18 d’ag. 2013

Pop ràpid

Quan vaig veure'n el darrer capítol –l'últim de la primera temporada– estava a punt de deixar enrere per segona vegada la universitat i Barcelona. Com quatre anys abans, tornava amb bagatge i horitzó, sabedor d'allò de què em separava, sí, però alhora content d’iniciar una nova etapa. Com la Laia al ritme dels motors dels Avions, jo també m'allunyava «sense mirar enrere» –o almenys això creia

Ja des del primer cop que vaig veure la sitcom me'n van agradar certs aspectes de caràcter estructural –l'Estraperlo com a finestra per a un bon grapat d'artistes (hi vaig descobrir Mishima, entre d'altres)– i algun detall més puntual, com escenes quan el Fede coneix a la cosina de l'Albert– o fragments de diàlegs –«la Gina no és diferent a moltes altres lletges: s'ha fet moderna per dissimular»–. Més enllà d’hipèrboles i cameos, atapeïda d'escenes agres i humor negre –«com que ara està de moda vestir-se com un retardat»–, enmig de tants productes homogenis vaig agrair l'aire secundàriament fresc que desprenia –«no és que m'agradi, però noto que tenim moltes coses en comú; per exemple, els dos bevem amb la mateixa mà... l'altre dia vaig descobrir que a l'estiu als dos ens agrada anar a la platja». 

Fa un mes va començar la segona temporada. En veure'n altre cop la careta inicial –un bon començament– vaig retrobar-me enllestint els últims detalls d'un dels treballs de final del segon quadrimestre, sopant al Nihon amb amics, prenent el sol a la platja, i a casa, a estones il·lusionat amb el futur, a estones preocupat per qualsevol fotesa. Bergsonament, de la segona temporada a la primera com dels 30 als 28; per un instant, estiu de 2011.