31 d’ag. 2019

Els altres

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, per dir-ho d’alguna manera, com a mínim compleix una triple funció: la primera, susceptible de ser llegida en clau positiva i que en certa mesura es manté en tots els casos, ens transporta al terreny de les relacions intersubjectives i la humana sociabilitat, la segona ens fa pensar en conceptes com ara refugi o escut i la tercera actua de reflex de la pròpia petitesa; totes ens allunyen de nosaltres mateixos perquè ens traslladen sempre a un àmbit aliè a la nostra persona: els altres.

Atès que els éssers humans som éssers socials –o sigui: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets–, no és gens estrany que en algun moment de la conversa mantinguda durant les dues hores llargues de vermut hom parli dels altres i que, entre escopinya i escopinya, ho faci amb la mera intenció de posar a sobre taula un tema qualsevol, un punt en comú que permeti iniciar o mantenir la dialèctica relació amb la persona amb qui comparteix taula un migdia de diumenge i amb qui, a més a més, està biològicament predisposat a socialitzar.

Però la referència als altres no sempre és puntual, d’acord amb les circumstàncies i amb el mer i socialitzador objectiu de fer petar la xerrada durant part de l’estona compartida, sinó que de vegades adquireix una condició molt més perenne que transcendeix l’enfocament citat al paràgraf anterior i que, per tant, hem de llegir negativament. I és que una cosa és que hom de vegades parli d’algú altre i una altra que ho faci sempre: que la referència als altres sigui puntual o circumstancial en el si d’una conversa dinàmica és psicològicament positiu –ara parlem de tu, ara parlem de mi, ara de Catalunya, ara d’una altra persona; ara fem un mos, ara agafem la moto, ara fem un got, ara en fem un altre–, però si adquireix un format estructural, si la referència als altres esdevé un tema molt recurrent i per tant un tret característic d’una persona o una parella, el que tant l’una com l’altra posen de manifest amb aquesta actitud és: o bé que sobre si no tenen res interessant a explicar –o sigui: que en el fons llur vida és una merda–, o bé que, per la raó que sigui, no volen parlar-ne. Si tenen coses pròpies a dir, quelcom interessant a posar a sobre taula però no ho fan potser és perquè són tímides, o introvertides, o previsores, o desconfiades; o potser simplement perquè no els agrada parlar de si mateixes. Sigui per la raó que sigui, la funció que en aquests casos compleix el recurs psicològic és la de refugi: hom parla dels altres com a refugi on amagar-se per no haver de parlar de si mateix. La de refugi o escut: hom cobreix la seva petitesa –no pot posar res a sobre taula i ho sap– escudant-se rere la vida dels altres.

I de parlar dels altres com a refugi o escut a malparlar-ne, a criticar-los, hi ha un pas de pardal. Perquè, és clar: si hom no té res interessant de si mateix a explicar perquè la seva vida és una merda i, per tant, a fi de canalitzar la seva sociabilitat, en el si d’una conversa es veu obligat a fer referència a temes aliens a la seva persona com ara la vida dels altres, per què no anar una mica més enllà?, per què no fer-ho negativament? Si no se li veiés gaire el llautó, a simple vista malparlar-ne sembla un bon negoci: traient-ne els draps bruts desviaria l’atenció –tant la seva com la de l’interlocutor– i així no li caldria parlar de si mateix, ni tan sols pensar-hi! Per altra banda, de ben segur que el recurs compliria la funció socialitzadora: com a mínim al principi, sabria veure complicitat al fons dels ulls de l’interlocutor perquè –ja hi pots pujar de peus– de complicitat n’hi hauria: és tan còmode criticar als altres, tan alliberador! El problema, però, arribaria quan la crítica a altres persones esdevingués estructural, perenne, quan es repetís un dia i un altre perquè seria aleshores quan l’interlocutor començaria a prendre consciència de la petitesa de la persona amb qui comparteix taula. I, és clar: quan això passés, de ben segur que deixaria de resultar-li prou interessant com a per anar-hi de vermut un diumenge d’octubre al migdia, quan a Barcelona encara fa bo però afortunadament tothom ja porta camisa i jaqueta: qui voldria compartir una estona amb algú tan petit que només pot treure pit parlant malament dels altres? I si el problema de portes enfora seria qüestió de temps que emergís, mentrestant, el de portes endins, que és el principal, no hauria variat ni un mil·límetre, seguiria sent on era: malgrat totes les múltiples i variades referències a altres persones, tots els equilibris, les tombarelles i –alehop!– els salts mortals, la pròpia petitesa, causa de tot el recorregut dialèctic, continuaria caracteritzant la personalitat del protagonista, incapaç d'aportar res de si mínimament interessant.

Que si aquest altre aquí, que si aquest altre allà; que si aquesta altra això, que si aquesta altra allò. Fer referència als altres és un recurs psicològic que, si bé té una vessant positiva perquè ens pot ajudar a empatitzar amb una altra persona, mantenir-hi part d’una conversa i, puntualment, guanyar-hi complicitat –no hi ha res de més divertit que riure amb complicitat, també i especialment d’algú altre–, sempre acaba fent de reflex d'una personalitat petita, una personalitat petiteta que, reflectida, diria que encara s'empetiteix més. En aquest sentit, Schopenhauer ens diria que parlar dels altres és atorgar-los massa importància, Hobbes que no ens en podem refiar, Nietzsche que ens decebran i Sartre que són «l’enfer». Però, amb tot, els éssers humans seguim sent éssers socials: per a desenvolupar-nos de manera psicològicament plena cal que ens reconeguem en els ulls dels altres, que, tant existencialment com metafòrica, ens hi veiem petitets. Una mica passa com amb la wittgensteiniana relació entre el llengutge i l'escala: malgrat els altres ens allunyin de nosaltres mateixos, els necessitem. En quina mesura? Això ja és molt personal.