2 de gen. 2018

Efluvi

Devia ser finals de primavera d’ara fa un parell d’anys. Jo ja havia decidit no allargar més el període de dedicació als afers propis de l'àmbit polític de l'administració pública –una decisió que, per raons diverses, més d’un i de dos no acabà d'entendre– i, després d’haver estat esmerçant temps i esforços encaminats al bastiment de projectes de caràcter més aviat existencial –l’obertura i manteniment d’aquest bloc n’és un exemple–, tenia el ferm compromís de separar-me una mica de tot i de prendre’m la vida més tranquil·lament, eufemisme de posar entre parèntesis els interessos de caràcter general, les qüestions d’arrel comunitària –eufemisme, alhora, de centrar-me en els meus propis interessos, no en els d’altri, no en rendiments aliens–. Uns mesos abans, seguint el mètode tradicional d’aquesta benvolguda casa –un dels més indie que deus haver conegut–, vaig autopublicar ...paisatges, el segon recull d’articles, el de Baleta perduda: «clac». I, talment com un any abans pel que fa a ...afers, al voltant del dia de Sant Jordi en vaig oferir una breu presentació, una íntima presentació a la qual assistiren ben poques persones –do you need further proof about its indienity?–, però a la qual ella no faltà. La seva assistència al minimal esdeveniment, aquell migdia de dissabte, em sorprengué molt gratament, però encara em sorprengué més que al cap d’unes setmanes, després d’haver-me transmès via conversa-e el seu interès a «adquirir» el flamant recull, el de color rosa, amb l’ànim d’efectuar la cultural transacció, ella i la seva fugissera mirada fessin cap a palau impregnades d’una suau aroma, d'un càlid efluvi que, talment com «l’udol dels llops convocant la llunya», malgrat el pas del temps –devia ser finals de primavera d'ara fa dos anys–, encara hi ha nits que em sembla sentir. De ben segur que uns instants abans, a casa estant, havent-hi pensat durant uns minuts, ella i la seva pell blanca de perenne mes de gener, de camp cobert de rosada, s’havien perfumat; sí, com és freqüent en noies de la seva edat, a través d’aquell gest, de bracet d’una dolça fragància volgué afirmar-se; sí, mitjançant aquell moviment pretengué reivindicar la seva feminitat. «Potser algun dia apareixes en algun dels articles del Feliu», vaig dir-li en silenci: «el món dóna tantes voltes», vaig afegir tot seguit. 

De ben segur que no de la mateixa manera que, tan independentment com íntima, un bon dia imaginàrem –malgrat «no hi [hagi] prou cançons per saber quan», mai no costa massa interpretar la pròpia biografia sobre la partitura d’una de les peces que sonen a Icat–, però, detalls, detallets i foteses a banda, avui ets tu qui protagonitzes l’article, tu i la teva fugissera mirada, tu i la teva pell blanca d'albada hivern. De ben segur que no com imaginàrem –i per tant en clau agredolça, i per tant incòmodament, però aquell dia que ambdós secretament projectàrem avui finalment ha arribat: avui «que no és exactament com ens pensàvem», avui que l'efluvi ha finat, avui tot s'acaba amb aquest punt i final.