31 de maig 2014

Propostes populistes

A escala continental, el partit més votat a les eleccions al Parlament Europeu de diumenge passat fou el Partit Popular –va guanyar a Alemanya, Àustria, Bulgària, Xipre, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Hongria, Irlanda, Letònia, Luxemburg, Malta, Polònia i la República Txeca, aglutinant el 28'5% dels vots–, seguit de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates –es va imposar a Itàlia, Portugal, Romania i Suècia, obtenint un 25,4% del suport– i de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates –primera opció a Bèlgica, Estònia, Finlàndia, Lituània i Holanda, fent-se'n amb el 8,5%–. Tanmateix, la notícia de la nit fou que, en detriment d'aquestes, les tendències situades més a l'esquerra dels socialdemòcrates i més a la dreta dels conservadors, guanyant a Grècia –SYRIZA (Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica)–, Dinamarca –Partit Popular Danès (Europa de la Llibertat i la Democràcia)–, la Gran Bretanya –Partit de la Independència del Regne Unit (Europa de la Llibertat i la Democràcia)– i França –Front Nacional (No adscrit)–, foren les que més augmentaren; la notícia més lamentablement destacada de la nit fou que les dues pes que proporcionalment més hi guanyaren foren les de les propostes populistes.

Atès el context econòmic i les conseqüències que se n'han derivat i deriven, no és estrany que es produeixin aquests moviments: no és anòmal que aquells qui actualment exerceixen la responsabilitat de governar perdin pistonada a favor d'agents que no han exercit acció de govern, així com de propostes polítiques alternatives i més radicals; no és estrany –governar desgasta més que mai: el context econòmic obliga a prendre decisions que moltes vegades resulten poc populars i hi ha bosses de població que realment es troben en una situació difícil– ni històricament nou –ho veiérem al llarg del primer terç del segle XX, quan també en un context de crisi econòmica augmentaren tant les propostes populistes com el suport dels electors a aquestes–. Per tant, fins a cert punt és normal que els partits més moderats, els que tradicionalment han estat governant, perdin vots a favor d'altres posicionaments, alguns d'arrel extremista, als quals certs segments de la població s'aferren, i encara més –cal dir-ho– quan al llarg dels últims anys hi ha hagut temes que no han estat abordats amb un grau suficientment alt de responsabilitat; quan en comptes de fer front a certs problemes hom ha preferit –sí, també en clau populista–, en detriment dels efectes a llarg termini, aferrar-se al rèdit polític immediat. Tanmateix, tenint en compte l'esperit amb què nasqué la UE, no per comprensible deixa de ser preocupant que augmenti l'euroescepticisme, i encara més quan ho fa adoptant formes que crèiem ja obsoletes.

I a escala nacional, si bé podem afirmar que del resultat de les eleccions celebrades a Catalunya no se'n derivarà cap eurodiputat d'ultradreta, sí que observem que han obtingut representació dues propostes polítiques situades més enllà de la socialdemocràcia que representa l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates: Els Verds/Aliança Lliure Europea, guanyador de les eleccions al principat –on anaren a parar els vots a ERC-NEC i ICV–, i l'Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica –conformada, entre d'altres, per IUA i Podemos–. Segurament, segons ERC i NEC no hauríem de situar EV/ALE més a l'esquerra de l'APSD, sinó considerar-la una proposta alternativa al partit de Martin Schulz, compromesa amb el dret a l'autodeterminació de les nacions europees, però, com aquella, d'arrel socialdemòcrata; segurament així en parlarien els representants d'ERC i NEC a llur electorat perquè així és com la majoria d'aquest voldria entendre llur posicionament polític. Ara bé, seria aquest mateix l'anàlisi que de la coalició EV/ALE faria ICV? Es conformaria presentant-se com a soci d'un eurogrup d'arrel socialdemòcrata i per tant situat significativament més al centre que l'EUE/AVN, més proper a l'Aliança de Socialistes i Demòcrates, quan hem vist a Joan Herrera compartir públic, escenari i faristol amb Alexis Tsipras, líder de SYRIZA, i quan aquesta formació és la que més visibilitat està donant al grup EV/ALE, d'extrema esquerra? En síntesi: serien capaços ERC-NEC i ICV d'acordar un mateix discurs adreçat a llur respectiu electorat sobre la tendència política de l'eurogrup al qual ambdós pertanyen? Satisfaria a tothom? No ho crec. I si no fos així, si no poguessin acordar una mateixa descripció respecte una mateixa cosa, no ens trobaríem al davant d'una altra proposta amb cert regust populista? I no s'accentuaria el grau de populisme si, paral·lelament, com bé succeeix al Parlament de Catalunya, uns i altres, malgrat assegurar tenir la clau per a governar sense haver de retallar o havent-ho de fer diferentment i alhora presentar-se com a alternatives responsables i fiables, ometessin la possibilitat d'actuar a favor de l'interès general –responsablement, fiablement– i no volguessin ni sentir parlar d'entrar al govern –ERC– ni de fer propostes en clau constructiva –ICV–, sinó tot el contrari? I encara més: no és populista presentar-se al davant de l'electorat com una alternativa a la manera actual de governar i alhora haver aprovat els pressupostos de 2014, com ho feren els republicans? És que potser al seu electorat li serveix d'alguna cosa que, tenint com afirmen que tenen la clau per a portar a terme l'acció de govern diferentment, no vulguin mullar-se ni entrant al govern –ERC– ni fent propostes sòlides i realistes –ICV–? De què li serveix a l'electorat que uns i altres es mantinguin a l'ombra si no hi ha rèdit electoral a guanyar? De què li serveix que no usin llurs varetes màgiques i transformin la realitat? De què, si no assumeixen cap responsabilitat que no els comporti rèdit electoral?

Malgrat no haver guanyat les eleccions europees a Catalunya, si hi ha alguna proposta política que actualment està actuant de manera responsable i portant a terme l'acció de govern independentment del fet que aquesta no sigui popular, és CiU: els liberals de Convergència i els conservadors d'Unió, que tot i estar governant i, consegüentment, com digué el president, «menjar-se tots els marrons», diumenge passat augmentaren en més de 100.00 el nombre de vots, cosa que poden dir ben pocs dels partits que a data d'avui governen arreu d'Europa. Pel que fa a republicans –als quals aquest cap de setmana se'ls ha tornat a oferir la possibilitat d'entrar al govern; veurem si pot més l'interès general de garantir el dia a dia o l'interès particular–, socialdemòcrates, socialistes, comunistes i verds, fins que no siguin capaços de posar entre parèntesi el rèdit electoral, de responsabilitat ben poca: propostes populistes i poca cosa més. Això sí: l'augment pel que fa al nombre de vots de moment sembla garantit.