16 de set. 2018

El Manel i ella tornen

Talment com amb altres grups altres vegades abans –quan estudiava a l’institut, quan estudiava a la universitat–, Manel també el vaig descobrir tardet: no vaig començar a fer-me’n meves les cançons –i a tenir-les a l’USB del cotxe, i a cantar-les a cor què vols– fins ben bé un parell d’anys i mig després del llançament d’Els millors professors..., del qual fins aleshores només havia sentit Al mar! Aquell hivern de 2011 ja feia quatre mesos que m’havia reinstal·lat al pis de Barcelona, tenia projectes i estava il·lusionat. Així que el descobriment del grup de pop-folk barceloní, i en general i per extensió del modernisme català de l’època, va coincidir amb els primers compassos d’una nova etapa vital, una de les mes atractives que mai he començat –una altra d’aquelles que no he acabat encara. 

Tres mesos després va sortir 10 Milles..., sens dubte el millor disc del grup fins ara i, també sens dubte i també fins ara, de la música –pop– en català. És una joia. O encara millor: és una caixa plena de caixetes plenes de joies, perquè està replet de detalls que, com a tal, hom no descobreix d’immediata, sinó de mica en mica, a mesura que va escoltant-ne les costumistes cançons que en directe adopten la forma d'un etern crescendo. Però, com que el meu tardà descobriment de Manel caminava de bracet del descobriment d’altres grups de la present fornada indie-pop i per tant tenia molt de material nou a escoltar, no vaig parar massa atenció al segon disc del grup fins al cap d'un parell de mesos del seu llançament i, de fet, fonamentalment perquè la veu que més m’agradava sentir aleshores –una de les que al llarg de la vida més m’ha agradat sentir–, en el si d’una d’aquelles converses que començaven a no ser com eren abans, amb l’ànim de complementar el seu posicionament va fer-hi referència i va citar-ne una cançó, una que, si bé em sonava, pròpiament mai no havia escoltat. Així que, tan aviat com vaig poder –a l’andana esperant el metro, suposo: no feia gaire que s’havia popularitzat l’ús dels smartphones–, vaig buscar-ne la lletra i, palplantat entre estranys, vaig llegir-la per primera vegada. Uns minuts més tard, ja a l’estació de Sagrada Família però encara amb el mòbil a la mà, lleugerament esmaperdut em vaig situar a la part dreta de les escales mecàniques. I un cop a casa, alhora que el fum blanc ballava per la sala –sí, hi havia tornat–, vaig fer el cor fort i finalment vaig escoltar-la –«ho jurem: per un moment ens pensàvem que podíem», em va assegurar l'Olga des de la cuina.

Potser no va ser la millor manera d’entrar en contacte amb un disc tan brillant com aquest perquè, cada cop que en sentia una cançó, més que escoltar-la el que feia era recordar alguns dels bons moments viscuts amb ella quan ens fotíem de deuisamarequan ens miràvem amb complicitat, i revivint-los em semblava impossible que no trobéssim la manera, que no en sabéssim més; que acabés guanyant la por, que no fóssim prou valents. Molts dies em va tocar somriure sense ganes i més d’una nit operar a cor obert; desenes de racons de la ciutat van quedar tacats de pena i les cançons de Manel què són, si no racons i raconets? Segurament no va ser la millor manera d’entrar en contacte amb un disc tan sorprenent: la majoria dels versos em feien pensar en ella i, conduint amunt i avall, quan els cantava sol al cotxe gairebé sempre ho feia amb la gola seca i els ulls humits. «Però, què hi farem, així és la vida!», solia dir-me a la fi –«sabem que volíeu fer més», encara ens dic ara, tan condescendentment com compassiva, cada cop que tornem a ser aquell parell de joves de l’oest fent-se seva Barcelona.

I és que el Manel i ella tornen, de tant en tant encara tornen: tornen a esperar el bus a la parada de la Barceloneta i a comprar tabac a l'estanc de Tallers, a fer i desfer el Passeig de Gràcia i a passar la porta del CCCB; tornen a Guanyar la Champions i a escoltar la previsió del temps, a graduar-se en Dialectologia i a agafar el metro a Paral·lel. Talment com falciots i orenetes, el Manel i ella tornen i així és com ha de ser: el Manel i ella tornen i sempre tornaran –i sempre quan menys t’ho esperis, sempre a traïció, com un «record mig trist que se't creua pel cap una mala tarda» de diumenge, si tu vols–, però ja no com ho feien aquells primers mesos, mai més com ho feren els primers anys, perquè, per molt que de tant en tant reapareguin els fantasmes i a cau d'orella ens taral·legin la melodia d'una cançó, per molt que ens recordin que «surt el sol a les ciutats on haguéssim pogut viure» i que, per un moment, de cop i volta esdevinguem prolífics directors, sabem del cert que l'esperit apol·lini tard o d'hora farà que ens adonem que l'escena que acabem de projectar no és més que «lamentable teatre amateur..., [i] que la vida que [puntualment creiem que] ens hem perdut simplement no existeix». 

En tot això pensava aquesta tarda, amb la guitarra sota el braç; en tot això mentre repassava les cançons que interpretaré als meus alumnes al llarg d'aquest curs en tot això sempre que escolto, xiulo, canto, toco o ballo una cançó de Manel, especialment d'aquell brillant 10 Milles...



«Si [llegeixes] això, una abraçada molt gran».