27 de gen. 2013

El present, el moment, l'instant


Revisat i publicat a d'elles i d'altres afers

13 de gen. 2013

Avui I

El naixement del diari Avui es començà a gestar al voltant dels 70s i de manera més concreta el 1972, quan Ramon Fuster, Josep Amorós, Josep Maria Puig, Enric Cirici, Josep Espar, Josep Lluís Virós, Miquel Esquirol, Albert Conejos i Jaume Vilalta compraren Premsa Catalana SA. En aquest sentit, Josep Espar comenta que una de les moltes conclusions sorgides del Congrés de Cultura Catalana –consegüent del celebrat el 1964 sota la direcció de l'abat Escarré i Joaquim Rubió de manera clandestina– fou, entre altres vinculades amb el territori, la cultura, la llengua, l'ensenyament, l'estructura política i la projecció exterior, que un mitjà de comunicació propi era absolutament necessari per a arribar a la gent d'arreu del país i cobastir, alhora, el subsòl del renaixement –de bell nou, aquesta vegada després del període franquista– de la identitat catalana. I d'aquesta manera, recollint la inèrcia referent a la qüestió els impulsors van entrar al registre la sol·licitud per a l'edició del diari acompanyada d'una relació de 30.000 subscriptors –fruit de la campanya Comptepartícips– i del suport de pràcticament tots els artistes de l'època –Tàpies, Miró, Clavé, Guinovart, Subirachs–, que cediren una obra per al fons d'art del diari, que amb el pas dels anys i la commemoració d'aniversaris i dates senyalades anà rebent més i més obres –la cedida per Salvador Dalí amb motiu del desè aniversari n'és un exemple– fins arribar al nombre total de 604. Després de cinc anys de feina –cinc anys anant per les poblacions de Catalunya buscant subscriptors, comenta Espar i Ticó–, el 25 de gener de 1976 Premsa Catalana SA revé el vist-i-plau del govern espanyol: fita assolida. A partir d'aquell moment als impulsors se'ls presentaven dues possibilitats: tirar endavant el procés a tota màquina perquè el diari pogués sortir al carrer aquell mateix any o bé consolidar una estructura empresarial sòlida i per tant esperar. Però tenien pressa, molta pressa; el país i la seva gent tenia pressa, molta pressa: havien passat trenta-set anys d'ençà de l'última publicació diària en català; ja havíem perdut prou temps; ja ens n'havien fet perdre prou. Així, la Diada de Sant Jordi de 1976 nasqué l'Avui.

Tot començà bé: la nit del 22 hi havia gent a les portes de la redacció esperant poder tenir ben aviat a les mans la primera edició, i durant els primers mesos el nombre de vendes fou alt. Al cap de poc, però –potser per la manca de costum de llegir en la llengua pròpia de l'àmbit familiar; potser per mancances editorials; potser per tot una mica–, començà a minvar. Davant d'aquesta situació i a fi de redreçar la tendència s'aplicaren canvis tant pel que fa a la cobertura i transmissió de la informació –originàriament potser no suficientment professional i estèticament feixuga– com pel que fa a l'estructura de funcionament; també s'iniciaren campanyes publicitàries. I així s'anà trampejant la situació. Vint anys després del seu naixement, amb l'arribada de Vicent Sanchis a la direcció l'Avui es modernitzà considerablement: a més a més de canvis al procés d'impressió i pel que fa a l'enfocament de l'edició i transmissió de la informació, progressivament s'anà comptant amb la participació d'una sèrie de col·laboradors destacats, els articles d'opinió dels quals, sumats als dels antics, contribuïren a anar forjant un diari veritablement competitiu; una oferta periodística que fidel als seus orígens, d'arrel democràtica i catalanista, representava una alternativa de qualitat respecte les publicacions aleshores existents. Però les vendes no augmentaren, i ni subscripcions ni subvencions pogueren evitar que l'únic diari d'abast nacional i catalanista durant vint-i-vuit anys, el primer present a internet, entrés l'any 2004 en fallida. El Grup Godó i el Grup Planeta es feren càrrec a parts iguals del 80% de les accions de Premsa Catalana SA, i l'any 2007 Xavier Bosch substituí Vicent Sanchis com a director. Un any més tard ho feu Xavier Cruanyes i posteriorment Xevi Xirgo, sota la batuta del qual l'any 2009 Hermes Comunicacions, empresa editorial d'El Punt, es feu amb el 100% de les accions. Dos anys més tard, el 31 de juliol de 2011 El Punt i l'Avui fusionaren capçalera. Així se sumaven esforços, sí; així la feina i il·lusió d'aquells primers anys tindrien continuïtat. Però constatar, i reiteradament, que l'opció periodística que representava l'Avui no fou suficientment desitjada pels lectors catalans, a casa no fou motiu d'alegria.



II