12 d’ag. 2019

Hong Kong

Talment com els catalans, el millor que poden fer els hongkonguesos per a la següent generació és independitzar-se: ni tornar a cridar «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» –que, sigui dit: és on ara ens volen portar tots aquells que, per boca i interès particular del líder, diuen coses com ara «eixamplar la base» o «mirada llarga»– ni l’abolició de la llei d’extradició no serien altra cosa que un petit pedaç temporal, eufemisme de perpetuació dels règims borbònic i neocomunista sobre Catalunya i Hong Kong, respectivament, amb tot el que aquests, com a règims que són, comporten per als ciutadans catalans i hongkonguesos.

I és que tant els uns com els altres som minories nacionals, la qual cosa significa que, encara que tots els catalans i tots els hongkonguesos ens poséssim d’acord en alguna cosa –per exemple: en un estatut d’autonomia o una consulta o referèndum, així com, respectivament, en poder escollir lliurement els propis representants o en frenar l’aplicació d’una llei forana–, seguiríem sent una minoria respecte el cent per cent de la població de l’estat-règim matriu, ja sigui el Regne dels espanyols, ja sigui la República popular dels xinesos. Som minories nacionals, amb història, institucions i imaginaris col·lectius nacionals propis que, com succeeix i ha succeït en tots els casos semblants arreu del món i al llarg de la història, el poder central ha procurat desconstruir, és a dir: enderrocar, esborrar del mapa del record de qualsevulla i, amb una altra forma –normalment vinculada al concepte estat-nació–, tornat a aixecar. I, a partir d’aquí, que passin els anys, que passin els anys amb la calculada esperança que, després de milers de milions de minuts de relat, després de centenars de milers de notícies i titulars –controlen tots els mitjans i, s’hi ha cap que no acaben de controlar, si n’hi ha cap que té la gosadia de tenir una línia editorial distinta a l’oficial, a la del règim, si no el tanquen el difamen–, després de desenes de lleis d’homogeneïtzació i de polítiques i accions de repressió, d’abús de poder disfressat de justícia i de repoblament del territori, els autòctons, els indígenes se'n cansin, reneguin de llur propi relat nacional, així com de llur pròpia llengua, i, finalment, arribin a la conclusió que és millor quedar-se a casa, centrar-se en llurs interessos individuals, callar i deixar-ho estar. Però no, senyors, en sentit estricte no és millor deixar-ho estar: només és més còmode i tan sols a immediat termini, perquè el millor per a la següent generació és i seguirà sent sempre alliberar-la de la relació amb qualsevol règim.

És per aquest motiu que, malgrat la lluita dels hongkonguesos no sigui pròpiament, o al menys d'entrada, a favor de la independència, avui cal que posem els ulls sobre Hong Kong i que ho fem amb l’ànim d’aprendre’n alguna cosa, perquè, a diferència de la ciutadania catalana, en comptes de marxar de vacances, en comptes d’amagar el cap sota l’ala, en comptes d’escudar-se en el seguiment a uns líders que no són líders només que de llur particular melic –i la prova és la manca d’unitat: qui afirma que no és necessària està dient que el que preval és el seu interès particular–, la ciutadania hongkonguesa continua sortint al carrer, fent vagues i, en definitiva, enfrontant-se al poder d’un règim que, a diferència del dels espanyols, és la segona força econòmica i militar del món, d'un règim –el comunista–, que històricament ha aixafat militarment qualsevol bri de democràcia. Cal que avui posem els ulls sobre Hong Kong i que mirem quines banderes aixequen per a cridar l’atenció de la comunitat internacional: la Union Jack, per llur relació pretèrita, i la dels Estats Units. Cal que que avui posem els ulls sobre Hong Kong, que ho fem molt atentament i, sobretot, amb la intenció d’aprendre que a qui realment vol quelcom mai no li serveix cap excusa.