9 de març 2014

A finals de temporada, sisplau

Si fins ara els resultats eren el principal dels arguments a favor de l'entrenador i en general del Barça 13-14 –ho escrivia el mes de novembre aquí en defensa del Tata–, després de les darreres setmanes, havent perdut el liderat de la Lliga i sobretot havent constatat el baix grau d'intensitat i compromís que en alguns casos ha posat de manifest la plantilla –i entre els jugadors que la conformen Leo Messi al capdavant–, a data d'avui i sobre tot després de la penosa imatge que l'equip oferí ahir al José Zorrilla de Valladolid, la confiança amb relació a l'assoliment d'èxits aquesta temporada es va esfumant de mica en mica. Si bé un títol el tenim a la butxaca –ens férem amb la Supercopa després de dos empats contra l'Atlético de Madrid– i el dia 16 d'abril ens jugarem la Copa a Mestalla –a partit únic qualsevol dels dos equips es pot endur el títol–, la Lliga mai havia estat tan lluny com ho estarà avui a les 21.00 quan els blancs hagin guanyat al Llevant a casa i ja se situïn a 4 punts, i si bé eliminarem als citizens –si no ja podem plegar–, amb un Bayern tan fort les aspiracions de guanyar la Champions són tan remotes com ho són que un dia l’Andoni Zubizarreta, actual director esportiu, sigui capaç d’articular un mot en català. Total: Supercopa i un 50% d’opcions d’aixecar la Copa; c’est tout.

Que el Tata no és l’entrenador adequat per a portar-nos a l’èxit està clar des del primer dia, quan es va presentar a can Barça (mal)vestit d’aquella manera. Però afirmar que la culpa de la situació del primer equip de futbol és únicament de l’entrenador i que criticant-lo o canviant-lo la qüestió quedaria automàticament resolta és una ingenuïtat tan gran com ho és que la culpa és només dels jugadors. Amb un Bayern així el Tata no ens podia portar enlloc més que a fer-nos amb Supercopa, Copa i Lliga, i ho sabíem des del primer dia. I si a aquesta sortida li sumem l’actitud dels jugadors, tenim el que a data d’avui tenim: 50% d’opcions de guanyar la Copa i 3rs a la Lliga. Perquè el problema no és que la sortida fos de baixa volada –un any de transició guanyant Supercopa, Copa i Lliga a l’espera dels reforços que sens falta han de venir la temporada 14-15, entre els quals un entrenador, hauria estat una temporada magnífica–, sinó que cada cop sembla més probable que les aspiracions d’aquesta sortideta es compleixin només parcialment. 

Però també és una ingenuïtat apuntar només a entrenador i jugadors per a fer-los els únics responsables de la situació si tenim en compte que l’actitud dels segons depèn en un grau molt alt de la gestió que del vestuari faci el primer quan les circumstàncies feren que aquell fos fitxat a corre-cuita; és una ingenuïtat apuntar únicament contra aquells i passar per alt alhora que el president més votat de la història del club foté el camp quan la situació començava a tòrcer-se i que la junta que liderà ha estat més pendent d’esborrar el llegat de la junta anterior que de generar ara que és el seu moment; ara que la de l'anterior s'acaba una nova inèrcia que mantingui el Barça al capdavant i il·lusioni a aficionats i socis; és una ingenuïtat passar per alt que ha posat l’accent sobre qüestions de caràcter personal en detriment de l’interès general del club perquè és precisament aquí on rau el problema. Malgrat que la junta anterior situés el Barça on mai abans havia estat, projectant-lo mundialment com mai abans i fent-lo un referent, l’obsessió ha estat purgar el club de tot allò que hi tingués un vincle; l’obsessió ha estat a escala personal, posant de manifest la poca capacitat a l’hora de gestionar una entitat d'aquesta magnitud, amagant el cap sota l’ala, llegint els discursos, abandonant el vaixell. Aquesta ha estat l’obsessió de la junta i si hom vol trobar una explicació a la situació actual del club ha de fer-hi referència; aquesta n'ha estat l'obsessió i com que ha reeixit no podem fer altra cosa que felicitar-la. Ara, un cop felicitada, pel bé del club no ho allarguem més: eleccions a finals de temporada, sisplau.