23 de des. 2017

Amb un retolador Carioca

En el si de les relacions intersubjectives, complicadetes per se –la qual cosa, sigui dita, no ens ha d'estranyar gens: per imperatiu natural ens trobem en competència els uns contra els altres; per imperatiu natural tots gaudim (i patim) els efectes de la tan entranyable com noble autoestima–, hi ha moments i moments, i detalls i detalls; moviments i moviments, posicions i posicions, factors, variables i contextos que, tot sovint –i ja poc és massa–, donen peu a grans interpretacions i vehements focs d'encenalls. 

Et despertes un matí de dissabte d'hivern al ritme de l'agut clic-clac de les gotes de l'intermitent xim-xim en colpejar la barra transversal de la barana del balcó i, encara al llit estant, t'estires tant com només saps fer un matí plujós d'un cap de setmana de finals de desembre. «Quina pau, minuts abans de l'exterior batalla», penses a l'hora que t'arronses d'espatlles; «quina treva més càlida; quin coixí més bla; quin somni més revelador». I no és només fins que has escoltat uns quants compassos de la simfonia que els ocells que la veïna de sota té al pati no es cansen d'interpretar que progressivament i calmada no t'aixeques: i poses un peu a terra –«clic-clac, xim-xim, piu-piu»–, i assegut al llit busques les espardenyes a l'hora que amb els ulls fortament clucs fas un badall –«xim-clic, piu-clac»–, i obres la porta de l'estança ja amb les ulleres posades –«xim-piu, clac-clic»–, i un cop a la sala fas pujar la persiana perquè la claror provinent de la part interior de l'illa en pinti de colors racons i raconets –«piu-clic, clac-xim»–, i fas córrer la cortina –«piu-xim, clac-piu»–, i embadalit observes la veïna mentre fuma, a la terrassa estant, qui embadocada observa les plantes en tant que pensa en vés a saber què –«clic-piu, xim-clac»–, i experimentes una lleugera sensació de gana, efecte directe de l'hàbit que ja fa temps adquirires amb relació a la justa ingerència d'aliments a l'hora de sopar, així com a l'avançament dels horaris, fruit del convenciment que això d'assadollar-se, i més a la nit, és ben bé cosa de bàrbars. 

Adés, de bracet de la banda sonora que acompanya les escenes que de manera irreversible s'encavallen i encavalquen ininterrompudament, el tempo canvia, i amb la ràdio de fons et planxes texans i camisa, i taral·lejant una cançó t'afaites, i cantant a cor què vols et dutxes, et vesteixes, et pentines, t'empolaines i et prepares l'esmorzar. I mos a mos va passant l’estona, i glop a glop va passant el temps. De mica en mica s’aixeca el dia i, a poc a poc, creativament, resitues al lloc oportú cadascun dels records que encara conserves, sobretot els més recents, mentre amb un retolador Carioca redibuixes les teves expectatives. 

16 de nov. 2017

I believe in America III

<<

Per haver estat la terra d’acollida de tantes i tantes persones al llarg de la seva breu història –sobretot a partir de mitjans del segle XIX–, les quines, ja sigui per raons econòmiques, ja sigui per raons polítiques –o ambdues en el cas dels ciutadans de països amb governs totalitaris, com ara l’URSS o l'Alemanya nazi–, als Estats Units d’Amèrica trobaren l’oportunitat de tirar endavant i, amb esforç –ningú no regala res–, sortit-se’n, així com, respectivament, abraçar els drets individuals i les llibertats de què no pogueren gaudir en llurs països d’origen; tantes i tantes persones que varen trobar a Amèrica la terra d’acollida on poder desenvolupar llur talent, com ara els científics Albert Einstein, Alexander Graham Bell i Mario Molina, els directors Alfred Hitchcock, Charles Chaplin, Billy Wilder, Frank Capra, David Lean, Elia Kazan, Sergio Leone, Roman Polanski i Milos Forman, les actrius Marlene Dietrich, Audrey Hepburn, Ingrid Bergman, Greta Garbo, Elizabeth Taylor, Natalie Portman, Nicole Kidman, Charlize Theron, Cate Blanchett i Pamela Anderson, els actors Cary Grant, Laurence Olivier, Anthony Quinn, Anthony Hopkins, Sean Connery, Pierce Brosnan, Jim Carrey i Arnold Schwarzenegger, l’escriptor Vladimir Nabokov i l'escriptora Isabel Allende, les cantants Celine Dion i Rihanna, el ballador Mikhail Baryshnikov, l’artista Yoko Ono, l’empresari del tèxtil Levi Strauss, el periodista Joseph Pulitzer, l’activista Miriam Makeba, els informàtics Sergey Brin, Jan Koum, Steve Chen i Jawed Karim, la filòsofa Hannah Arendt, l’antropòleg Claude Lévi-Strauss, la gimnasta Nadia Comaneci, els basquetbolistes Manute Bol, Patrick Ewing, Dikembe Mutombo, Toni Kukoč, Dražen Petrović, Arvydas Sabonis, Šarūnas Jasikevičius, Yao Ming, Tony Parker i Pau i Marc Gasol, l’economista Xavier Sala-Martin o la primera dama dels Estats Units Melania Trump, entre moltes i moltes altres a les quals encara hauríem de sumar totes aquelles que, si bé nasqueren als Estats Units, són filles o nétes d'immigrants, com ara la cantant Cher, el tenista André Agassi, el jugador de beisbol Jeo DiMaggio, els cantants Frank Sinatra i Dean Martin, els directors Francis Ford Coppola, Martin Scorsese, Steven Spielberg i Quentin Tarantino, l'informàtic Steve Jobs, les actrius Lauren Bacall, Betty Withe, Kim Novak, Jennifer Aniston i Sasha Grey, els actors Paul Newman, Dustin Hoffman, Al Pacino, Robert De Niro i Adrien Brody, el còmic Zach Galifianakis, l'empresari de menjar ràpid Ray Kroc, el polític Rudolph Giuliani o el mafiós Al Capone. 

Totes aquestes persones, entre moltes altres, que varen poder desenvolupar i desenvolupen llur talent de manera molt més efectiva als Estats Units que no pas a llurs països d'origen; totes aquestes persones, entre moltíssimes altres, que varen contribuir i contribueixen a fer gran Amèrica.

8 d’oct. 2017

Hem vist III

<<

Amb la intenció d’interceptar una sèrie d’elements considerats perillosos per l’espanyola manera d’entendre la democràcia, com ara urnes i paperetes –sí noi, aquest és el nivell–, hem vist, sobretot a mesura que s’anava atansant l’1 d’octubre, tot tipus de desplegaments i escorcolls arreu del territori, tota mena de ridícules performances amunt i avall, del matí fins a la nit, al davant de les portes d’impremtes, magatzems i instal·lacions de companyies de correu postal. Un d’aquests escorcolls fou el que la Guàrdia Civil protagonitzà a l’empresa odenenca Innovapack arran que els treballadors haguessin fet córrer, a través d’un grup de Whatsapp –és a dir: a través d’un espai privat de comunicació–, una imatge de caixes empaquetades amb un adhesiu superposat en què hi havia escrit el lema «embalatge urnes i paperetes». S’hi presentaren divendres 22 de setembre, l’endemà de l’enviament de la foto al grup, de paisà i sense ordre judicial, tot portant a terme una praxis del tot inacceptable per qualsevol ciutadà amb esperit liberal i democràtic, així com per qualsevol estat que pretengui ser considerat pròpiament de dret. O potser és acceptable que s’intervinguin comunicacions privades entre persones o que, sense ordre judicial, agents de seguretat pública es presentin a la seu d’una empresa privada amb la intenció de registrar-ne les instal·lacions? Que no hem sentit a dir al llarg de la vida que la correspondència aliena no es toca? Que no hem estudiat mai les tesis polítiques de Montesquieu i Locke pel que fa a la relació ciutadà-estat? Que encara no hem après que un grup de policies no pot presentar-se a casa de ningú amb la intenció d’accedir a l’interior si no és a instàncies d’un jutge i a través d’una ordre judicial? I, alhora, que encara no sabem que, si no hi ha ordre judicial que legitimi accions com aquesta, a fi d’evitar l’abús de poder que suposa que la policia actuï al marge de la llei, entrant a l'interior de propietats privades, cal demanar responsabilitat als agents que l’han portada a terme i a llurs responsables polítics?
 
Lamentablement, però, hem vist com aquestes maneres de fer han esdevingut freqüents, amb tot el que això comporta pel que fa a l’erosió dels drets fonamentals de la ciutadania, tot donant peu a una situació del tot excepcional, del tot contrària a l’esperit democràtic i liberal que impregna tot estat de dret, una situació que cristal·litzà el passat 20 de setembre, dos dies abans del capítol a Innovapack, quan, en el si de l’operació Anubis, la Guàrdia Civil, aquest cop amb ordres judicials, entrà a les seus del Departament d’Exteriors, del Departament de Governació, del Departament de Treball i Afers Social, de l’Institut de Finances, del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, del Consorci de l’Administració Oberta de Catalunya, de l’Agència Tributària, de les empreses privades T-systems i Fundació PuntCAT i, és clar, del Departament d’Economia, a Rambla Catalunya amb Gran Via; quan, buscant urnes, detingué catorze persones, entre les quals càrrecs públics com Josep Lluís Salvador, secretari d’Hisenda, i Josep Maria Jové, secretari general de la vicepresidència; quan, a la recerca de paperetes, n’escorcollà els domicilis i se n’endugué aparells informàtics, i quan, amb l'ànim d'impedir la participació ciutadana –perquè, al cap i a la fi, això va d'impedir l'expressió de la ciutadania i l'objectivació d'aquesta en forma de resultats que marquin el camí a seguir (ufemisme de democràcia), feu el mateix amb altres persones, com ara del jurista Viver Pi-Sunyer, antic membre del Tribunal Constitucional espanyol i actual president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Joan Ignasi Sánchez, assessor del Departament de Governació, o Francesc Sutrias, director general de Patrimoni, entre d’altres; o quan, a mitja tarda, amb la intenció de provocar aldarulls –a què, si no?, agents de la Policia Nacional es presentaren a la seu nacional de la CUP amb la intenció d'accedir a l'interior i escorcollar-la, però, talment com la Guàrdia Civil a Òdena un parell de dies més tard, sense ordre judicial, o sigui: il·legalment. Il·legalment, sí, perquè, com ja hem dit, que un grup de policies pretengui accedir a l'interior d'una propietat privada sense que un jutge ho hagi demanat prèviament a través d'un document oficial és una praxis il·legal a qualsevol estat democràtic de dret, i ho és per a evitar el que lamentablement hem vist durant les últimes setmanes: l'abús de poder sobre la ciutadania.

15 de set. 2017

I believe in America II

<<

Per llur participació a la IGM, primerament en clau comercial –el 1916, els moviments econòmics entre els Estats Units i el tàndem francobritànic ja havien superat els 2.500M de dòlars–, i, a partir de l’abril de 1917, com a conseqüència dels atacs de submarins alemanys a embarcacions americanes i d’haver descobert que l’Imperi Germànic es comprometia a ajudar Mèxic a recuperar els territoris perduts si aquest entrava a la guerra en contra dels Estats Units, ja com a part activa al costat dels aliats, mitjançant l'enviament a Europa més de 2M de soldats, material humanitari i material bèl·lic, entre el qual destacaren els avions biplaça Jenny. Com bé pretén palesar la Tomba al soldat desconegut, inaugurada el 1921 al Cementiri Nacional d’Arlington, la participació dels Estats Units a la IGM comportà la mort de més de 116.000 soldats americans, entre els quals el tinent Quentin Roosvelt, fill petit de l’ex-president, però també l’ascens de l’economia ianqui fins a la primera posició mundial i el naixement d’una nova tendència política: la internacional tendència americana a favor de la democràcia i les llibertats, una tendència encara contemporània, l’esperit de la qual ja trobem en els catorze punts de Wilson.

Per llur participació a la IIGM, primerament, com succeí a la Gran Guerra, a partir de moviments de caràcter econòmic –préstecs als aliats, prohibició d’exportacions, congelació dels crèdits prèviament concedits al Japó–, i, sobretot després de l’atac a la base militar de Pearl Harbor i, per tant, ja com a part activa en el conflicte, a partir de la producció industrial i de l’enviament a Europa de més de 16M de soldats, material humanitari i material bèl·lic, com ara portaavions, caces i els famosos bombarders B-17 i B-24. I, un cop acabada la guerra, per la implementació del Pla Marshall, que comportà la inversió de 13.000M de dòlars al llarg de quatre anys a partir de 1947, i, reprenent l’esperit dels catorze punts de Wilson, per l’aposta a favor de la redacció i posterior implementació de la Carta de les Nacions Unides –«we, the peoples of the United Nations, determined to save succeeding generations from the scourge of war...»–, fonament de la Societat de Nacions, antecedent de l’ONU actual. Durant el període en què el Pla Marshall estigué en vigència, l’Europa occidental democràtica, que és l’Europa que se’n beneficià –ni l’Espanya franquista ni els països comunistes hi participaren–, experimentà el creixement industrial més gran de la seva història, un creixement que deixà enrere la situació de pobresa viscuda durant els primers anys de postguerra i que, alhora, obrí la porta tant al model de societat del benestar europeu contemporani com, després de les ratificacions del Tractat de l’Atlàntic Nord i el Tractat de Roma, a l’OTAN i la CCE, antecedent, aquesta última, de l’actual Unió Europea.


>>

3 de set. 2017

Hem vist II

<<
 
Hem vis, per tant, com els diferents poders executius, amb les complicitats necessàries de les diverses majories dels legislatius, sistemàticament han anat negant als distints governs, i per extensió a tots i cadascun dels diferents parlaments constituïts durant el període 2003-2017, la possibilitat de canalitzar políticament les propostes sorgides de les eleccions, és a dir: la implementació dels distints mandats democràtics que el poble de Catalunya ha anat objectivant a partir del seu vot. I sí, és molt comprensible que els diferents governs i les distintes oposicions que durant aquest període s’han anat encarregant de gestionar el poder executiu i la major part del legislatiu, després d’haver agafat la calculadora i d’haver fet números, s’hagin anat adonant que l’acceptació de les distintes peticions catalanes hauria comportat i comportaria uns efectes nefastos per a l’economia espanyola, molt comprensible que hagin anat percebent que les implementacions de les condicions econòmiques inherents a l’Estatut de Miravet, al pacte fiscal o a la millora del finançament haurien comportat i comportarien un grau de desequilibri encara més gran entre regions. Ara bé, que a partir de sumes i restes s’hagin anat adonant que, propaganda a banda, sense la integració de l’economia catalana a l’espanyola en un sentit semblant a com ho està ara aquesta última s’enfonsa en cap cas justifica la negació de la possibilitat de gestionar políticament la situació. O, dit d’una altra manera: que l’economia espanyola real, fanfarroneries nacionalistes a banda, amb un deute equivalent al 100% del seu PIB i perennement subsidiada per la Unió Europea, sense comptar amb el 20% que suposa l'aportació catalana no pugui garantir les prestacions socials que a data d'avui ofereix als seus ciutadans no hauria d’haver comportat mai la impossibilitat de tractar políticament aquest o qualsevol altre mandat democràtic sorgit de les urnes, sinó més aviat al contrari: és només fent política que un representant polític ha de tractar qüestions polítiques com aquestes. Com, si no?

>>

1 de set. 2017

Hem vist I

«Ara que som junts diré el que tu i jo sabem, i que sovint oblidem:

Hem vist», amb la condescendència del monarca de todos, així com de l’executiu i de la major part del legislatiu, dels mitjans de comunicació i dels articulistes que hi col·laboren, crides al boicot a productes catalans pel sol fet de ser catalans, així com líders polítics del Partit Popular recórrer amunt i avall Espanya, del matí fins a la nit, a la recerca de signatures en contra de bona part del contingut de l’Estatut de Miravet. Però per si aquesta manca de respecte fos poc, també hem vist una part del poble espanyol fent cua per a secundar les iniciatives, per a donar-los ple suport, mentre una altra part callava, neutralment, bo i mirant-s’ho des de la barrera. I a l’espera que el Tribunal Constitucional, transcendint les funcions que tindria en qualsevol estat en què hi hagués una clara separació de poders, agafés paper i llapis i –legislativament– acabés de redactar els punts inapropiats de la malaurada carta autonòmica, hem vist membres del govern del PSOE fanfarronejar sorneguerament davant les càmeres per haver-la buidada de contingut. 

Hem vist, aquest cop amb el PP al govern, sí, però amb la mateixa condescendència de les figures, figuretes i figurasses citades a l’inici del paràgraf anterior –l’ordre dels factors es veu que no altera el producte–, la negació reiterada envers els diversos mandats democràtics expressats pels catalans a les urnes des de fa ben bé deu anys, objectivats tant en forma de suports parlamentaris com de grans consensos socials: el 2010, la negació a un pacte fiscal que permetés al poble català fer ús dels diners que, exercici rere exercici, genera a través del seu treball, uns diners que sens dubte li possibilitarien gaudir de les tan i tan famoses polítiques socials que tants i tants es posen a la boca i, per tant, d’unes prestacions absolutament merescudes, merescudes perquè la majoria del poble català va demanar-les a les urnes, merescudes perquè ens les podem pagar; el 2012, la negació d’una consulta –per l’organització de la qual Mas, Ortega, Rigau i Homs foren posteriorment multats i inhabilitats, inhabilitats per haver complert un mandat democràtic, inhabilitats per haver demanat l’opinió al poble–, una consulta que, després de portar ja uns quants anys essent l’única Comunitat Autònoma amb un estatut no referendat pels seus ciutadans, del no al pacte fiscal i del no a la revisió real del finançament, servís per a saber què pensa el poble català sobre la relació Catalunya-Espanya, una consulta sense efectes vinculants que, tenint en compte totes les opcions possibles –sí-sí, sí-no i no–, marqués el camí polític a seguir –eufemisme de democràcia–; i el 2015, després de la manca de reconeixement tant de la consulta del 9N com dels resultats, després de la reiterada impossibilitat de canalitzar políticament la situació a Catalunya i, alhora, després que les eleccions del 27S, presentades en clau plebiscitària, no comportessin un resultat clar amb relació a la independència del país, la negació d’un referèndum amb resposta binària i efectes vinculants sobre la base del 50+1, és a dir: la negació de la implementació de l'eina que al món civilitzat tothom sap que és la més adequada per a dirimir situacions polítiques com aquesta.

>>

20 d’ag. 2017

Dijous 17 a la tarda

Dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, el Regne d’Espanya no hi era. I sí, cal dir-ho i repetir-ho tants cops com sigui necessari i no oblidar-ho mai. I cal dir-ho i repetir-ho perquè l’amor que certs ciutadans residents a Catalunya mostren envers aquell és tan i tan gran que els porta al deliri: i veuen gests i fets que no succeïren, i perceben una atenció, una cura, una preocupació que durant aquelles hores no existí. Però la realitat és tossuda i tossuts som aquells qui no volem que aquella caigui en l'oblit: malgrat no vulguin acceptar-ho –potser perquè acceptar-ho comportaria que de sobte llurs esquemes nacionals s’ensorressin, i que de la nit al dia els esclatés la bombolla i haguessin de sortir de llur zona de confort–, malgrat l’habilitat dels múltiples mitjans afins a l’statu quo a l’hora de relatar a posteriori els fets ocorreguts, dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, els representants del Regne ens va deixar sols. O potser no és veritat que fins al cap de set hores el president de l’executiu espanyol no arribà a Barcelona? I no, no viatjava en Ryanair, sinó en un avió militar; i no, no venia per a inaugurar la plaça d’un poble del Pirineu o per a sopar a la fresca en algun dels carrers del barri de Gràcia amb motiu de la Festa Major. I, alhora, que potser no és veritat que fins a quarts de dues de la matinada no fou capaç de comparèixer ni d’emetre cap comunicat? I el principito de Girona, Felip VI de Borbó, que potser no és cert que no donà senyals de vida fins ben bé dotze hores després del primer atemptat?

Mentrestant, qui brillantment gestionà la situació des de la perspectiva de l’ordre públic foren els Mossos d’Esquadra, en coordinació amb la Guàrdia Urbana i els serveis d’emergències de la Generalitat, tant fent front a la situació als carrers com informant puntualment a la població a través de les xarxes socials; els Mossos d’Esquadra, la policia que molts d’aquells ciutadans residents a Catalunya als quals m’he referit al paràgraf anterior sorneguerament consideraven una policia de fireta, un cos innecessari, el desplegament del qual no responia a criteris de caràcter funcional; els Mossos d’Esquadra, la policia a qui l’executiu espanyol negà la possibilitat d’integrar-se a l’Europol i, per tant, que disposés de tota la informació de què disposen la resta de policies d’estat; els Mossos d’Esquadra, el cos ridiculitzat per part dels grupuscles d’ultraesquerra; els Mossos d’Esquadra, sí, els Mossos d’Esquadra, a qui posteriorment la ciutadania aplaudiria de manera espontània, a qui la premsa d’arreu, des d’Europa fins als Estats Units, valoraria tan positivament. 

I, alhora, mentre aquell parell qui sap on eren, qui des d’una perspectiva política s’adreçà als barcelonins, als catalans i a la resta de ciutadans del món quan tocava a través dels mitjans internacionals que, és clar, ja feia hores que cobrien la notícia foren puntualment el president de la Generalitat, amb el cap dels Mossos a la vora, i l’alcaldessa de Barcelona. 

Això sí: quan a misses dites i amb el dispositiu en ple funcionament el cap de l’executiu espanyol finalment arribà a Barcelona, cames ajudeu-me organitzà a corre-cuita una reunió a la seu de la Delegació del Govern Espanyol, una reunió a bastament coberta per la premsa, però a la qual no convidà als Mossos d’Esquadra, el cos que excel·lentment s’estava encarregant de gestionar l’ordre malgrat no disposar de totes les eines de què disposen les policies d’estat, ni a Carles Puigdemont, president de la Generalitat; una reunió que, a efectes pràctics –i com a efectes pràctics entenc la gestió política de l’ordre públic, que és el que interessa a la ciutadania i més en casos com aquest, i no el relat polític que a través dels mitjans afins ja devien pensar de quina manera transmetre–, no serví absolutament de res, absolutament de res. I a quarts de dues de la matinada comparegué davant la premsa sense haver parlat amb el cap dels Mossos ni amb el president de Catalunya per a emetre frases buides de contingut i sense atendre preguntes dels mitjans vinguts d’arreu que no sé quantes hores feia que l’esperaven. 

I això sí: l’endemà divendres, de bracet del reietó, encapçalà la comitiva a la plaça de Catalunya, i sortí a les fotos, i, a través de la maquinària mediàtica que manté viu l’incomprensible amor que alguns ciutadans residents a Catalunya mostren pel Regne i els seus representants, tothom el pogué veure amb cara d’afligit. I aparegué la vicepresidenta, el ministre d’Interior i el virrei –altrament dit: delegat del govern espanyol a Catalunya–; i anaren a les Rambles i hi deixaren una espelma, i feren cap a l’ajuntament i signaren el llibre de condolences. I no dic pas que tots aquests gests no els honorin, però tampoc els eximeixen de la responsabilitat de no haver convocat la Junta de Seguretat de Catalunya fins que el president Puigdemont digué que la convocaria unilateralment, d’haver negat la necessitat d’ampliar el cos amb cinc-cents nous agents ni d’haver impedit que els Mossos d’Esquadra siguin avui a l’Europol. 

Dijous 17 a la tarda, quan Catalunya començava a ser atacada, el Regne d’Espanya no hi era. I sí, malgrat les fotos i les portades –i les miserables editorials i vinyetes d’El País–, cal dir-ho i repetir-ho tants cops com sigui necessari i no oblidar-ho mai, tal i com no oblidem que el naixement de Catalunya fou precedit per un fet tan tràgic com el d’abans-d’ahir: el país fou atacat i el francs se’n desentengueren, els francs no van venir. Aquell any 998, la resposta de Borrell II, comte de Barcelona, fou trencar el pacte de vassallatge amb el rei de França, aleshores Hug Capet. I per això nasqué Catalunya –«per a què els necessitem?», devia preguntar-se el comte Borrell–, així esdevingué independent. Avui ja no és cosa de comtes, sinó del conjunt de la població: som els catalans qui hem d’afrontar serenament la realitat i preguntar-nos si, a efectes pràctics, hi ha cap raó de pes, cap motiu real per a seguir mantenint aquest vincle de subordinació.   

15 d’ag. 2017

De talla XS

Que la junta que a data d’avui pilota el FC Barcelona és de talla XS ho sabem des de molt abans del dia en què els integrants d’aquesta prenguessin possessió, concretament des de l’octubre de 2010, quan l’actual president, com a membre de la junta anterior –la que el situà al capdavant a dit després de la fugida de l'anterior, el del «no us fallaré»–, mostrà la seva conformitat personal a tirar endavant una acció de responsabilitat contra la junta sortint, presidida per Laporta. 

La raó al·legada per a portar a terme el moviment més brut que mai abans havíem vist fou de caràcter econòmic: a fi de guanyar-se la complicitat de l’assemblea de compromissaris, Rosell, Bartomeu i la resta havien de fer referència a alguna qüestió vinculada a l’interès general del club, una qüestió que quedà objectivada en els resultats de l’auditoria externa que Rosell encarregà, una auditoria que concloïa que l’etapa Laporta –2003-2010– es tancà amb un balanç negatiu de més de 47M€. Tanmateix, tothom sap que el motiu real fou de caràcter personal, com bé palesà el recurs d’apel·lació que la junta del moment, ja amb el successor Bartomeu com a president, interposà el novembre de 2014 contra la sentència que un mes abans l’Audiència de Barcelona havia emès, una sentència que exculpava els demandats de les responsabilitats de les quals quatre anys abans se’ls havia acusat, concloent que el període 2002-2010 –2002, sí, perquè, atès que Laporta prengué possessió del càrrec vuit dies abans de la finalització de la temporada anterior, l'última del període Gaspart, l’exercici econòmic d’aquella, que presentava unes pèrdues per valor de més de 63M€, també quedà íntegrament computada dins del període següent–, no comportà les pèrdues que l’auditoria externa encarregada per Rosell el 2010 contemplava, sinó uns beneficis d’entre 4 i 5,2 milions. 

El desembre de 2016 la junta presidida per Bartomeu oferí als demandats retirar parcialment els hipotètics efectes del recurs que dos anys abans la junta que ell mateix presidia havia interposat contra la sentència que els exculpava de les responsabilitats si aquell acabava prosperant, la qual cosa comportaria que, en cas de ser considerats culpables, els membres de la junta presidida per Laporta no haurien d’avalar amb llur patrimoni els tan famosos com fantasiosos 47 milions. Dotze dels disset acceptaren l’oferta del club, però Fort, Macià, Sala-i-Martin, Yuste i Laporta no. Finalment, el maig de 2017 l’Audiència de Barcelona desestimà el recurs presentat l’any anterior per part de la junta de Bartomeu, reiterant que els intents d’aquest i Rosell, i per extensió del Barça –perquè per les raons de caràcter personal d’aquell parell qui lamentablement es presentà contra l’expresident Laporta i la seva junta fou el club com a tal–, eren absolutament infundats.

Però la junta que tristament a data d’avui pilota el FC Barcelona no només és de talla XS per haver portat el club, el Barça, a presentar-se reiteradament com a demandant de responsabilitats en contra de la junta anterior, per haver-ho fet sabent que, per vuit dies, a aquella també se li computava l’exercici econòmic de l’última de les temporades de l’etapa Gaspart o per haver realitzat aquest moviment per raons de caràcter personal; i tampoc és només de talla XS per haver-se venut la samarreta –com podia haver fet qualsevol altre president abans: aquest no fou un moviment que palesés gaire capacitat creativa–, haver-se-la venuda a un règim, haver fet el paper de la trista figura respecte la possibilitat de fer justícia al llegat de Cruyff a través de la presidència d’honor del club o, a cop de fitxatge, haver reduït significativament i progressiva el pes de la Masia i el pas d’alguns dels jugadors formats en aquesta al primer equip –per això hi ha cadets i juvenils que marxen; per això a data d’avui el Sergi Roberto està molest–, sinó perquè, alhora, de la mala gestió vinculada al fitxatge de Neymar se’n derivà que el desembre de 2016 l’Audiència de Barcelona, després que el tàndem Rosell-Bartomeu arribés a un acord amb la fiscalia per a quedar exempts de tota responsabilitat, considerés formalment que el club, el Barça com a ens jurídic, era culpable d’haver defraudat a Hisenda i que, consegüentment, fos condemnat a pagar més de 5M€ per haver comés dos delictes de naturalesa fiscal.

I això que, com a herència, es trobaren el millor Barça de la història: un Barça guanyador, amb un joc que enamorava, fidel a si mateix i una projecció internacional sense precedents; el club propietari del relat més bell, el més envejat, el més admirat arreu. I, per raons personals, fou contra la junta que presidia aquest Barça, la junta que la temporada 2003-2004 heretà la gestió de Gaspart i que la temporada 2009-2010 deixà el club en una situació inèdita fins aleshores, que arrossegaren el mateix Barça, el Barça com a tal a demanar-li responsabilitats.

Però tot això ja és història i aquella inèrcia s’ha anat apagant: perdérem el primer partit de la Supercopa a casa mentre, per fer quatre duros de caixa –tan malament anem de diners?–, jugadors i socis haguérem de veure com el Camp Nou aplaudia els gols del Madrid. Tot allò ja és història i aquella inèrcia s’ha anat esfumant: Neymar no s’ha sentit suficientment atret pel projecte, Paulinho és el quart fitxatge més car de la història del Barça, Samper ja qui sap on para, Aleñá ho tindrà molt difícil, André Gomes segueix entre nosaltres i Sergi Roberto, amb tota la raó, se sent decebut. Tot això ja és història, el Barça i el Betis jugaran diumenge el primer partit de Lliga al Camp Nou i jo auguro, i ja celebro, que l’àrbitre no serà l’únic que xiularà: són de talla XS i, sí, diumenge cal que quedi clar.

12 d’ag. 2017

222M€

El fitxatge de Neymar per part del Paris Saint-Germain ha marcat sens dubte la pretemporada 2017-2018, tot destapant debats que, per molt de temps que passi, talment com els fantasmes que de tant en tant ens visiten, sempre arriba el dia en què tornen a emergir, com ara el que, des d’una perspectiva moral –quant de ressentiment hi ha al darrere de tot judici d'aquesta naturalesa–, se centra en el volum econòmic d’aquell moviment en particular i del conjunt de moviments que caracteritzen el futbol i l’esport en general.

El que d’entrada hem de tenir en compte quan ens adrecem al volum econòmic de qualsevol transacció és que, sempre que quedi garantida la lliure competència entre les ofertes –talment com bé subratlla Adam Smith–, aquell quedarà fixat per l’acció lliure dels individus que en conformen la demanda. O dit d’una altra manera: el que estiguem disposats a pagar per un objecte de consum o de compra en determinarà el preu final, donant per suposat, és clar, que estarem disposats a pagar una quantitat assumible segons la nostra capacitat econòmica –el liberalisme, tant des de la vessant econòmica com democràtica, pressuposa un alt grau de responsabilitat individual, fet que potser explica que hi hagi tanta gent que es decanti pel manteniment de la figura del pare-estat, la figura de referència del ciutadà-infant, etern defensor, és clar, de l'opció socialdemòcrata. 

I és que hem de ser conscients que el salari de Messi o l’import del fitxatge de Neymar és la conseqüència directa de l’interès que la gent mostrem pel futbol, un interès quantificable a través de la suma dels petits moviments econòmics que fem quan comprem la samarreta, la bufanda o la bandera del nostre equip, quan anem a veure un partit al camp o el club ens cobra la quota anual de soci, quan donem audiència als programes esportius o en seguim les pàgines enllaçades a les xarxes socials, quan baixem a veure la semifinal de Champions al bar de sota casa o contractem els serveis del canal de televisió que ofereix tots els partits de la temporada. I és que, tornant al paràgraf anterior, són el conjunt dels petits moviments econòmics que protagonitzem amb relació al futbol els que determinen les condicions de possibilitat econòmiques del Barça o el PSG a l’hora de poder pagar, respectivament, una nòmina o una clàusula de rescissió; és el nostre interès com a demandants, la suma de petites transaccions econòmiques que a escala individual lliurement realitzem amb relació a un objecte de consum o de compra el que en determina el preu, així com la magnitud del volum econòmic total d’aquesta activitat concreta o d’aquell àmbit en particular. 

Vols que el volum de diners que mou el futbol i l’esport en general disminueixi? Així, comença per deixar de mostrar interès al respecte i dedica el teu temps a realitzar qualsevol altra activitat, qualsevol activitat com per exemple llegir ...afers, ...paisatges, ...hipèrboles o El xauxineig d’un ou ferrat. I si com tu cada cop hi ha més gent que canvia el seguiment de l’actualitat esportiva per, posem pel cas, la lectura dels reculls d’articles del Feliu Ferrer, el volum econòmic d’aquella disminuirà i el meu experimentarà una tendència a l’alça que, sigui dit, em farà una mica feliç. 

Ara bé, si en més o menys mesura participes de l’àmbit del futbol o l’esport en general i, ja sigui directament o bé indirecta, paleses el teu interès al respecte portant a terme petits moviments econòmics vinculats a l’àmbit en qüestió, has de ser plenament conscient que, talment com moltes altres persones, lliurement estàs condicionant el vast volum econòmic d’aquesta parcel·la de la realitat, un volum econòmic que avui veus com cristal·litza en la xifra de 222M€, sí, però que, seguint el fil de la senzilla llei de l’oferta i la demanda, mai no hauries vist cristal·litzar en una xifra tan elevada si l’estimació que l’amo i els directius del PSG tenen de la capacitat econòmica del club a mitjà termini no fos a l'alça, i no ho seria ni mai ho hagués sigut si no hi hagués tanta gent que mostrés tant d’interès pel futbol.

Però el gran interès que tantes persones mostrem per l’art de fer girar la pilota també té una vessant positiva que va més enllà del mer entreteniment: de la suma dels milions de petites transaccions econòmiques vinculades al futbol i l’esport en general que la gent realitzem se’n deriven directament centenars de milers de llocs de treball de naturalesa molt diversa, o sigui: centenars de milers de nòmines que possibiliten que centenars de milers d’individus i famílies siguin econòmicament autosuficients i que, d’aquesta manera, puguin anar a sopar al restaurant o de vacances a la costa, donant peu alhora a molts altres llocs de treball i, per tant, possibilitant així que altres centenars de milers d’individus i famílies siguin econòmicament autosuficients i que, d’aquesta manera, puguin comprar regals a les persones que estimen, donant peu alhora a molts altres llocs de treball i, per tant, possibilitant així que centenars de milers d’individus i famílies siguin econòmicament autosuficients i que... Heus aquí la divisió del treball, la lliure competència, el capitalisme, el liberalisme i, és clar, l’ètica de la responsabilitat. I per als qui els costa més tirar endavant i, talment com l'infant, recerquen la falda del pare: heus aquí l’única condició de possibilitat de la socialdemocràcia, perquè sense capital generat no hi ha capital a repartir. 

Alors, «laissez faire, laissez [générer]», que tothom es gasti els diners com bonament li plagui i gaudim de l'espectacle: que comenci la temporada, que la pilota torni a rodar!

4 d’ag. 2017

Un trozo de papel

«Igual que el mosquito más tonto», caminant jo de nit, sol –ni manadas ni ramats, ni col·lectiu ni conglomerat, ni treball en equip o en grup: ja fa temps que miro de fugir, en la mesura del possible, de la limitadora col·lectivitat, del tot a cent que està de moda i de l’empetitidor bonisme en general–, han estat unes quantes les vegades que, de cap a peus –i amb un llacet, és clar–, m’he embolcallat amb paper de regal de color verd esperança, de textura blau il·lusió; molts els cops que, lletra a lletra, clarividentment he imaginat la càlida resposta –eufemisme de: recull-me al carrer de la Nit que encara no ha acabat, a tocar de la plaça de l'Albada, i porta’m a palau–, una resposta que, lamentablement –«crac!»: una esquerda més al cor–, de vegades he de reconèixer que m’he adormit sense veure arribar. 

Com fa ben poc –o no, no ho sé: tot és tan relatiu–, han estat uns quants els cops que m’he perdut seguint una llum, una tènue llumeta que, amb la mateixa gràcia i encant que les sirenes del poema –qui m’ho havia de dir amb aquells cabells de nit d’estiu tan i tan arrissats, a joc d’uns ulls de lluna nova que sé que m’esguarden d’amagat–, a través d’un vistent somriure m’ha atret contra les roques i m’ha portat a morir. A morir, sí, però no en un sentit estricte; a finar, però tan sols literàriament, perquè, si bé és ben veritat que m’ha colpejat un parell de voltes amb els tradicionals guants de boxa de color groc moral, encara és hora que caigui a terra o que algú m’hagi forçat mai a haver-me de tornar a aixecar.

«Me callo porqué es más cómodo engañarse», diu tristament la cançó; «porqué ha ganado la razón al corazón». Però jo que ja fa temps que vaig llegir l’Elogi de la follia d’Erasme –«a mi, us ho ben dic, sempre m’ha agradat més de parlar tal com em ve a la boca»–, jo que de cap de les maneres faré signar mai al meu cor la capitulació –ni bandera roja ni bandera blanca–, aunque no «[pretenderé nunca] encender una vela [ni siquiera] por si acaso», mentre soni la música sempre estaré disposat a ballar.

Altra cosa seria, és clar, que la música deixés de sonar, «reduciendo estas palabras a un trozo e papel» que et regalaria –heus-lo aquí: te'l pots quedar.

27 de jul. 2017

Un nou paraigües

Quan els representants del govern espanyol i de la major part de l'oposició, talment com si s'adrecessin a un grup d'infants que es mamen el dit, paternalment ens expliquen que un estat democràtic de dret només pot ser articulat a partir del bastiment, desplegament i compliment de la legalitat, no ens estan dient absolutament res i ens ho estat dient tot. I no ens estan dient absolutament res i ens ho estan dient absolutament tot perquè la proposició citada té caràcter tautològic i, per tant, no és més que una obvietat: és absolutament obvi, tant des d'un punt de vista teòric com pràctic, que el concepte estat de dret i el concepte legalitat caminen de bracet: aquesta última representa l’ordenament, la regulació o l’estructuració del primer, l’objectivació de la seva naturalesa, la fixació de les condicions de possibilitat dels ciutadans que l’integren i els marges de maniobra que aquell els ofereix –és a dir: que s'ofereixen a si mateixos; i el primer és l’àmbit a ordenar, a regular, a estructurar mitjançant aquella, l’àmbit del qual els ciutadans han d’objectivar la naturalesa, així com fixar llurs propis marges de maniobra, llurs pròpies condicions de possibilitat com a tal, com a ciutadans que l’integren. 

I és que l'individu és anterior a l'estat, i no a la inversa, perquè aquest és una construcció feta constantment pel conjunt d'aquells, i no al revés, una construcció de la qual un bon dia es dotaren i se segueixen dotant, una construcció que actua de paraigües, de paraigües que els serveix per a protegir-se de llur pròpia naturalesa, que en el fons és de caràcter egoista, tal i com palesa la moralitat, que no és més que una mostra d’egoisme. És per això precisament que un bon dia el desplegaren: per a protegir-se de la llibertat en sentit absolut i dels efectes que aquesta podria comportar; per a protegir-se de si mateixos. 

Quan els representants del govern espanyol i de la major part de l'oposiciótalment com si s'adrecessin a un grup d'infants que es mamen el dit, paternalment ens expliquen que un estat democràtic de dret només pot ser articulat a partir del bastiment, desplegament i compliment de la legalitat, ens volen fer passar bou per bèstia grossa perquè, deliberadament, amb l'ànim de confondre a la parròquia, barregen el concepte independència amb el concepte anarquia

Però no, senyors, això no va de sortir de l’estat de dret per a quedar a la intempèrie de la llibertat absoluta i els seus potencials efectes; no, senyores, això no va de qüestionar la utilitat del paraigües-estat o de voler suprimir-lo: això va de donar-se de baixa d’un estat en particular que cada dia que passa és una mica menys de dret, que cada dia que passa ens juga menys a favor i, per tant, ens resulta menys útil, per a desplegar-ne un de nou, un que, com a tal –perquè un estat és una construcció humana i per tant posa de manifest la naturalesa dels seus ciutadans, que són els constants generadors d’aquell–, ens faci sentir orgullosos de nosaltres mateixos, així com de la nostra particular manera de desplegar paraigües.

4 de jul. 2017

I believe in America I

A l'estil de l'Amerigo Bonasera a la primera escena de la primera part de la trilogia: «I believe in America».

Perquè, mentre pràcticament tots els estats europeus tenien la monarquia com a forma de govern i, excepte la Gran Bretanya –monarquia parlamentària des de 1689–, encara en clau absoluta, John Hancock, president del Segon Congrés, i la resta de representants de les Tretze Colònies –Carolina del Nord i Carolina del Sud, Connecticut, Delaware, Geòrgia, Maryland, Massachusetts, Nou Hampshire, Nova Jersey, Nova York, Pennsilvània, Rhode Island i Virgínia–, a través de la Declaració d’Independència de la qual els nord-americans commemoren avui el 241è aniversari, bo i projectant el flamant estat d’arrel democràtica i liberal, la nova república federal americana, anaren uns quants passos més enllà del que des de l’òptica de la relació ciutadà-estat contemplava la britànica Bill of Rights –la carta de drets més avançada fins al moment–, obrint de bat a bat, abans que els revolucionaris francesos, la porta de l’època contemporània.

«We, therefore, the Representatives of the united States of America, in General Congress, Assembled, appealing to the Supreme Judge of the world for the rectitude of our intentions, do, in the Name, and by Authority of the good People of these Colonies, solemnly publish and declare, That these united Colonies are, and of Right ought to be Free and Independent States... And for the support of this Declaration, with a firm reliance on the protection of divine Providence, we mutually pledge to each other our Lives, our Fortunes and our sacred Honor».

Perquè la redacció de l’esmentada declaració, principalment a càrrec de Thomas Jefferson –en part inspirada en decret holandès Plakkaat van Verlatinghe, a través del qual les Províncies Unides del Països Baixos deixaren de reconèixer Felip II d’Espanya com a autoritat–, possibilità la posterior redacció i aprovació, l'any 1787, de la Constitució dels Estats Units, que recollint l’esperit del pensament il·lustrat i, particularment, les tesis polítiques de Montesquieu –inspirades alhora en els clàssics i clarament influenciades pels postulats liberals de Locke–, està considerada la primera formulació en clau política dels drets de les persones i, per tant, un dels textos l'únic amb aplicació ja pràctica en què es basà la Déclaration des droits de l'homme et du citoyen, adoptada per l'Assemblea Nacional Constituent el 1789 i fonament de l'esperit fundacional de la República Francesa.  

«We, the people of the United States, in Order to form a more perfect Union, establish Justice, insure domestic Tranquility, provide for the common defence, promote the general Welfare, and secure the Blessings of Liberty to ourselves and our Posterity, do ordain and establish this Constitution for the United States of America». 

Perquè, malgrat la nit en què a Boston començà la Tea party els rebels, liderats per Samuel Adams, lluïssin plomes com a acte d'empatia amb els indis americans, cap dels cinquanta-sis signats de la Declaració era indígena o descendent d’indígenes, sinó de colonitzadors britànics desencantats amb la condició de ciutadà a la qual els relegava Londres, i, per tant, perquè les conclusions a les quals arribaren i que deixaren fixades sobre els textos esmentats més amunt no es fonamentaren en postulats que avui podríem considerar de caràcter nacionalista ni en raons de naturalesa ancestral, sinó més aviat tot el contrari: només motius d’arrel nacionalista envers la pàtria de llurs avantpassats –o sigui: la Gran Bretanya–, tan sols un amor per sobre de l’amor propi, un grau d’alienació digna de consideració respecte el present més immediat i el futur en potència podrien haver evitat que, malgrat ser súbdits del rei Jordi III no fos un bon negoci, apragmàticament li haguessin continuat essent fidels.

«Prudence, indeed, will dictate that Governments long established should not be changed for light and transient causes; and accordingly all experience hath shewn, that mankind are more disposed to suffer, while evils are sufferable, than to right themselves by abolishing the forms to which they are accustomed. But when a long train of abuses and usurpations, pursuing invariably the same Object evinces a design to reduce them under absolute Despotism, it is their right, it is their duty, to throw off such Govenment, and to provide new Guards for their future security. Such has been the patient sufferance of these Colonies; and such is now the necessity which constrains them to alter their former Systems of Government».

>>

17 d’abr. 2017

En un instant


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

7 d’abr. 2017

A mitjà termini


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

3 d’abr. 2017

D'elles i d'altres hipèrboles


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

30 de març 2017

4.0


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

26 de març 2017

El Nus


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

14 de març 2017

Werther III


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat amb el títol Werther

28 de febr. 2017

Werther II


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat amb el títol Werther

25 de febr. 2017

Werther I


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat amb el títol Werther

9 de febr. 2017

En blanc i negre


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

26 de gen. 2017

I believe in Europe


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

15 de gen. 2017

Sant Tomàs


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat

9 de gen. 2017

Gener


Revisat i publicat a El xauxineig d'un ou ferrat