4 d’ag. 2017

Un trozo de papel

«Igual que el mosquito más tonto», caminant jo de nit, sol –ni manadas ni ramats, ni col·lectiu ni conglomerat, ni treball en equip o en grup: ja fa temps que miro de fugir, en la mesura del possible, de la limitadora col·lectivitat, del tot a cent que està de moda i de l’empetitidor bonisme en general–, han estat unes quantes les vegades que, de cap a peus –i amb un llacet, és clar–, m’he embolcallat amb paper de regal de color verd esperança, de textura blau il·lusió; molts els cops que, lletra a lletra, clarividentment he imaginat la càlida resposta –eufemisme de: recull-me al carrer de la Nit que encara no ha acabat, a tocar de la plaça de l'Albada, i porta’m a palau–, una resposta que, lamentablement –«crac!»: una esquerda més al cor–, de vegades he de reconèixer que m’he adormit sense veure arribar. 

Com fa ben poc –o no, no ho sé: tot és tan relatiu–, han estat uns quants els cops que m’he perdut seguint una llum, una tènue llumeta que, amb la mateixa gràcia i encant que les sirenes del poema –qui m’ho havia de dir amb aquells cabells de nit d’estiu tan i tan arrissats, a joc d’uns ulls de lluna nova que sé que m’esguarden d’amagat–, a través d’un vistent somriure m’ha atret contra les roques i m’ha portat a morir. A morir, sí, però no en un sentit estricte; a finar, però tan sols literàriament, perquè, si bé és ben veritat que m’ha colpejat un parell de voltes amb els tradicionals guants de boxa de color groc moral, encara és hora que caigui a terra o que algú m’hagi forçat mai a haver-me de tornar a aixecar.

«Me callo porqué es más cómodo engañarse», diu tristament la cançó; «porqué ha ganado la razón al corazón». Però jo que ja fa temps que vaig llegir l’Elogi de la follia d’Erasme –«a mi, us ho ben dic, sempre m’ha agradat més de parlar tal com em ve a la boca»–, jo que de cap de les maneres faré signar mai al meu cor la capitulació –ni bandera roja ni bandera blanca–, aunque no «[pretenderé nunca] encender una vela [ni siquiera] por si acaso», mentre soni la música sempre estaré disposat a ballar.

Altra cosa seria, és clar, que la música deixés de sonar, «reduciendo estas palabras a un trozo e papel» que et regalaria –heus-lo aquí: te'l pots quedar.