poble espanyol fent cua per a secundar les iniciatives, per a donar-los ple suport, mentre una altra part callava, neutralment, bo i mirant-s’ho des de la barrera. I a l’espera que el Tribunal Constitucional, transcendint les funcions que tindria en qualsevol estat en què hi hagués una clara separació de poders, agafés paper i llapis i –legislativament– acabés de redactar els punts inapropiats de la malaurada carta autonòmica, hem vist membres del govern del PSOE fanfarronejar sorneguerament davant les càmeres per haver-la buidada de contingut. 

Hem vist, aquest cop amb el PP al govern, sí, però amb la mateixa condescendència de les figures, figuretes i figurasses citades a l’inici del paràgraf anterior –l’ordre dels factors es veu que no altera el producte–, la negació reiterada envers els diversos mandats democràtics expressats pels catalans a les urnes des de fa ben bé deu anys, objectivats tant en forma de suports parlamentaris com de grans consensos socials: el 2010, la negació a un pacte fiscal que permetés al poble català fer ús dels diners que, exercici rere exercici, genera a través del seu treball, uns diners que sens dubte li possibilitarien gaudir de les tan i tan famoses polítiques socials que tants i tants es posen a la boca i, per tant, d’unes prestacions absolutament merescudes, merescudes perquè la majoria del poble català va demanar-les a les urnes, merescudes perquè ens les podem pagar; el 2012, la negació d’una consulta –per l’organització de la qual Mas, Ortega, Rigau i Homs foren posteriorment multats i inhabilitats, inhabilitats per haver complert un mandat democràtic, inhabilitats per haver demanat l’opinió al poble–, una consulta que, després de portar ja uns quants anys essent l’única Comunitat Autònoma amb un estatut no referendat pels seus ciutadans, del no al pacte fiscal i del no a la revisió real del finançament, servís per a saber què pensa el poble català sobre la relació Catalunya-Espanya, una consulta sense efectes vinculants que, tenint en compte totes les opcions possibles –sí-sí, sí-no i no–, marqués el camí polític a seguir –eufemisme de democràcia–; i el 2015, després de la manca de reconeixement tant de la consulta del 9N com dels resultats, després de la reiterada impossibilitat de canalitzar políticament la situació a Catalunya i, alhora, després que les eleccions del 27S, presentades en clau plebiscitària, no comportessin un resultat clar amb relació a la independència del país, la negació d’un referèndum amb resposta binària i efectes vinculants sobre la base del 50+1, és a dir: la negació de la implementació de l'eina que al món civilitzat tothom sap que és la més adequada per a dirimir situacions polítiques com aquesta.

>>