16 de jul. 2018

El periple d'una euroordre política I

La primera de les euroordres que el Regne d’Espanya emeté, l’emeté a través de la jutgessa Lamela un parell de dies després que el president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, ja tots a l’exili, no acudissin a la cita amb el tribunal de l’Audiència, tal i com la jutgessa els havia demanat. Qui sí que hi acudí fou el vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Borràs, Font, Mundó, Romeva, Rull i Turull, als quals, després d’haver-los pres declaració, la jutgessa decretà presó incondicional sense fiança, tal i com prèviament li havia sol·licitat la Fiscalia. Talment com els Jordis, que ja hi havien dormit vint nits, aquella primera setmana de novembre, quan del referèndum d’autodeterminació tan sols en feia un mes i escaig, nou dels catorze membres del govern català ja eren a la presó, i els cinc restants, amb el president al capdavant, a l’exili, pendents de ser detinguts i extradits. 

Amb tot, per acabar de tancar el cercle i que l’estratègia espanyola reeixís plenament –ras i curt: perquè els cinc a l’exili també acabessin a la presó–, els relats jurídics espanyol i belga sobre els fets ocorreguts haurien de ser equivalents, haurien de coincidir. Però, posant per primera vegada de manifest que no tothom comparteix el relat espanyol dels fets, si bé la justícia belga rebé l’euroordre i immediatament n’inicià el procediment, i si bé els polítics afectats s’hi posaren a disposició i un parell de dies més tard declararen davant d’un jutge, tan bon punt acabà de prendre’ls declaració, el tribunal competent els deixà en llibertat amb mesures cautelars: haurien d’estar a disposició de la justícia belga i fins que aquesta no es pronunciés no podrien sortir del país, sí, però de detenció i empresonament a l’espera de la resolució del tribunal –com paral·lelament estava succeint a Espanya–, ni parlar-ne, i d’extradició immediata encara menys. 

A principis de novembre, el jutge Llarena decretà llibertat sota fiança per a Bassa, Borràs, Mundó, Rull i Turull, i, després d’haver rebut una resposta inesperada per part de la justícia belga, decidí retirar temporalment l’euroordre de Lamela amb l’ànim de readaptar-la al procediment general, un procediment que, després de diverses citacions –i de les corresponents compareixences, i de les pertinents declaracions–, així com de més exilis i dels primers moviments de Puigdemont per Europa, a poc a poc anava agafant la forma definitiva. Aquesta la coneguérem a finals del mes de març i, delicte de sedició ja a banda, quedà repartida de la següent manera: Puigdemont, Junqueras i Forn foren acusats de rebel·lió, malversació i desobediència; Bassa, Comín, Ponsatí, Romeva, Rull i Turull, de rebel·lió i malversació; Forcadell, Rovira, Cuixart i Sánchez, de rebel·lió; Borràs, Mundó, Puig, Serret i Vila, de malversació i desobediència; i Barrufet, Boya, Corominas, Gabriel, Guinó, Nuet i Simó, de desobediència.

Amb el relat una mica més ben estructurat, el jutge Llarena reactivà l’euroordre per al president Puigdemont i els consellers Comín, Ponsatí, Puig i Serret, i, tenint en compte la situació de Rovira, recentment exiliada a Suïssa, l’acompanyà d’una petició de detenció a escala internacional. Les ordres, d’acord amb l’estructura definitiva de la part del procediment general referent als membres del govern i altres diputats catalans independentistes –en paral·lel, com bé sabem, s’anaren obrint moltes altres causes arreu–, sol·licitaven la detenció i extradició dels exiliats pels delictes de rebel·lió i/o malversació, segons cada cas, una sol·licitud que, amb la consellera Ponsatí ja reincorporada a la seva feina com a professora a la universitat de Saint Andrews, ja afectava a tres estats: Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. D’aquests, la primer a respondre fou la República Helvètica, qui els recordà que, si bé si rebia el document i el llegiria amb atenció, Suïssa no extradeix ningú per raons polítiques.