10 de nov. 2013

Tata

Els números –Supercopa, primer a la Lliga, el Madrid a 6 punts, victòria al Clàssic al Camp Nou, primer al grup de Champions, 15 partits guanyats i 4 empatats, cap derrota, 48 gols a favor i només 11 en contra– són sens dubte el principal dels arguments a favor del Barça 13-14. I ho són de bracet de l'arribada de Neymar i de certs canvis que el Tata ha introduït a l'equip; canvis de què ja feia temps que es parlava en converses de cafè i que no responen a altra cosa que a l'aplicació de cert sentit comú en alguns aspectes: la sistematització de les rotacions –comporta la possibilitat per als jugadors més joves i redueix el cansament dels jugadors més importants–, una manera de jugar alternativa –dota a l'equip d'un pla B i fa que certs jugadors que la temporada anterior no van acabar de reeixir, com l'Alexis i el Cesc, juguin millor i guanyin protagonisme– i com a síntesi de les dues anteriors la primacia de l'estructura respecte la individualitat –la primera línia ja no està configurada, com ho estigué des del moment que Guardiola situà Messi al centre, a mida del crack argentí; opció que si bé va donar un bon resultat també va comportar el sacrifici de més d'un davanter, la impossibilitat de disposar d'un veritable pla B (que requeria d'un 9) i la penosa dependència de tot un equip que integra alguns dels millors jugadors del món en cada posició respecte Leo Messi.

No havia sentit a parlar mai abans del Tata i no m'agrada –gens– com va vestit. Amb tot, els canvis que ha aplicat a l'equip des del primer moment tenen l'indiscutible aval dels resultats, i això, s'expliqui com s'expliqui –hi ha periodistes esportius que no deuen ser capaços de treballar creativament i constructiva, i que sens dubte no recorden com era el Barça anterior a la junta presidida per Laporta–, és el més important. I encara ho és més per anar acompanyat dels moviments citats més amunt i pel condicionament que respresenta la lesió del crack de l'equip, que esperem retorni ben aviat amb les piles del tot recarregades. Però compte!, perquè si bé Supercopa, Lliga i Copa serien l'objectivació d'una excel·lent temporada, una ensopegada inesperada a la Champions o un Bayern-Barça com el de la temprada anterior seria sens dubte la constatació que l'equip ha de millorar, i comportaria, ras i curt, més d'un carnet esquinçat. No serà tot un Betis-Barça, està clar, i ja hi ha hagut algun partit ajustat. Però de moment, Tata, anem pel bon camí.