24 de nov. 2013

Qui fa què

Ahir dissabte l'Assemblea Nacional feu pública la Declaració de novembre, declaració que comença fent referència a la naturalesa de l'organització, als esdeveniments portats a terme per aquesta i a les conseqüències que se n'han derivat i deriven, als fets polítics que han actuat com a causa del seu naixement i del canvi de posicionament de gran part de la societat catalana amb referència a la relació Catalunya-Espanya –vinculats ambdós (causa i posicionament) a la constatació d'una múltiple crisi: econòmica, social, democràtica i nacional–, i finalment, tancant el cercle, als motius que porten l'ANC a tenir com a objectiu «recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d'un Estat de dret democràtic i social», motius que l'organització vincula al dret dels pobles a tenir un estat –dret al qual, recorda, cap poble ha renunciat tot i el paradigma de globalització i interdependència– que, com a eina, resulti útil per a «construir un marc propi de relacions socials, econòmiques i polítiques... al servei de les persones, on els ciutadans siguin el centre de les seves polítiques públiques». I encara al preàmbul, atès que Catalunya té tots els requisits per a esdevenir un Estat en el si de la Unió Europea, la declaració apel·la al dret dels catalans a participar amb veu pròpia a la construcció política de la UE, i recorda als representants polítics que la majoria de la ciutadania no es troba còmoda davant l'excés de tactisme per part dels partits, tant amb referència a la governabilitat com amb relació a la projecció del procés a escala internacional, i ho fa i això és important– subratllant que qui ha de bastir el marc unitari d'acció i per tant concretar-ne l'abast és el conjunt de representants polítics. Finalment, pren posicionament: considera irrenunciable la celebració de la consulta durant el 2014, aconsella que aquesta sigui el més aviat possible –abans del 31 de maig– i que no es permeti que la resposta a la petició catalana que sorgeixi del Congrés dels Diputats demori el procés: que es fixi una data límit per a rebre una resposta i que si aquesta no es compleix el Parlament, apel·lant a la Declaració de Sobirania aprovada el 23 de gener, continuï el procés d'acord amb la llei catalana; que només hi hagi una pregunta amb resposta binària i que faci referència a la independència de Catalunya –«Vol que Catalunya sigui un Estat independent?», proposa–; que hi hagi unitat entre institucions, societat civil i partits, i que s'actuï amb responsabilitat, situant l'interès general per davant de qualsevol altre; recorda també que les eleccions europees del proper 25 de maig són importants per a mostrar als altres països de la UE quines són les intencions de Catalunya i proposa una candidatura unitària i transversal. Finalitza la presa de posició recordant que l'Assemblea restarà atenta a l'evolució dels esdeveniments i que si percep qualsevol temptativa que s'encamini en un sentit diferent al que la majoria de la ciutadania va establir votant a les darreres eleccions o qualsevol ofensa a les institucions de Catalunya per portar a terme l'esmentada via, convocarà mobilitzacions.
 
Tot i que sóc plenament conscient que si no hagués estat per la tasca i propostes de l'ANC –amb una menció especial al president, atès que recollí el testimoni de la societat civil expressada l'11 de setembre de 2012 i convocà eleccions per a donar la possibilitat d'objectivar, mitjançant un nou sufragi (el que ha registrat la major participació, cosa que mostra que el tema interessa a la població), la voluntat del poble amb relació a la consulta (fet que ha comportat que el procés estigui essent escrupolosament democràtic); menció també per continuar tirant endavant el mandat tot i ser el líder de la formació que més representació va perdre respecte 2010, així com per haver de desenvolupar, en el moment més complicat dels últims 30 anys, la difícil tasca de governar en minoria i sense pràcticament recolzament (amb l'absència del mínim grau de complicitat per part d'aquells que van governar anteriorment i que sí, tot i que l'equip de govern pràcticament no ho hagi esmentat, tenen part de responsabilitat pel que fa a l'actual situació econòmica)– a hores d'ara potser encara estaríem parlant del Pacte Fiscal; tot i que, personalment, també em sàpiga greu que els interessos particulars s'imposin al general, posant de manifest poca complicitat i manca d'unitat entre els partits favorables al procés –que hom se sumi al discurs atractiu, però que al mateix temps utilitzi instrumentalment i calculada qualsevol altre tema per a desgastar el govern, deixant-lo sol (en el millor dels casos) sempre que la qüestió a tractar no doni rèdit electoral posa de manifest una política de poca volada–; tot i que m'agradaria que cadascú se situés més clarament al seu lloc, és a dir: veure més fortament objectivada la relació percentual de representativitat de cadascuna de les formacions d'acord amb els resultats electorals de les darreres eleccions, i que, per tant, apel·lant a la responsabilitat i a la transcendència del moment present, a qui no li pertoqui liderar deixi que a qui li pertoca lideri –d'acord, repeteixo, a la voluntat general expressada a les urnes; tot i ser membre de ple dret de l'ANC des de principis de 2012, estar d'acord amb la Declaració de novembre i valorar positivament el posicionament que aquesta representa, també tinc molt clar que a qui correspon fer pública la data de la consulta i la pregunta és al president d'acord amb els partits que, per haver-s'hi compromès durant la campanya electoral, donen suport al procés sense ometre, però (perquè és una realitat que afegeix més complicitat a la recerca de l'anhelada unitat), que entre alguns d'aquests hi ha diferències pel que fa a l'enfocament perquè són les persones que hem escollit i que per tant ens representen, no a l'Assemblea. No li correspon a l'Assemblea, que s'equivocaria si oblidés, encara que fos per un moment, que no ha estat escollida com a representant; que s'equivocaria si confongués quin és el seu paper. Unitat per sobre de tot, sí; el màxim grau d'unitat possible entre institucions, partits i societat civil a favor del dret a vot. Però tenint del tot clar a qui li correspon fer què.