17 de jul. 2019

Un escàndol

Davant de la manca de democràcia característica del règim monàrquic espanyol –cada dia és més evident–, així com dels efectes que constantment se’n deriven –n’és un constant degoteig–, i atès que sabem perfectament com es comportaren durant la dictadura franquista, no m’estranya gens que la petita part de catalans que són amos o directius de macroempreses amb la major part dels clients a les Espanyes calli i giri la cara: que no ho han fet sempre? I el mateix pel que fa als descendents de les famílies franquistes que durant la segona meitat del segle XX restaren exemptes del pagament d’impostos, reberen tot tipus de paguetes, pisets a les zones altes de Barcelona i altres privilegis i compensacions: que no deuen moltíssim al passat que els ha portat fins aquí? Alhora, tampoc m’estranya que la gent monolingüe que amb prou feines sap llegir faci exactament el mateix: què els vols demanar, pobrets, més enllà de jugar a videojocs, mirar sèries a Netflix i programes d’aquells que fan tant de soroll per a no res o cantar i ballar reaggeton?

Però, independentistes a banda –és obvi que aquesta part de la població catalana no vol contribuir al manteniment de l’stablishment espanyol, que vol fugir-ne a corre-cuita, cames ajudeu-me, i que ja no se’n creu pràcticament res–, a Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que, si bé segueix estant ben enamorat d’Espanya, no forma part de cap d’aquests col·lectius, és a dir: que no és ni amo ni directiu de cap macroempresa amb la major part dels clients més enllà de l’Ebre, que no és descendent de família franquista i per tant no ha d’estar agraït per cap d’aquelles compensacions perquè si té res és ben bé perquè s’ho ha guanyat treballant, invertint i estant-se de moltes coses; que té estudis universitaris, que parla dues o més llengües, que contrasta la informació consultant més d’un i dos mitjans de comunicació; que és fortament demòcrata o fins i tot republicà, així com progressista o liberal; que és taxativament crític amb les actituds masclistes, amb el president Trump, amb el poble d’Israel; que defensa els drets de les minories, que és ecologista, que no vol que hom faci patir als animals. A Catalunya hi ha un tant per cent molt gran de la població que forma part d’aquest col·lectiu, que se sent representat per la descripció recentment apuntada i que, de paraula, en fa gala sempre que ho considera pertinent, no? Bé, doncs és precisament a aquest tant per cent de catalans al qual m’adreço avui, 17 de juliol de 2019, segon aniversari dels lamentables atemptats a Barcelona i Cambrils: als que diuen ser universalistes, als que afirmen ser no nacionalistes, als de la tercera via i les pancartes blanques amb el lema «hablemos» i «parlem»:
 
Atès que la majoria heu anat a col·legi, esteu pendents de l’actualitat i contrasteu la informació; atès que sou demòcrates i molts fins i tot republicans, deveu voler saber quina fou la relació entre el CNI i l’imam de Ripoll i, per tant, que algú amb responsabilitats comparegui i us en doni explicacions, no? I, atès que no sou independentistes i per tant encara ara seguiu considerant que el Regne d’Espanya és el vostre estat, el que us protegeix, el que us garantix els drets, encara ho deveu voler més fortament que aquells, no? Que potser el silenci de l’stablishment espanyol, periodistes inclosos, és clar –això del quart poder als règims els queda lluny–, no us sembla prou escandalós? No us sembla prou greu que, a part de TV3 –preneu-ne nota: és aquest el canal que alguns diuen que cal tancar–, cap dels mitjans de comunicació que segueix la immensa majoria de la població espanyola i catalana no s’hagi fet ressò pertinentment de la informació que amb relació al tema que entre ahir i avui ha compartit el diari Público? Que potser aquesta és una qüestió de banderes? Que no és un d’aquells problemes reals dels que sempre parleu? Que potser no heu passejat mai per les Rambles? Quin escàndol el vostre silenci. A què respon?