1 de set. 2017

Hem vist I

«Ara que som junts diré el que tu i jo sabem, i que sovint oblidem:

Hem vist», amb la condescendència del monarca de todos, així com de l’executiu i de la major part del legislatiu, dels mitjans de comunicació i dels articulistes que hi col·laboren, crides al boicot a productes catalans pel sol fet de ser catalans, així com líders polítics del Partit Popular recórrer amunt i avall Espanya, del matí fins a la nit, a la recerca de signatures en contra de bona part del contingut de l’Estatut de Miravet. Però per si aquesta manca de respecte, aquest atiament de l’odi fos poc, també hem vist una part del poble espanyol fent cua per a secundar les iniciatives, per a donar-los ple suport, mentre una altra part callava, neutralment, bo i mirant-s’ho des de la barrera. I a l’espera que el Tribunal Constitucional, transcendint les funcions que tindria en qualsevol estat en què hi hagués una clara separació de poders, agafés paper i llapis i –executivament– acabés de redactar els punts inapropiats de la malaurada carta autonòmica, hem vist membres del govern del PSOE fanfarronejar sorneguerament davant les càmeres per haver-la buidada de contingut –eufemisme d’haver-la adaptada a la idea d’Espanya-estat-nació: el projecte polític nacionalista que, a través de diverses formes de govern i de tots i cadascun dels poders, adoctrina que adoctrinaràs ja fa més de tres segles que dura. 

Hem vist, aquest cop amb el PP al govern, sí, però amb la mateixa condescendència de les figures, figuretes i figurasses citades a l’inici del paràgraf anterior –l’ordre dels factors es veu que no altera el producte–, la negació reiterada envers els diversos mandats democràtics expressats pels catalans a les urnes des de fa ben bé set anys: el 2010, la negació a un pacte fiscal que permetés al poble català fer ús dels diners que, exercici rere exercici, genera a través del seu treball, uns diners que sens dubte li possibilitarien gaudir de les tan i tan famoses polítiques socials que tants i tants es posen a la boca i, per tant, d’unes prestacions absolutament merescudes, merescudes perquè la majoria del poble català va demanar-les a les urnes, merescudes perquè ens les podem pagar; el 2012, la negació d’una consulta, una consulta que, després de portar ja uns quants anys essent l’única Comunitat Autònoma amb un estatut no referendat pels seus ciutadans, del no al pacte fiscal i del no a la revisió del finançament, servís per a saber què pensa el poble català sobre la relació Catalunya-Espanya, una consulta que, sense efectes vinculants i tenint en compte totes les opcions possibles –sí-sí, sí-no i no–, marqués el camí a seguir –eufemisme de democràcia–; i el 2015, després de la manca de reconeixement tant de la consulta del 9N com dels resultats, després de la reiterada impossibilitat de canalitzar políticament la situació a Catalunya i, alhora, després que les eleccions del 27S, presentades en clau plebiscitària, no comportessin un resultat clar amb relació a la independència del país, la negació d’un referèndum amb resposta binària i efectes vinculants sobre la base del 50+1, és a dir: la negació de la implementació de l'eina que al món civilitzat tothom sap que és la més adequada per a dirimir situacions polítiques com aquesta.