25 de juny 2019

Foc nou

La revetlla de Sant Joan, «la nit incendiada per tants focs que es van alçant», conjuga clarament la tradició pagana i la tradició cristiana: la festivitat representa la convergència entre la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i el reconeixement a la figura de Sant Joan Baptista. Nogensmenys, també és fruit de la síntesi entre dues èpoques i mentalitats: per una banda, la que ens porta des dels pobles ibers del segle V aC fins als comptats catalans del segle X, període durant el qual l’univers simbòlic popular i els ritus religiosos encara estaven molt condicionats per la tradició pagana, sobretot a zones com el Pirineu occidental, on les influències gregues, romanes, visigòtiques i musulmanes foren molt més superficials que al Pirineu central i la costa; i, per l’altra, la que ens mena de la Baixa Edat Mitjana fins avui, quan, malgrat continuar festejant esdeveniments importants segons la tradició pagana –la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu n’és un–, amb una breu llambregada al calendari n’hi ha ben bé prou per a constatar que la majoria de les nostres celebracions –Nadal, Sant Esteve, Divendres Sant, Dilluns de Pasqua, Sant Joan, Mare de Déu d’agost, Tots Sants, les festes majors, els diumenges– reprodueixen anualment l’univers simbòlic del catolicisme.
 
Malgrat ser tan i tan breu –o potser precisament per això–, la nit de Sant Joan és la més bonica de totes, i ho és perquè representa un nou començament, una renaixença: des de la perspectiva pagana representa la commemoració de l’arribada del solstici d’estiu i, per tant, l’inici d’un nou cicle còsmic; i des de la perspectiva cristiana, vinculada a la figura de Sant Joan Baptista, l’anunciació del Messies i el baptisme de Jesús, o sigui: la profecia d’una imminent nova etapa metafísica, d’un nou relat religiós, amb la purificació com a acte iniciàtic.
 
I és que per als cristians l’aigua purifica tant com per als pagans purifica el foc: simbòlicament, la persona que ha sigut batejada, talment com la que ha participat en rituals al voltant d'una foguera, deixa enrere el passat i pot afrontar certs aspectes de la seva vida de bell nou per primera vegada. És per això que, talment com Sant Joan a Jesús, bategem als infants que volem que iniciïn llur vida sota els preceptes del cristianisme, per això que ens mullem els dits a la pica i ens senyem sempre que entrem a una església, per això que el mossèn ruixa persones, animals i coses depenent del moment de la litúrgia o de la festivitat, perquè, segons el cristianisme, l’aigua purifica. I, paral·lelament, és per això també que la nit de Sant Joan a l’Aran cremen l’Haro, per això que als Pirineus baixen falles, per això que a Alacant fan fogueres, per això que arreu del país tothom celebra la revetlla al voltant de les flames i a ritme de petards, i que molts graduats hi cremen els apunts i molts amants fotos, cartes i poemes, perquè, segons el paganisme, el foc purifica. I, ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar no significa altra cosa que tornar a la puresa, no és res més que llevar allò que hom considera impur; ja sigui mitjançant l’aigua, ja sigui a través del foc, purificar només té una finalitat: preparar el camí per a tornar a començar.

Potser és per això que la nit de Sant Joan sempre fa «olor de sofre i de lluna», per això que és la més bonica de totes, perquè és una eterna invitació a tornar a començar, perquè cíclicament ens empeny a apilar la fusta vella amb l'impertorbable afany de fer foc nou.