3 de gen. 2020

Ferum a tripartit

La primera vegada que vaig exercir el dret a vot fou l’any 2003, any en què coincidiren les eleccions municipals i les eleccions catalanes. I, després de vint i vint-i-tres anys de governs del PSC i CiU, respectivament, al partit al qual vaig donar suport fou ERC: l’ERC d’Ausàs a la Seu i de Carod-Rovira a Catalunya. Després d’aquelles eleccions, Ausàs esdevingué alcalde gràcies a l’acord amb CiU, i, després del pacte del Tinell entre el PSC, ERC i ICV, Carod-Rovira fou nomenat Conseller en cap del primer tripartit. Enrere quedaven els governs de Ganyet i Pujol, els dos polítics més influents a la Seu i Catalunya, respectivament, durant el període pretèrit, i, sens dubte a conseqüència de l’augment del suport a ERC, tant a escala municipal com nacional començava una nova etapa. D’aquells dos moments, atesa la meva manera de pensar la realitat política catalana –manera que conservo encara avui–, recordo haver llegit molt positivament el canvi a l’Ajuntament de la Seu, però de manera agredolça el que es produí a la Generalitat de Catalunya: si bé era positiu que finalment fossin altres persones, altres partits i altres enfocaments els que governessin la institució, no em feu gaire el pes que, després d’haver sentit parlar tant d’independència –ERC era sens dubte el partit de la independència, per això precisament el vaig votar–, la raó ideològica del canvi ragués en l’aspecte que del partit a mi menys m’interessava: l’esquerra. Amb tot, no només vaig mantenir el suport a ERC a les eleccions espanyoles i europees de l’any següent: atès que seguia sent l’únic partit que parlava d’independència, també vaig continuar votant-lo tant a les municipals com a les catalanes de 2007. D’aquelles eleccions se’n derivà la reedició del pacte municipal entre l’ERC d’Ausàs i la CiU de Batalla –per primera vegada veiérem l’estranya praxis de compartir alcaldia: dos anys per a cadascun– i, alhora, la reedició del govern tripartit, aleshores anomenat 'd’entesa'. Amb relació a aquest últim, recordo perfectament que durant la campanya electoral Mas no es cansà de repetir que si els tres grups d’esquerres sumaven tornarien a pactar. «Després de les desavinences durant el primer tripartit? Després d’haver recuperat el discurs a favor de la independència? Amb Montilla com a cap de llista del PSC i per tant possiblement com a president? No serà tant!», vaig pensar aleshores. Però sí: malgrat tot, l’eix d’esquerres tornà a passar per sobre de l’eix nacional i, en part gràcies al meu vot –mare de Déu–, Montilla esdevingué el 128è president de la Generalitat de Catalunya. No cal dir que, després d’això, mai més a la vida no he donat el meu suport a ERC perquè, com bé podem palesar a hores d’ara, mai més a la vida no m’he tornat a creure que tingués la independència de Catalunya com a prioritat.
 
Si no fos així –si ERC tingués la independència de Catalunya com a prioritat–, a l’espera que l’autonomisme de centre-dreta, encapçalat per CiU, i l’autonomisme de centre-esquerra, liderat pel PSC, s’anessin desgastant mútuament, l’ERC de Carod-Rovira s’hagués quedat a l’oposició; si no fos així, el 2014, poc abans de la consulta del 9N, Junqueras no hauria anat a Catalunya Ràdio a plorar; si no fos així, en comptes de callar i fer la viu-viu –o de parlar explícitament, com ja aleshores feu Tardà–, el 2016 hauria tancat files al voltant de Mas, cap de llista de Junts pel Sí; si no fos així, els responsables de les àrees controlades per ERC durant el període 2016-2017 haurien fet la feina, principalment en matèria d’economia; si no fos així, en comptes d’amagar-se, els seus representants més destacats l’1 d’octubre haurien sigut als col·legis, al costat de la gent, al peu del canó; si no fos així, en comptes de buscar una via alternativa, el govern en ple hauria marxat a l’exili, des d’on s’hauria reivindicat com a tal; si no fos així, en comptes de presentar-se per separat hauria reeditat Junts pel Sí; si no fos així, el sense-estudis Rufián i la resta haurien complert llur paraula, haurien marxat del Congrés i no s’haurien presentat mai més a les eleccions espanyoles; si no fos així, després de les eleccions de 2017 haurien investit Puigdemont o bé s’haurien plantat fins que no s’acceptés el veredicte de la ciutadania a les urnes; si no fos així, cap dels seus dirigents no hauria corregut a condemnar les accions que els CDR portaren a terme aquesta tardor als carrers de Catalunya i principalment de Barcelona, les accions més nobles que hem vist al llarg d’aquests dos últims anys; si no fos així, després del posicionament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb relació a la situació de Junqueras –posicionament que avui mateix ha portat la justícia belga a desestimar l’euroordre de detenció que la justícia espanyola encara mantenia en vigència per a Puigdemont i Comín–, Aragonès i la resta mostrarien una actitud d’indignació i, òbviament, lluny d’apuntalar cap govern espanyol –de tornar a salvar Espanya, com l’ERC de Companys envers la II República espanyola, de la qual fins i tot arribà a ser ministre, ministre espanyol– i de pactar amb el PSOE la reedició del tripartit a la Generalitat –d’aquí plora la criatura–, aprofitarien l’avinentesa per a accentuar el decalatge entre la manera espanyola i la manera europea, contemporània, democràtica d’entendre i afrontar la realitat i, més concretament, la situació a Catalunya; si no fos així mantindrien viu el conflicte, el discurs, l’objectiu, la dignitat.
 
Però, fruit de l’històric ressentiment envers el centre-dreta català, fruit d’un afany desmesurat de poder que els seus representants justifiquen moralment fent referència a qüestions de caràcter social com si a la Comunitat Autònoma de Catalunya hi hagués marge per a fer política –l’ús tendenciós del llenguatge, atès el gran desconeixement del significat de les paraules per part de la gran majora de la població, hi juga un paper cabdal–, el principal objectiu d’ERC no és ni ha sigut mai la independència, com tornarem a palesar d’aquí poc a Catalunya, on ja fa temps que es torna a sentir ferum a tripartit –d’esquerres, això sí!