30 de des. 2014

Amor platònic


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

6 de des. 2014

Llir entre cards


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

27 de nov. 2014

Ziga-zaga


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

12 de nov. 2014

Un dia bonic


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges amb el títol Sí, sí, vull

25 d’oct. 2014

A cops de mall


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

17 d’oct. 2014

Seguim estant convocats


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

25 de set. 2014

Convocats


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

15 de set. 2014

11 de setembre


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

10 de set. 2014

Avui escric jo?


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges amb el títol Aquest l'escric jo?

26 d’ag. 2014

És tot això


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

11 d’ag. 2014

Paral·lelament


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

29 de jul. 2014

I always knew it


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

6 de jul. 2014

Encara ens passa


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

22 de juny 2014

Ciao bella II


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges amb el títol Ciao bella

11 de juny 2014

Ciao bella I


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges amb el títol Ciao bella

31 de maig 2014

Propostes populistes

A escala continental, el partit més votat a les eleccions al Parlament Europeu de diumenge passat fou el Partit Popular –va guanyar a Alemanya, Àustria, Bulgària, Xipre, Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Hongria, Irlanda, Letònia, Luxemburg, Malta, Polònia i la República Txeca, aglutinant el 28'5% dels vots–, seguit de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates –es va imposar a Itàlia, Portugal, Romania i Suècia, obtenint un 25,4% del suport– i de l'Aliança dels Liberals i Demòcrates –primera opció a Bèlgica, Estònia, Finlàndia, Lituània i Holanda, fent-se'n amb el 8,5%–. Tanmateix, la notícia de la nit fou que, en detriment d'aquestes, les tendències situades més a l'esquerra dels socialdemòcrates i més a la dreta dels conservadors, guanyant a Grècia –SYRIZA (Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica)–, Dinamarca –Partit Popular Danès (Europa de la Llibertat i la Democràcia)–, la Gran Bretanya –Partit de la Independència del Regne Unit (Europa de la Llibertat i la Democràcia)– i França –Front Nacional (No adscrit)–, foren les que més augmentaren; la notícia més lamentablement destacada de la nit fou que les dues pes que proporcionalment més hi guanyaren foren les de les propostes populistes.

Atès el context econòmic i les conseqüències que se n'han derivat i deriven, no és estrany que es produeixin aquests moviments: no és anòmal que aquells qui actualment exerceixen la responsabilitat de governar perdin pistonada a favor d'agents que no han exercit acció de govern, així com de propostes polítiques alternatives i més radicals; no és estrany –governar desgasta més que mai: el context econòmic obliga a prendre decisions que moltes vegades resulten poc populars i hi ha bosses de població que realment es troben en una situació difícil– ni històricament nou –ho veiérem al llarg del primer terç del segle XX, quan també en un context de crisi econòmica augmentaren tant les propostes populistes com el suport dels electors a aquestes–. Per tant, fins a cert punt és normal que els partits més moderats, els que tradicionalment han estat governant, perdin vots a favor d'altres posicionaments, alguns d'arrel extremista, als quals certs segments de la població s'aferren, i encara més –cal dir-ho– quan al llarg dels últims anys hi ha hagut temes que no han estat abordats amb un grau suficientment alt de responsabilitat; quan en comptes de fer front a certs problemes hom ha preferit –sí, també en clau populista–, en detriment dels efectes a llarg termini, aferrar-se al rèdit polític immediat. Tanmateix, tenint en compte l'esperit amb què nasqué la UE, no per comprensible deixa de ser preocupant que augmenti l'euroescepticisme, i encara més quan ho fa adoptant formes que crèiem ja obsoletes.

I a escala nacional, si bé podem afirmar que del resultat de les eleccions celebrades a Catalunya no se'n derivarà cap eurodiputat d'ultradreta, sí que observem que han obtingut representació dues propostes polítiques situades més enllà de la socialdemocràcia que representa l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates: Els Verds/Aliança Lliure Europea, guanyador de les eleccions al principat –on anaren a parar els vots a ERC-NEC i ICV–, i l'Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica –conformada, entre d'altres, per IUA i Podemos–. Segurament, segons ERC i NEC no hauríem de situar EV/ALE més a l'esquerra de l'APSD, sinó considerar-la una proposta alternativa al partit de Martin Schulz, compromesa amb el dret a l'autodeterminació de les nacions europees, però, com aquella, d'arrel socialdemòcrata; segurament així en parlarien els representants d'ERC i NEC a llur electorat perquè així és com la majoria d'aquest voldria entendre llur posicionament polític. Ara bé, seria aquest mateix l'anàlisi que de la coalició EV/ALE faria ICV? Es conformaria presentant-se com a soci d'un eurogrup d'arrel socialdemòcrata i per tant situat significativament més al centre que l'EUE/AVN, més proper a l'Aliança de Socialistes i Demòcrates, quan hem vist a Joan Herrera compartir públic, escenari i faristol amb Alexis Tsipras, líder de SYRIZA, i quan aquesta formació és la que més visibilitat està donant al grup EV/ALE, d'extrema esquerra? En síntesi: serien capaços ERC-NEC i ICV d'acordar un mateix discurs adreçat a llur respectiu electorat sobre la tendència política de l'eurogrup al qual ambdós pertanyen? Satisfaria a tothom? No ho crec. I si no fos així, si no poguessin acordar una mateixa descripció respecte una mateixa cosa, no ens trobaríem al davant d'una altra proposta amb cert regust populista? I no s'accentuaria el grau de populisme si, paral·lelament, com bé succeeix al Parlament de Catalunya, uns i altres, malgrat assegurar tenir la clau per a governar sense haver de retallar o havent-ho de fer diferentment i alhora presentar-se com a alternatives responsables i fiables, ometessin la possibilitat d'actuar a favor de l'interès general –responsablement, fiablement– i no volguessin ni sentir parlar d'entrar al govern –ERC– ni de fer propostes en clau constructiva –ICV–, sinó tot el contrari? I encara més: no és populista presentar-se al davant de l'electorat com una alternativa a la manera actual de governar i alhora haver aprovat els pressupostos de 2014, com ho feren els republicans? És que potser al seu electorat li serveix d'alguna cosa que, tenint com afirmen que tenen la clau per a portar a terme l'acció de govern diferentment, no vulguin mullar-se ni entrant al govern –ERC– ni fent propostes sòlides i realistes –ICV–? De què li serveix a l'electorat que uns i altres es mantinguin a l'ombra si no hi ha rèdit electoral a guanyar? De què li serveix que no usin llurs varetes màgiques i transformin la realitat? De què, si no assumeixen cap responsabilitat que no els comporti rèdit electoral?

Malgrat no haver guanyat les eleccions europees a Catalunya, si hi ha alguna proposta política que actualment està actuant de manera responsable i portant a terme l'acció de govern independentment del fet que aquesta no sigui popular, és CiU: els liberals de Convergència i els conservadors d'Unió, que tot i estar governant i, consegüentment, com digué el president, «menjar-se tots els marrons», diumenge passat augmentaren en més de 100.00 el nombre de vots, cosa que poden dir ben pocs dels partits que a data d'avui governen arreu d'Europa. Pel que fa a republicans –als quals aquest cap de setmana se'ls ha tornat a oferir la possibilitat d'entrar al govern; veurem si pot més l'interès general de garantir el dia a dia o l'interès particular–, socialdemòcrates, socialistes, comunistes i verds, fins que no siguin capaços de posar entre parèntesi el rèdit electoral, de responsabilitat ben poca: propostes populistes i poca cosa més. Això sí: l'augment pel que fa al nombre de vots de moment sembla garantit.

16 de maig 2014

Demà, la victòria

Com han anat canviant les coses al llarg i ample de les darreres setmanes! Els tres primers classificats de la Lliga s'han anat intercanviant el paper de favorit diverses vegades i, en el si d'aquest anar i venir d'opcions per a uns i altres, quan ja molts socis teníem les estisores a punt per a retallar –simbòlicament– el carnet, durant el mes de maig, la derrota de l'Atlético al camp del Llevant, l'empat del Madrid a casa contra el València –jornada 36–, l'empat dels colchoneros al Vicente Calderón enfront el Màlaga i la derrota dels blancs a Balaídos –jornada 37– han acabat fent que el Barça, malgrat haver guanyat durant el mateix període únicament dos punts de sis possibles –i 36 dels 54 disputats durant la segona volta, és a dir: el 66,6%–, demà dissabte, a les 18.00h, es jugui el títol a casa en enfrontament directe contra l'Atlético de Madrid sense que el resultat del marcador del Camp Nou tingui cap conseqüència per als d'Ancelotti. Sincerament: a data 27 d'abril, a les 19.00, just després que l'Atlético s'endugués tres punts de Mestalla i se situés a set del Barça –que encara havia de jugar a Villarreal–, qui no hauria signat arribar a l'última jornada de la manera com hi arribem?
   
Està clar que al llarg de la temporada hi ha hagut moments de totes les maneres en molts i diversos sentits, però a data d'avui hem de deixar-nos de romanços i adoptar la més pragmàtica de les actituds, perquè, com es posarà de manifest demà a les grades, 'som el Barça'. Per una vegada, estètica i ètica a banda, demà, més que mai hem de fer pinya al costat de l'equip amb un únic objectiu: la victòria. La victòria i prou! El president va fotre el camp a mitja temporada quan començava de veres el moment de la seva gestió –atès que la inèrcia generada per l'anterior junta ja s'esgotava– sense donar explicacions, és veritat, però demà la victòria. La premsa no va ser crítica amb aquest fet, sinó tot el contrari, és veritat, però demà la victòria. Tot i que els estatuts del club contemplen l'opció que s'ha escollit, el més correcte des d'un punt de vista democràtic hauria estat que l'actual president fixés una data per a la celebració d'unes eleccions que donessin l'opció al soci de ratificar l'actual junta o bé canviar-la, és veritat, però demà la victòria. Les característiques del fitxatge de Neymar continuen essent una incògnita, és veritat, però demà la victòria. El sou del davanter brasiler ha comportat malestar en el si del vestidor, és veritat, però demà la victòria. S'ha tornat a posar de manifest que ja no sé quants anys fa que necessitem un central, és veritat, però demà la victòria. El compromís dels jugadors –amb Messi al capdavant– en molts moments de la temporada no ha estat el que els aficionats esperàvem, és veritat, però demà la victòria. Ni el fitxatge del Tata ni la seva gestió, així com tampoc la manera com la premsa el va qüestionar quan el Barça anava primer a sis punts dels segon o la manera com l'ha fet esdevenir l'ase dels cops, culpant-lo de pràcticament tot, ha estat encertat –encara que sí el més fàcil i còmode per a les instàncies superiors, que l'han emprat d'escut–, és veritat, però demà la victòria. La mort de Tito Vilanova ha estat un cop dur i inesperat, és veritat, però demà –i encara amb més motiu– la victòria. Les lesions de Valdés i Piqué han no han ajudat, és veritat, però demà la victòria. Campions de la Lliga Asobal i l'OK Lliga, de Copa d'hanbol i de la Copa d'Espanya de futbol sala, d'Europa de futbol sala i hoquei, a la Final Four d'hanbol i bàsquet, és veritat, però demà la victòria. La victòria i prou! Demà, la victòria.

6 de maig 2014

La vida es chula!


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

21 d’abr. 2014

Goal!


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

8 d’abr. 2014

Baleta perduda


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

2 d’abr. 2014

d'elles i d'altres afers


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

15 de març 2014

Flor groga


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers
 

9 de març 2014

A finals de temporada, sisplau

Si fins ara els resultats eren el principal dels arguments a favor de l'entrenador i en general del Barça 13-14 –ho escrivia el mes de novembre aquí en defensa del Tata–, després de les darreres setmanes, havent perdut el liderat de la Lliga i sobretot havent constatat el baix grau d'intensitat i compromís que en alguns casos ha posat de manifest la plantilla –i entre els jugadors que la conformen Leo Messi al capdavant–, a data d'avui i sobre tot després de la penosa imatge que l'equip oferí ahir al José Zorrilla de Valladolid, la confiança amb relació a l'assoliment d'èxits aquesta temporada es va esfumant de mica en mica. Si bé un títol el tenim a la butxaca –ens férem amb la Supercopa després de dos empats contra l'Atlético de Madrid– i el dia 16 d'abril ens jugarem la Copa a Mestalla –a partit únic qualsevol dels dos equips es pot endur el títol–, la Lliga mai havia estat tan lluny com ho estarà avui a les 21.00 quan els blancs hagin guanyat al Llevant a casa i ja se situïn a 4 punts, i si bé eliminarem als citizens –si no ja podem plegar–, amb un Bayern tan fort les aspiracions de guanyar la Champions són tan remotes com ho són que un dia l’Andoni Zubizarreta, actual director esportiu, sigui capaç d’articular un mot en català. Total: Supercopa i un 50% d’opcions d’aixecar la Copa; c’est tout.

Que el Tata no és l’entrenador adequat per a portar-nos a l’èxit està clar des del primer dia, quan es va presentar a can Barça (mal)vestit d’aquella manera. Però afirmar que la culpa de la situació del primer equip de futbol és únicament de l’entrenador i que criticant-lo o canviant-lo la qüestió quedaria automàticament resolta és una ingenuïtat tan gran com ho és que la culpa és només dels jugadors. Amb un Bayern així el Tata no ens podia portar enlloc més que a fer-nos amb Supercopa, Copa i Lliga, i ho sabíem des del primer dia. I si a aquesta sortida li sumem l’actitud dels jugadors, tenim el que a data d’avui tenim: 50% d’opcions de guanyar la Copa i 3rs a la Lliga. Perquè el problema no és que la sortida fos de baixa volada –un any de transició guanyant Supercopa, Copa i Lliga a l’espera dels reforços que sens falta han de venir la temporada 14-15, entre els quals un entrenador, hauria estat una temporada magnífica–, sinó que cada cop sembla més probable que les aspiracions d’aquesta sortideta es compleixin només parcialment. 

Però també és una ingenuïtat apuntar només a entrenador i jugadors per a fer-los els únics responsables de la situació si tenim en compte que l’actitud dels segons depèn en un grau molt alt de la gestió que del vestuari faci el primer quan les circumstàncies feren que aquell fos fitxat a corre-cuita; és una ingenuïtat apuntar únicament contra aquells i passar per alt alhora que el president més votat de la història del club foté el camp quan la situació començava a tòrcer-se i que la junta que liderà ha estat més pendent d’esborrar el llegat de la junta anterior que de generar ara que és el seu moment; ara que la de l'anterior s'acaba una nova inèrcia que mantingui el Barça al capdavant i il·lusioni a aficionats i socis; és una ingenuïtat passar per alt que ha posat l’accent sobre qüestions de caràcter personal en detriment de l’interès general del club perquè és precisament aquí on rau el problema. Malgrat que la junta anterior situés el Barça on mai abans havia estat, projectant-lo mundialment com mai abans i fent-lo un referent, l’obsessió ha estat purgar el club de tot allò que hi tingués un vincle; l’obsessió ha estat a escala personal, posant de manifest la poca capacitat a l’hora de gestionar una entitat d'aquesta magnitud, amagant el cap sota l’ala, llegint els discursos, abandonant el vaixell. Aquesta ha estat l’obsessió de la junta i si hom vol trobar una explicació a la situació actual del club ha de fer-hi referència; aquesta n'ha estat l'obsessió i com que ha reeixit no podem fer altra cosa que felicitar-la. Ara, un cop felicitada, pel bé del club no ho allarguem més: eleccions a finals de temporada, sisplau.

5 de març 2014

Pražské jaro


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers

23 de febr. 2014

Febrer


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers
 

16 de febr. 2014

No serà fàcil, però passarem

Tot i les mancances que l'equip arrossega des de fa ben bé un parell de temporades i que haurien de ser tingudes en compte molt fortament de cara a l'any vinent –en defensa, amb el requeriment d'un central titular com a parella de Piqué (hom va començar a parlar de la necessitat de fitxar-ne un a finals de la temporada 2011-12 i aquell estiu arribà Alex Song, que si bé ha cobert sempre adequadament la posició de mig centre defensiu, la seva posició natural, en substitució de Busquets o conjuntament amb aquest, dotant l’equip de més contundència defensiva, la temporada passada ja vam poder constatar que no és un bon central), lligat al fet que per les lesions i l’edat Puyol ja no és el que era i que Bartra encara no està del tot a punt; amb els ulls posats sobre Dani Alves, que ja fa temps que sembla que no està centrat i del qual Montoya haurem de veure si acaba de ser un bon substitut (i no per a donar descans al primer, com Adriano respecte Alba, que és clar que sí, sinó com a titular), i amb l’agravant de la poca alçada de l’equip, que fa que les jugades a pilota parada esdevinguin sempre perilloses, el Barça arriba bé a la segona meitat de la temporada. Classificat per a la final de Copa i primer a la Lliga; amb Neymar i Messi recuperats i Cesc, Pedro i Alexis en forma, tot i les mancances citades –a les quals segueixo pensant que hauríem de sumar la necessitat d’un 9, ja sigui com a titular (en aquest cas en detriment d’algun dels actuals davanters) o com a reserva, i per tant com a alternativa de joc per a certs moments–, sembla que l’univers culer afronta el partit de dimarts a Manchester i en general l'eliminatòria amb confiança. Si bé l’empat al camp del Llevant i la derrota a casa contra el València dues jornades més tard amb pèrdua temporal del liderat inclosa (dimissió del president a banda)– donaren peu a un insipient sorgiment de l'eternament latent entorn, amb tot el que això comporta, els dos últims partits –tot i que la Real tingui 23 punts menys que el Barça i que el Rayo es trobi en posicions de descens– han refermat la credibilitat de l’aficionat en l'equip de cara als vuitens de final de la Champions.

Amb Valdés a la porteria, Alves, Piqué, Mascherano i Alba a la defensa i Busquets, Xavi i Iniesta al mig del camp, atès que el Barça ha de mirar de reduir el previsible anar i venir del joc dels anglesos controlant tant com li sigui possible el tempo del partit, potser seria millor que el Tata –que també arriba a punt al moment més important de la temporada: ara va vestit més adequadament– optés de sortida per Cesc, una mica més endarrerit, de mitja punta, baixant a recollir pilotes, i amb Messi i Neymar –o Pedro, si el braziler encara no està al 100%– al davant. Amb la 4-4-2 que ja vam veure a Anoeta s’asseguraria un nombre més alt de futbolistes a la zona ampla –un nombre que, sense comptar que Messi normalment també s’ofereix baixant a rebre, amb la incorporació dels laterals arriba a ser de 6–, i per tant un grau potencialment més alt de control de la velocitat del joc, la qual cosa és bàsica per a no caure de quatre grapes en la trampa anglesa. Amb aquest plantejament, l’atenció per part de la defensa tant amb relació a la incorporació dels laterals i la rapidesa de l’atac dels citizens com amb relació al joc aeri, un ritme alt a la primera línia, el talent de Messi i l’encert de cara a gol –tenint en compte que el Barça ha de mirar de xutar més (si en fa de temps que arrosseguem aquesta mancança!)–, atès el nivell de forma en què sembla que es troba la plantilla i les baixes del City, el partit es presenta tan atractiu com superable l’eliminatòria. No serà fàcil –els locals han demostrat que són un dels equips més en forma i al Barça el futbol anglès li costa–, però encara que el resultat de dimarts sigui just estic convençut que passarem a quarts.

9 de febr. 2014

Facebook


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers

2 de febr. 2014

Євромайдан, Україна


Revisat i publicat a d'elles i d'altres paisatges

26 de gen. 2014

Mínim o màxim: senzill o simplet


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers

19 de gen. 2014

Dies de neu (Sweet home II)


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers amb el títol Dies de neu
 

12 de gen. 2014

Unidireccional


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers
 

5 de gen. 2014

Dissabte 11 a les 20.00

Amb un Atlético de Madrid tant o més fort que el de la temporada 95-96, quan entrenat per Radomir Antic guanyà per última vegada el títol de Lliga, el novè de la seva història; amb 49 punts –els mateixos que el Barça– i havent cedit només un empat a El Madrigal i una derrota a Cornellà-El Prat; amb moltes opcions de passar als quarts de final de la Champions després d'haver perdut només dos punts empatant al Petrovskiy Stadium davant el Zenit; amb un Diego Costa en plena forma i un Simeone-entrenador irreconeixible respecte aquell jugador dels 90s –ara fins i tot sembla elegant–, el de dissabte vinent té tots els ingredients per a esdevenir un d'aquells partits tan i tan apassionants. I és que a més a més de l'alt nivell dels colchoneros, que només amb l'excepció de l'Atlético-Barça de Supercopa han guanyat tots els partits de Lliga i Champions que han disputat al Vicente Calderón, el de dissabte serà un partit amb més al·licients; amb més al·licients i per tant encara més atractiu: amb el gran Valdés ja al 100%, l'Atlético-Barça representarà la incorporació de Leo Messi, amb el que suposa per al crack argentí poder jugar des del primer minut després de dos mesos lesionat; l'enfrontament entre els dos equips més en forma de la Lliga suposarà també veure quin és l'onze amb què el Tata més confia –qui serà el segon central?; qui acompanyarà el duet Messi-Neymar a la primera línia?; jugarà el Cesc de titular?–; i alhora, per si això fos poc, el partit de dissabte serà l'últim de la primera volta: si algun dels dos equips el guanya, a més a més de marcar distàncies respecte el segon classificat i mantenir la diferència de punts respecte el Real Madrid –sempre que els blancs guanyin a Conrellà-El Prat: un altre al·licient afegit–, es proclamarà –simbòlicament– campió d'hivern. 

Avui és la nit de Reis i demà òbviament és un dia festiu. Però dimarts trucaré al Schultz i reservaré una taula. La bufanda, la cervesa i els càntics amb amics i demés culerscom no pot ser d'altra manera davant d'un partit així–, dissabte 11 a les 20.00.

1 de gen. 2014

Clic


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers