20 d’ag. 2017

Dijous 17 a la tarda

Dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, el Regne d’Espanya no hi era. I sí, cal dir-ho i repetir-ho tants cops com sigui necessari i no oblidar-ho mai. I cal dir-ho i repetir-ho perquè l’amor que certs ciutadans residents a Catalunya mostren envers aquell és tan i tan gran que els porta al deliri: i veuen gests i fets que no succeïren, i perceben una atenció, una cura, una preocupació que durant aquelles hores no existí. Però la realitat és tossuda i tossuts som aquells qui no volem que aquella caigui en l'oblit: malgrat no vulguin acceptar-ho –potser perquè acceptar-ho comportaria que de sobte llurs esquemes nacionals s’ensorressin, i que de la nit al dia els esclatés la bombolla i haguessin de sortir de llur zona de confort–, malgrat l’habilitat dels múltiples mitjans afins a l’statu quo a l’hora de relatar a posteriori els fets ocorreguts, dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, els representants del Regne ens va deixar sols. O potser no és veritat que fins al cap de set hores el president de l’executiu espanyol no arribà a Barcelona? I no, no viatjava en Ryanair, sinó en un avió militar; i no, no venia per a inaugurar la plaça d’un poble del Pirineu o per a sopar a la fresca en algun dels carrers del barri de Gràcia amb motiu de la Festa Major. I, alhora, que potser no és veritat que fins a quarts de dues de la matinada no fou capaç de comparèixer ni d’emetre cap comunicat? I el principito de Girona, Felip VI de Borbó, que potser no és cert que no donà senyals de vida fins ben bé dotze hores després del primer atemptat?

Mentrestant, qui brillantment gestionà la situació des de la perspectiva de l’ordre públic foren els Mossos d’Esquadra, en coordinació amb la Guàrdia Urbana i els serveis d’emergències de la Generalitat, tant fent front a la situació als carrers com informant puntualment a la població a través de les xarxes socials; els Mossos d’Esquadra, la policia que molts d’aquells ciutadans residents a Catalunya als quals m’he referit al paràgraf anterior sorneguerament consideraven una policia de fireta, un cos innecessari, el desplegament del qual no responia a criteris de caràcter funcional; els Mossos d’Esquadra, la policia a qui l’executiu espanyol negà la possibilitat d’integrar-se a l’Europol i, per tant, que disposés de tota la informació de què disposen la resta de policies d’estat; els Mossos d’Esquadra, el cos ridiculitzat per part dels grupuscles d’ultraesquerra; els Mossos d’Esquadra, sí, els Mossos d’Esquadra, a qui posteriorment la ciutadania aplaudiria de manera espontània, a qui la premsa d’arreu, des d’Europa fins als Estats Units, valoraria tan positivament. 

I, alhora, mentre aquell parell qui sap on eren, qui des d’una perspectiva política s’adreçà als barcelonins, als catalans i a la resta de ciutadans del món quan tocava a través dels mitjans internacionals que, és clar, ja feia hores que cobrien la notícia foren puntualment el president de la Generalitat, amb el cap dels Mossos a la vora, i l’alcaldessa de Barcelona. 

Això sí: quan a misses dites i amb el dispositiu en ple funcionament el cap de l’executiu espanyol finalment arribà a Barcelona, cames ajudeu-me organitzà a corre-cuita una reunió a la seu de la Delegació del Govern Espanyol, una reunió a bastament coberta per la premsa, però a la qual no convidà als Mossos d’Esquadra, el cos que excel·lentment s’estava encarregant de gestionar l’ordre malgrat no disposar de totes les eines de què disposen les policies d’estat, ni a Carles Puigdemont, president de la Generalitat; una reunió que, a efectes pràctics –i com a efectes pràctics entenc la gestió política de l’ordre públic, que és el que interessa a la ciutadania i més en casos com aquest, i no el relat polític que a través dels mitjans afins ja devien pensar de quina manera transmetre–, no serví absolutament de res, absolutament de res. I a quarts de dues de la matinada comparegué davant la premsa sense haver parlat amb el cap dels Mossos ni amb el president de Catalunya per a emetre frases buides de contingut i sense atendre preguntes dels mitjans vinguts d’arreu que no sé quantes hores feia que l’esperaven. 

I això sí: l’endemà divendres, de bracet del reietó, encapçalà la comitiva a la plaça de Catalunya, i sortí a les fotos, i, a través de la maquinària mediàtica que manté viu l’incomprensible amor que alguns ciutadans residents a Catalunya mostren pel Regne i els seus representants, tothom el pogué veure amb cara d’afligit. I aparegué la vicepresidenta, el ministre d’Interior i el virrei –altrament dit: delegat del govern espanyol a Catalunya–; i anaren a les Rambles i hi deixaren una espelma, i feren cap a l’ajuntament i signaren el llibre de condolences. I no dic pas que tots aquests gests no els honorin, però tampoc els eximeixen de la responsabilitat de no haver convocat la Junta de Seguretat de Catalunya fins que el president Puigdemont digué que la convocaria unilateralment, d’haver negat la necessitat d’ampliar el cos amb cinc-cents nous agents ni d’haver impedit que els Mossos d’Esquadra siguin avui a l’Europol. 

Dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, el Regne d’Espanya no hi era. I sí, malgrat les fotos i les portades –i les miserables editorials i vinyetes d’El País–, cal dir-ho i repetir-ho tants cops com sigui necessari i no oblidar-ho mai, tal i com no oblidem que el naixement de Catalunya fou precedit per un fet tan tràgic com el d’abans-d’ahir: el país fou atacat i el francs se’n desentengueren, els francs no van venir. Aquell any 998, la resposta de Borrell II, comte de Barcelona, fou trencar el pacte de vassallatge amb el rei de França, aleshores Hug Capet. I per això nasqué Catalunya –«per a què els necessitem?», devia preguntar-se el comte Borrell–, així esdevingué independent. Avui ja no és cosa de comtes, sinó del conjunt de la població: som els catalans qui hem d’afrontar serenament la realitat i preguntar-nos si, a efectes pràctics, hi ha cap raó de pes, cap motiu real per a seguir mantenint aquest vincle de subordinació.