15 d’ag. 2017

De talla XS

Que la junta que a data d’avui pilota el FC Barcelona és de talla XS ho sabem des de molt abans del dia en què els integrants d’aquesta prenguessin possessió, concretament des de l’octubre de 2010, quan l’actual president, com a membre de la junta anterior –la que el situà al capdavant a dit després de la fugida de l'anterior, el del «no us fallaré»–, mostrà la seva conformitat personal a tirar endavant una acció de responsabilitat contra la junta sortint, presidida per Laporta. 

La raó al·legada per a portar a terme el moviment més brut que mai abans havíem vist fou de caràcter econòmic: a fi de guanyar-se la complicitat de l’assemblea de compromissaris, Rosell, Bartomeu i la resta havien de fer referència a alguna qüestió vinculada a l’interès general del club, una qüestió que quedà objectivada en els resultats de l’auditoria externa que Rosell encarregà, una auditoria que concloïa que l’etapa Laporta –2003-2010– es tancà amb un balanç negatiu de més de 47M€. Tanmateix, tothom sap que el motiu real fou de caràcter personal, com bé palesà el recurs d’apel·lació que la junta del moment, ja amb el successor Bartomeu com a president, interposà el novembre de 2014 contra la sentència que un mes abans l’Audiència de Barcelona havia emès, una sentència que exculpava els demandats de les responsabilitats de les quals quatre anys abans se’ls havia acusat, concloent que el període 2002-2010 –2002, sí, perquè, atès que Laporta prengué possessió del càrrec vuit dies abans de la finalització de la temporada anterior, l'última del període Gaspart, l’exercici econòmic d’aquella, que presentava unes pèrdues per valor de més de 63M€, també quedà íntegrament computada dins del període següent–, no comportà les pèrdues que l’auditoria externa encarregada per Rosell el 2010 contemplava, sinó uns beneficis d’entre 4 i 5,2 milions. 

El desembre de 2016 la junta presidida per Bartomeu oferí als demandats retirar parcialment els hipotètics efectes del recurs que dos anys abans la junta que ell mateix presidia havia interposat contra la sentència que els exculpava de les responsabilitats si aquell acabava prosperant, la qual cosa comportaria que, en cas de ser considerats culpables, els membres de la junta presidida per Laporta no haurien d’avalar amb llur patrimoni els tan famosos com fantasiosos 47 milions. Dotze dels disset acceptaren l’oferta del club, però Fort, Macià, Sala-i-Martin, Yuste i Laporta no. Finalment, el maig de 2017 l’Audiència de Barcelona desestimà el recurs presentat l’any anterior per part de la junta de Bartomeu, reiterant que els intents d’aquest i Rosell, i per extensió del Barça –perquè per les raons de caràcter personal d’aquell parell qui lamentablement es presentà contra l’expresident Laporta i la seva junta fou el club com a tal–, eren absolutament infundats.

Però la junta que tristament a data d’avui pilota el FC Barcelona no només és de talla XS per haver portat el club, el Barça, a presentar-se reiteradament com a demandant de responsabilitats en contra de la junta anterior, per haver-ho fet sabent que, per vuit dies, a aquella també se li computava l’exercici econòmic de l’última de les temporades de l’etapa Gaspart o per haver realitzat aquest moviment per raons de caràcter personal; i tampoc és només de talla XS per haver-se venut la samarreta –com podia haver fet qualsevol altre president abans: aquest no fou un moviment que palesés gaire capacitat creativa–, haver-se-la venuda a un règim, haver fet el paper de la trista figura respecte la possibilitat de fer justícia al llegat de Cruyff a través de la presidència d’honor del club o, a cop de fitxatge, haver reduït significativament i progressiva el pes de la Masia i el pas d’alguns dels jugadors formats en aquesta al primer equip –per això hi ha cadets i juvenils que marxen; per això a data d’avui el Sergi Roberto està molest–, sinó perquè, alhora, de la mala gestió vinculada al fitxatge de Neymar se’n derivà que el desembre de 2016 l’Audiència de Barcelona, després que el tàndem Rosell-Bartomeu arribés a un acord amb la fiscalia per a quedar exempts de tota responsabilitat, considerés formalment que el club, el Barça com a ens jurídic, era culpable d’haver defraudat a Hisenda i que, consegüentment, fos condemnat a pagar més de 5M€ per haver comés dos delictes de naturalesa fiscal.

I això que, com a herència, es trobaren el millor Barça de la història: un Barça guanyador, amb un joc que enamorava, fidel a si mateix i una projecció internacional sense precedents; el club propietari del relat més bell, el més envejat, el més admirat arreu. I, per raons personals, fou contra la junta que presidia aquest Barça, la junta que la temporada 2003-2004 heretà la gestió de Gaspart i que la temporada 2009-2010 deixà el club en una situació inèdita fins aleshores, que arrossegaren el mateix Barça, el Barça com a tal a demanar-li responsabilitats.

Però tot això ja és història i aquella inèrcia s’ha anat apagant: perdérem el primer partit de la Supercopa a casa mentre, per fer quatre duros de caixa –tan malament anem de diners?–, jugadors i socis haguérem de veure com el Camp Nou aplaudia els gols del Madrid. Tot allò ja és història i aquella inèrcia s’ha anat esfumant: Neymar no s’ha sentit suficientment atret pel projecte, Paulinho és el quart fitxatge més car de la història del Barça, Samper ja qui sap on para, Aleñá ho tindrà molt difícil, André Gomes segueix entre nosaltres i Sergi Roberto, amb tota la raó, se sent decebut. Tot això ja és història, el Barça i el Betis jugaran diumenge el primer partit de Lliga al Camp Nou i jo auguro, i ja celebro, que l’àrbitre no serà l’únic que xiularà: són de talla XS i, sí, diumenge cal que quedi clar.