Un nou paraigües

Quan els representants del govern espanyol i de la major part de l'oposició, talment com si s'adrecessin a un grup d'infants que es mamen el dit, paternalment ens expliquen que un estat democràtic de dret només pot ser articulat a partir del bastiment, desplegament i compliment de la legalitat, no ens estan dient absolutament res i ens ho estat dient tot. I no ens estan dient absolutament res i ens ho estan dient absolutament tot perquè la proposició citada té caràcter tautològic i, per tant, no és més que una obvietat: és absolutament obvi, tant des d'un punt de vista teòric com pràctic, que el concepte estat de dret i el concepte legalitat caminen de bracet: aquesta última representa l’ordenament, la regulació o l’estructuració del primer, l’objectivació de la seva naturalesa, la fixació de les condicions de possibilitat dels ciutadans que l’integren i els marges de maniobra que aquell els ofereix –és a dir: que s'ofereixen a si mateixos–; i el primer és l’àmbit a ordenar, a regular, a estructurar mitjançant aquella, l’àmbit del qual els ciutadans han d’objectivar la naturalesa, així com fixar llurs propis marges de maniobra, llurs pròpies condicions de possibilitat com a tal, com a ciutadans que l’integren. 

I és que l'individu és anterior a l'estat, i no a la inversa, perquè aquest és una construcció feta constantment pel conjunt d'aquells, i no al revés, una construcció de la qual un bon dia es dotaren i se segueixen dotant, una construcció que actua de paraigües, de paraigües que els serveix per a protegir-se de llur pròpia naturalesa, que en el fons és de caràcter egoista, tal i com palesa la moralitat, que no és més que una mostra d’egoisme. És per això precisament que un bon dia el desplegaren: per a protegir-se de la llibertat en sentit absolut i dels efectes que aquesta podria comportar; per a protegir-se de si mateixos. 

Quan els representants del govern espanyol i de la major part de l'oposició, talment com si s'adrecessin a un grup d'infants que es mamen el dit, paternalment ens expliquen que un estat democràtic de dret només pot ser articulat a partir del bastiment, desplegament i compliment de la legalitat, ens volen fer passar bou per bèstia grossa perquè, deliberadament, amb l'ànim de confondre a la parròquia, barregen el concepte independència amb el concepte anarquia. 

Però no, senyors, això no va de sortir de l’estat de dret per a quedar a la intempèrie de la llibertat absoluta i els seus potencials efectes; no, senyores, això no va de qüestionar la utilitat del paraigües-estat o de voler suprimir-lo: això va de donar-se de baixa d’un estat en particular que cada dia que passa és una mica menys de dret, que cada dia que passa ens juga menys a favor i, per tant, ens resulta menys útil, per a desplegar-ne un de nou, un que, com a tal –perquè un estat és una construcció humana i per tant posa de manifest la naturalesa dels seus ciutadans, que són els constants generadors d’aquell–, ens faci sentir orgullosos de nosaltres mateixos, així com de la nostra particular manera de desplegar paraigües.

I believe in America I

A l'estil de l'Amerigo Bonasera a la primera escena de la primera part de la trilogia: «I believe in America».

Perquè, mentre pràcticament tots els estats europeus tenien la monarquia com a forma de govern i, excepte la Gran Bretanya –monarquia parlamentària des de 1689–, encara en clau absoluta, John Hancock, president del Segon Congrés, i la resta de representants de les Tretze Colònies –Carolina del Nord i Carolina del Sud, Connecticut, Delaware, Geòrgia, Maryland, Massachusetts, Nou Hampshire, Nova Jersey, Nova York, Pennsilvània, Rhode Island i Virgínia–, a través de la Declaració d’Independència de la qual els nord-americans commemoren avui el 241è aniversari, bo i projectant el flamant estat d’arrel democràtica i liberal, la nova república federal americana, anaren uns quants passos més enllà del que des de l’òptica de la relació ciutadà-estat contemplava la britànica Bill of Rights –la carta de drets més avançada fins al moment–, obrint de bat a bat, abans que els revolucionaris francesos, la porta de l’època contemporània.

«We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of these Colonies, solemnly publish and declare, That these united Colonies are, and of Right ought to be Free and Independent States... And for the support of this Declaration, with a firm reliance on the protection of divine Providence, we mutually pledge to each other our Lives, our Fortunes and our sacred Honor».

Perquè la redacció de l’esmentada declaració, principalment a càrrec de Thomas Jefferson –en part inspirada en decret holandès Plakkaat van Verlatinghe, a través del qual les Províncies Unides del Països Baixos deixaren de reconèixer Felip II d’Espanya com a autoritat–, possibilità la posterior redacció i aprovació, l'any 1787, de la Constitució dels Estats Units, que recollint l’esperit del pensament il·lustrat i, particularment, les tesis polítiques de Montesquieu –inspirades alhora en els clàssics i clarament influenciades pels postulats liberals de Locke–, està considerada la primera formulació en clau política dels drets de les persones i, per tant, un dels textos –l'únic amb aplicació ja pràctica– en què es basà la Déclaration des droits de l'homme et du citoyen, adoptada per l'Assemblea Nacional Constituent el 1789 i fonament de l'esperit fundacional de la República Francesa.  

«We, the people of the United States, in Order to form a more perfect Union, establish Justice, insure domestic Tranquility, provide for the common defence, promote the general Welfare, and secure the Blessings of Liberty to ourselves and our Posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America». 

Perquè, malgrat la nit en què a Boston començà la Tea party els rebels, liderats per Samuel Adams, lluïssin plomes com a acte d'empatia amb els indis americans, cap dels cinquanta-sis signats de la Declaració era indígena o descendent d’indígenes, sinó de colonitzadors britànics desencantats amb la condició de ciutadà a la qual els relegava Londres, i, per tant, perquè les conclusions a les quals arribaren i que deixaren fixades sobre els textos esmentats més amunt no es fonamentaren en postulats que avui podríem considerar de caràcter nacionalista ni en raons de naturalesa ancestral, sinó més aviat tot el contrari: només motius d’arrel nacionalista envers la pàtria de llurs avantpassats –o sigui: la Gran Bretanya–, tan sols un amor per sobre de l’amor propi, un grau d’alienació digna de consideració respecte el present més immediat i el futur en potència podrien haver evitat que, malgrat ser súbdits del rei Jordi III no fos un bon negoci, apragmàticament li haguessin continuat essent fidels.

«Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Govenment, and to provide new Guards for their future security. Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government».

>>